He vist la Colometa córrer esperitada pels carrers de Gràcia i he vist la Senyora Natàlia asseguda –potser als Jardinets– mirant sense veure com plovia, arraulida sota un paraigua i amb un feix de diaris sota les faldilles per no mullar-se. Les he vist perquè les he volgut veure. Perquè, en acabar La Plaça del Diamant, he resseguit les seves passes, només intuïdes en la novel·la de Mercè Rodoreda. Per això us convido a venir, però abans us convido a llegir.
A la plaça del Diamant, on comencem la ruta, no hi trobareu els músics ni “el sostre guarnit amb flors i cadeneta de paper de tots colors”. Us podeu asseure en un banc i tancar els ulls per veure, a l’envelat, la Natàlia, amb la cinta de goma dels enagos que li apreta, ballar amb en Quimet. Rodoreda dibuixa aquí una noia fràgil, de qui no descobrirem la fortalesa fins més endavant, al pis on viurà amb en Quimet.
Rodoreda el situa al carrer Montseny. No m’he resistit a imaginar, que de fet és el que provoca la bona literatura, i l’he buscat. He passat l’antic Teatre Lliure, l’Oratori de Sant Felip Neri i, quan ja arribava al carrer Gran, he vist la casa del carrer Montseny número 9. Mireu amunt, a l’últim pis. “Que fos sota terrat ens va agradar molt i més encara quan en Cintet ens va dir que el terrat seria tot nostre”. La primera part de la vida de la Colometa –serà Colometa des que en Quimet així l’anomena quan la coneix a la plaça– transcorre en un pis com aquest. Primer l’arreglen i després de casats –als Josepets de la plaça Lesseps– hi viuen. Allà naixeran els seus fills, l’Antoni i la Rita, hi criarà els coloms, deixarà sols els nens per anar a fregar; i hi tornarà, pocs dies, en Quimet ple de la sarna i de la misèria del front, fins que s’ho haurà de vendre tot, fins el llit i els matalassos, per poder menjar. Al pis buit, ben abraçats, mare i criatures aguantaran els bombardejos. En aquest pis farà el que s’ha de fer: aguantar.
Ara travessem la frontera, el carrer Gran, que és passar pàgina a la misèria i el sofriment però no a la tristesa. És anar a viure a casa del seu segon marit, l’Antoni, un adroguer modest, que torna a dir-li pel seu nom. He buscat la botiga amb els sacs de veces i blat de moro a la porta. Seguint Montseny, passat Gran de Gràcia, arribem al carrer Berga, que baixa fins al mercat de la Llibertat. “La casa era senzilla i fosca, fora de dues habitacions que donaven al carrer que baixava a la plaça de vendre”. Aquí la senyora Natàlia viurà a poc a poc, presa per la tristesa i el no saber estar en aquest món. Rodoreda deia que La Plaça és una novel·la d’amor “sense ni un gra de sentimentalisme”. Potser és amor contingut fins al final. “I li vaig començar a passar la mà a poc a poc pel ventre perquè era el meu esguerradet i amb el cap contra la seva esquena vaig pensar que no volia que se’m morís i li volia dir tot el que pensava, que pensava més del que dic, i coses que no es poden dir, i no vaig dir res i els peus se m’anaven escalfant i ens vam adormir així...” Ho deia Rodoreda: les coses importants són les que gairebé no es veuen.
