L'herba de les nits

L'herba de les nits
Patrick Modiano
Trad. Mercè Ubach Dorca
Ed. Proa
176 pàg. 14,90 € Després de l'èxit d''En el cafè de la joventut perduda' i amb un títol-homenatge a les nits verdes de Paul Éluard, el francès Patrick Modiano (1945) escriu un llibre proustià sobre les vies de què disposem per esquerdissar el passat i submergir-nos-hi. Remuntant el curs d'un temps transparent, el recurs líric del manuscrit trobat (una vella llibreta negra amb lletra molt petita) conviu amb el suspens de l'engranatge de la novel·la negra, amb "assumpte tèrbol" inclòs. Han passat 50 anys des de la desaparició de la Dannie. Ara, en Jean, l'escriptor que la va estimar fugaçment, ens explica com va desxifrar els missatges en alfabet Morse escrits a cegues en aquell curt i agitat període de la seva vida. París és un espectre, però també un personatge. És la geografia interior feta de temps superposats: l'efecte mirall de la condició humana. Identitats multiplicades, enigmes i contradiccions. I sobretot clarobscurs, començant per la tinta negra sobre el paper blanc.

Modiano recrea una època, la de la França postcolonial, encara presa de la por de l'ocupació nazi, a partir de la reconstrucció dels laberints de la memòria, com darrere el vidre d'un aquari. La fusió de la prosa lírica i el relat policial sumeix el lector en una atmosfera onírica tècnicament impecable. Mig somnàmbuls deambulem pel Montparnasse universitari i 'engagé'. Sentim veus i veiem rostres, som interpeŀlats per flaixos retrospectius, turmentats perquè provenen d'un amor perillós. Però "no, no ho vaig somniar", la història és real malgrat que emboirada i fragmentada. Encara queda el lleuger vertigen quan s'obre una bretxa en el temps: queden veus, siluetes desenfocades, detalls desordenats. El temps palpita, es dilata i t'encomana una sensació d'infinit. Un garbuix que "contrasta amb les notes precises que figuren a la llibreta", els punts de referència per donar proves futures de la seva existència. Aquí rau la versemblança de la novel·la. I la seva genialitat: en tot aquest temps el protagonista no ha deixat d'investigar. Ara, en la monotonia de la vellesa i amb una perpètua incertesa, és hora d'endreçar la vida a través de l'escriptura. I fer-la intemporal.