L'escombra del sistema

L'escombra del sistema
David Foster Wallace
Trad. Ferran Ràfols Gesa
Ed. Periscopi
595 pàg. 19,90 € Avui tots coneixem DFW. És l'escriptor que es feia fotografiar amb un mocador al cap (mig d'Agassi, mig de pirata), i va renunciar a la medicació que l'allunyava de les tendències suïcides per poder seguir escrivint. El resultat va ser una mort prematura, però també l'obra més important de la seva generació (la Viquipèdia diria: "Falta confirmació", però feu-me cas, ho és). Sobretot a 'La broma infinita', però també a 'El rey pálido' o 'Entrevistas con gente repulsiva', entre d'altres, va construir un estil que en mans d'un imitador pot resultar insuportable. Porta fins a les últimes conseqüències la idea d'una literatura autoconscient seguint Pynchon, seguint Nabokov. Escull mons, temàtiques i personatges que se situen a la frontera entre allò grotesc i allò colpidor; i té una mirada que, com un filaberquí, s'atura en un punt i gira sobre si mateixa, incidint fins a l'extenuació sintàctica, analítica i sentimental.

Ara tots coneixem DFW, però fins avui no sabíem com era DFW abans de ser DFW, quan només tenia 21 anys i ja havia escrit 'L'escombra del sistema'. I ara que podem llegir aquesta novel·la precoç, esbojarrada i meravellosa, descobrim que era molt més DFW del que podíem suposar. Perquè té tot allò que ens el fa estimar. Personatges extrems com les dues Leonors (la besnéta telefonista i la besàvia alumna de Wittgenstein), històries desastroses o diàlegs que semblen sorgits d'una col·laboració entre els Monty Python i Haneke... Molt més que una lectura 'just-for-fans'; una novel·la brillant.