Els dies sense fam

Delphine de Vigan
Dies sense fam
Per Ricard Ruiz Garzón |
Advertising
Els dies sense fam
Delphine de Vigan
Edicions 62
172 pàg. 17,90 €
Consagrada amb 'Res no s'oposa a la nit', De Vigan es va estrenar noveŀlant el 2001 una experiència colpidora: l'anorèxia que va patir d'adolescent. 'Els dies sense fam', signada amb el pseudònim de Lou Delvig, n'és la narració perfecta: tensa, poètica, necessària. El remei final. Protagonitzada per la Laure, una jove de 19 anys i 36 quilos, narra la curació d'algú a les portes de la mort. D'algú menjat per dins per no menjar, algú que només s'empassa el fred, fins que diu prou. I reviu per relatar-ho. L'ajut, del doctor, d'altres pacients, de les amigues, i malgrat la família, no el té només la Laure. L'autora també n'ha buscat per ficcionar: dividit en 14 etapes, com els 'via crucis', el llibre n'inclou paraŀlelismes fins a la resurrecció. Els miralls, sempre amagats, així ho palesen. De la mística del dejú a la sonda nasogàstrica, la distorsió de la imatge o les trampes per aparentar pes, vet aquí una confessió literària, però personal i sense embuts. Ni els mesos d'hospital, ni els anys per noveŀlar-ho, servirien gaire sense l'encert en aquest to de 'bildungsroman' cara a cara.
Lienas, Nothomb, Hale Anderson, Brisac... D'autores que han tractat l'anorèxia, n'hi ha força, tot i que poques com De Vigan. Ho ha demostrat a la resta d'obres seves, de 'No i jo' a 'Res no s'oposa...' Sap exceŀlir a partir de l'ombra interna. Des de l'estrena.
Advertising
Aquesta pàgina ha migrat al nostre nou disseny de manera automàtica. Si hi veus res d'estrany, avisa'ns a feedback@timeout.com