Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca

Marcos Ordóñez: un home amb molta memòria

L'escriptor i crític de teatre torna a la Barcelona dels anys 60, la de la seva infància

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat
Marcos Ordóñez té una memòria d'elefant. Mentre divideix els seus esforços entre un tall de truita de patates i un entrepà de llonganissa, m'explica que un dia, per entretenir els seus amics, va començar a recitar amb punts i comes els diàlegs sencers de 'Los chicos de Preu.' "Això és alguna cosa que em van posar de petit a la paella -se'n fum-. I la meva germana és pitjor: ho reté tot amb precisió fotogràfica, com Carrie Mathison a 'Homeland'". Aprendre's el guió d'una pel·lícula de Pedro Lazaga és menys absurd del que sembla. No oblideu que aquest és el títol que va llançar la breu carrera de Camilo Sesto a la gran pantalla. Però ha sabut donar sortides més profitoses al seu do.

No sé si és casualitat o cop d'efecte. Una setmana després de fer un tribut al fantasma de Sharon Tate via un llibre de Joan Didion, l'Ordóñez va actualitzar el seu blog recomanant el 'Res no s'oposa a la nit' de Delphine de Vigan a tots aquells escriptors novells que volguessin estrenar-se en la crònica familiar sense caure en actituds compassives ni postures d'afectació. Ho vaig veure just quan començava la segona part d''Un jardín abandonado por los pájaros', l'últim llibre de l'Ordóñez, un meravellós retorn a la Barcelona de la seva infància, la dels anys 60, i al pis que els seus avis tenien al carrer San Gil, en ple Raval.

Veu per on vaig. "Casa meva era molt més alegre i napolitana que la de la Delphine -em diu-. Però, com ella, jo també he buscat un to sensat". No és la seva primera incursió en l'autobiografia. El van precedir 'A cualquiera puede sucederle', 'Una vuelta por el Rialto' i el tercer episodi del seu més recent llibre de 'nouvelles', 'Turismo interior'. "Allà ja vaig plorar tot el que havia de plorar -reconeix-. Aquest era un bon moment per recuperar un passat més lluminós". Em parla de la fascinació que li produïen els pollastres a l'ast, d'un disc de Coltrane i Hartman que sonava les tardes d'estiu, i del dia en què els seus avis li van regalar un projector. Ni Ingmar Bergman gastava tanta passió per la seva llanterna màgica.

Les rèpliques de les sèries Z no li han cremat tot el disc dur. I quan la memòria falla té una tàctica infalible. "Hi havia zones del pis dels meus avis que sota la llum del sol se'm presentaven tenebroses -explica-. De nit em forçava a entrar-hi en somnis, per veure si podia conquerir més terreny del record. En una ocasió vaig tornar amb un trofeu: uns prismàtics de baquelita que el meu avi utilitzava quan anava al teatre". Això és 'Un jardín abandonado por los pájaros', un viatge en el temps, com Michael J. Fox a 'Retorn al futur'. I sense cap màquina marca H. G. Wells.
Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat