1 M'encanta
Guarda-ho

Novel·les 100% barcelonines

Sota el veredicte dels lectors de Time Out, deu autors s’han passejat des del Tibidabo de Zafón a l’Esglèsia del Mar, passant per la Gràcia de Rodoreda i el Xino de Montalbán, recordant les novel·les que retraten millor Barcelona

1. La Plaça del Diamant
1/10

He vist la Colometa córrer esperitada pels carrers de Gràcia i he vist la Senyora Natàlia asseguda –potser als Jardinets– mirant sense veure com plovia, arraulida sota un paraigua i amb un feix de diaris sota les faldilles per no mullar-se. Les he vist perquè les he volgut veure. Perquè, en acabar La Plaça del Diamant, he resseguit les seves passes, només intuïdes en la novel·la de Mercè Rodoreda. Per això us convido a venir, però abans us convido a llegir.

A la plaça del Diamant, on comencem la ruta, no hi trobareu els músics ni “el sostre guarnit amb flors i cadeneta de paper de tots colors”. Us podeu asseure en un banc i tancar els ulls per veure, a l’envelat, la Natàlia, amb la cinta de goma dels enagos que li apreta, ballar amb en Quimet. Rodoreda dibuixa aquí una noia fràgil, de qui no descobrirem la fortalesa fins més endavant,  al pis on viurà amb en Quimet.

Rodoreda el situa al carrer Montseny. No m’he resistit a imaginar, que de fet és el que provoca la bona literatura, i l’he buscat. He passat l’antic Teatre Lliure, l’Oratori de Sant Felip Neri  i, quan ja arribava al carrer Gran, he vist la casa del carrer Montseny número 9. Mireu amunt, a l’últim pis. “Que fos sota terrat ens va agradar molt i més encara quan en Cintet ens va dir que el terrat seria tot nostre”. La primera part de la vida de la Colometa –serà Colometa des que en Quimet així l’anomena quan la coneix a la plaça– transcorre en un pis com aquest. Primer l’arreglen i després de casats –als Josepets de la plaça Lesseps– hi viuen. Allà naixeran els seus fills, l’Antoni i la Rita, hi criarà els coloms, deixarà sols els nens per anar  a fregar; i hi tornarà, pocs dies, en Quimet ple de la sarna i de la misèria del front, fins que s’ho haurà de vendre tot, fins el llit i els matalassos, per poder menjar. Al pis buit, ben abraçats, mare i criatures aguantaran els bombardejos. En aquest pis farà el que s’ha de fer: aguantar.

Ara travessem la frontera, el carrer Gran, que és passar pàgina a la misèria i el sofriment però no a la tristesa. És anar a viure a casa del seu segon marit, l’Antoni, un adroguer modest, que torna a dir-li  pel seu nom. He buscat la botiga amb els sacs de veces i blat de moro a la porta. Seguint Montseny, passat Gran de Gràcia, arribem al carrer Berga, que baixa fins al mercat de la Llibertat. “La casa era senzilla i fosca, fora de dues habitacions que donaven al carrer que baixava a la plaça de vendre”. Aquí la senyora Natàlia viurà a poc a poc, presa per la tristesa i el no saber estar en aquest món. Rodoreda deia que La Plaça és una novel·la d’amor “sense ni un gra de sentimentalisme”. Potser és amor contingut fins al final. “I li vaig començar a passar la mà a poc a poc pel ventre perquè era el meu esguerradet i amb el cap contra la seva esquena vaig pensar que no volia que se’m morís i li volia dir tot el que pensava, que pensava més del que dic, i coses que no es poden dir, i no vaig dir res i els peus se m’anaven escalfant i ens vam adormir així...”   Ho deia Rodoreda: les coses importants són les que gairebé no es veuen.

2. L'ombra del vent
2/10

Secreta, misteriosa i gòtica. Així és la Barcelona que Carlos Ruiz Zafón recrea a L’ombra del vent, una ciutat real i alhora fantàstica, plena de racons que amaguen històries d’amor i odi, de crim i de passió. Descobrim-la!

La nostra ruta comença a l’Arc del Teatre, un carreró fosc, estret i una mica intimidant situat al final de la Rambla. El lloc ideal, sens dubte, per ubicar-hi el Cementiri dels Llibres Oblidats, la laberíntica biblioteca on el jove Daniel Sempere va trobar, un dia d’estiu del 1945, un exemplar de L’ombra del vent i  va sentir a parlar per primer cop de l’enigmàtic escriptor Julià Carax.

No us esforceu gaire a buscar l’edifici perquè no existeix ni ha existit mai. Però el seu esperit hi és molt present, com també el del llibreter Isaac Monfort, sempre envoltat de volums antics plens de pols.

La segona parada del recorregut ens porta fins a la plaça de Sant Felip Neri, al cor del Barri Gòtic. Seieu a la font que hi ha al mig i rellegiu els passatges de la novel·la que transcorren en aquest escenari encantador. Amb una mica de sort, potser veieu en alguna finestra la seductora Núria Monfort, la dona que revelarà a un fascinat Daniel Sempere la clau del tortuós passat de Julià Carax, a qui sempre va estimar sense esperar res a canvi.  

Un altre punt obligat d’aquesta ruta és el carrer de Santa Anna. Aquí, en un pis al costat de la plaça de Ramon Amadeu, hi vivien el Daniel Sempere i el seu pare, just a sobre de la seva modesta llibreria de vell. De llibreria, no n’hi ha cap, ni de vella ni de nova, però si us serveix de consol, molt a la vora teniu el magnífic claustre de l’església de Santa Anna. Una amagada illa de pau per gaudir de la lectura enmig del remolí humà d’ aquesta zona comercial.

Voleu saber on va transcórrer la traumàtica infantesa de Julià Carax? Doncs aneu caminant fins a la Ronda Sant Antoni. Davant de la Plaça de Goya, on ara hi ha botigues d’electrònica, hi tenia la barreteria el seu padrastre, Antoni Fortuny, un fanàtic religiós que tancava la seva dona Sophie en una habitació plena de crucifixos que penjaven del sostre per redimir-la del pecat. Esgarrifa només pensar-ho.

Però les emocions més fortes ens esperen a l’altra punta de la ciutat. Podeu fer el mateix que el protagonista de la novel·la: agafar els ferrocarrils de la Generalitat a la plaça Catalunya, baixar a la parada de Tibidabo i després pujar al Tramvia Blau, avinguda amunt, fins que arribeu a l’alçada del número 32. I ara, agafeu aire i controleu els nervis perquè us trobeu davant l’autèntic epicentre de la novel·la: “L’àngel de boira”, la residència senyorial de la família Aldaya. Bé, d’acord, el que hi ha és una consultoria i la casa s’assembla poc a la de la ficció. Però tant se val, perquè justament aquí, a l’interior de la mansió gòtica sorgida de la imaginació de Ruiz Zafón, Julià Carax es va enamorar bojament de Penèlope Aldaya, Daniel Sempere va descobrir per primera vegada el cos de Bea, el sinistre inspector Fumero va tenir el final que es mereixia i encara descansen en pau en una cripta subterrània... Però no desvetllem més secrets, que potser encara queda algú que no ha llegit L’ombra del vent.

4. L'Esglèsia del Mar
3/10

Gira el món i torna al Born. Això diu la dita i això subscriu L’Església del Mar, la novel·la d’Ildefonso Falcones ambientada justament al cor d’aquest barri, al peu de Santa Maria del Mar. Us proposem, doncs, tornar al Born després d’haver girat pel món de la mà d’aquesta novel·la que, com la mateixa història de la basílica, està feta d’insòlits terminis. L’església va construir-se en el temps rècord de 54 anys, però no patiu: vosaltres hi estareu només una horeta –ben bona–  a fer la ruta pels escenaris d’aquesta novel·la ambientada a l’edat mitjana i al Born –llavors, un modest i humil barri de pescadors; ara, un modern i chic barri de creadors.

Com no podia ser d’altra manera, iniciem el recorregut davant de l’església més bonica del món que dóna títol a la novel·la. El seu protagonista podria ser un dels bastaixos (estibadors que ajudaren a construir el temple traslladant pedres des de la cantera reial de Montjuïc) que apareixen reproduïts en bronze a les portes de l’entrada principal. L’Església del Mar recull, per una banda, la història d’un bastaix com els de la porta, Arnau Estanyol, un jove que va néixer pobre i fugitiu i va morir ric i noble, i, paral·lelament, la història de la construcció de la basílica, una església aixecada pel poble, amb els diners d’uns i l’esforç d’altres.

Just al davant del temple, on s’uneixen els carrers Canvis Vells i Canvis Nous, trobem la casa on va viure Arnau Estanyol quan exercia de canviador. Allà mateix hi descobrireu la pastisseria Bubó. Entreu-hi i canvieu cinc euros per un dels dolços més bonics del món. Tips i satisfets, seguim el recorregut pel carrer Montcada, adés un carrer senyorial que albergava els palaus de les famílies més riques de la ciutat –en un d’ells visqué també el protagonista de la novel·la–, i ara combinació i combat de comerços de tot tipus, i porta d’entrada al carrer més estret i intrigant de Barcelona: el carrer de les Mosques. Seguim per Montcada, girem per Princesa, sortim del Born i topem amb la Plaça de l’Àngel, que en l’època feudal s’anomenava Plaça del Blat, el centre simbòlic de la Barcelona gòtica (en la novel·la, les  execucions públiques es feien aquí). I, de plaça en plaça, ens endinsem al cor del Gòtic. De l’Àngel al Rei, on trobem la capella on es casa el protagonista de la novel·la. La Plaça del Rei ens pot servir d’entrada al call jueu, que L’Església del Mar descriu a través del personatge d’Hasdai, un gran amic del protagonista. Del call podem visitar l’antiga sinagoga major, al carrer Marlet, les parets de la qual estan orientades encara a Jerusalem.

3. La ciudad de los prodigios
4/10

Publicada el 1986, La ciudad de los prodigios d’Eduardo Mendoza anticipa la tendència actual a la tematització de la ciutat, però alhora, gràcies a l’humor i a la distància crítica, se n’allunya del tot. Aquest dualisme de la novel·la queda especialment al descobert al capítol IV, dedicat a la construcció de l’Eixample. Una novel·la sobre la Barcelona modernista, el somni de qualsevol editor! I més fa vint anys, després de la nominació olímpica. Per què la novel·la de Mendoza no ha generat tantes rutes turístiques com, per exemple, La catedral del mar? Perquè, malgrat aquest enfocament temàtic, presenta una realitat no gaire edificant –els grans negocis especulatius arraconen la voluntat de crear “una ciudad agradable a la vista, confortable y higiénica”. Diu Mendoza: “Los barceloneses no desaprobaron el plan en la forma tajante que el alcalde visionario había vaticinado, pero tampoco lo consideraron cosa suya; no captó su imaginación ni despertó ningún sentimiento ancestral. Se mostraron reacios a comprar, fríos y deslucidos a la hora de edificar y remisos a ocupar aquel espacio que durante siglos habían anhelado y reclamado; lo fueron poblando gradualmente, impelidos por la presión demográfica, no por la fantasía”. Au, vés i explica-ho als turistes!

Comencem al jardí del Palau Robert, símbol d’un passeig de Gràcia aristocràtic que no va ser. L’any 1909, quan era Palau del Comte de Torroella de Montgrí, s’hi va celebrar un àpat en honor al rei Alfons XII, que fa pensar en les grans dinades d’Onofre Bouvila i el marquès d’Ut els dies de la Setmana Tràgica. Segon punt: la cantonada dels carrers Rosselló i Girona. “¿Quién quiere irse a vivir allá?”– es demana la gent. Un dia hi arriben uns camions carregats de vies de tramvia. Ben comunicats, els terrenys pugen de preu i, en pocs dies, a Bouvila els hi prenen de les mans (després, els seus obrers tornen a arrencar les vies). Tercera parada: la casa llarga i estreta del carrer Girona, 86. Il·lustra un dels millors arguments de Mendoza: a l’Eixample, cada terreny que es ven o es compra es divideix en dues parts. L’una, s’edifica. L’altra, es ven pel mateix preu del terreny sencer. El propietari de la segona part també el divideix, en construeix un tros i en ven l’altre. Al final queda una llenca prima que, per justificar l’alt preu, s’omple de mosaics, vitralls i ferros. És el que devia passar a Girona, 86. Quarta: les cases Cerdà, a Consell de Cent amb Roger de Llúria, que diu que van ser les primeres de l’Eixample. Fa uns anys, per posar-hi un hotel, la de Besòs/muntanya la van pintar com un lloro. Des de Consell de Cent baixem fins a la plaça de Catalunya. Per aquí desfila a cavall l’advocat Humbert Figa i Morera, mentre que els esbirros de la banda d’Odón Mostaza se’l miren embadalits. Bouvila hi aprèn una regla bàsica: els que manen de debò no es deixen veure mai i mouen els fils des de l’ombra.

5. Últimas tardes con Teresa
5/10

Ha plogut molt, més de mig segle, des d’aquella Barcelona dels anys cinquanta que pinta Juan Marsé a Últimas tardes con Teresa. La novel·la, una de les seves obres més cèlebres, el va empènyer definitivament al reconeixement com al gran escriptor que és. Marsé fa un retrat impecable –que va poder suportar una adaptació cinematogràfica poc lluïda– del món dels “altres catalans”, segons nomenclatura de Paco Candel, i també del “d’aquests”, mentre ens guia pels camins de l’ambició i l’idealisme. De la misèria viscuda per l’emigració que s’assenta en diversos “extraradis” de la ciutat, en aquest cas al Carmel, a l’opulència de les classes benestants barcelonines de Sant Gervasi, que poden esforçar-se amb indolència amb els propòsits marxistes perquè encara hi ha classes.

Ha plogut molt, i el Carmel de Manolo, el Pijoaparte, ha canviat notablement –amb esfondraments inclosos que a més d’un ens van fer pensar que Marsé no havia estat prou llegit. Però aquella Barcelona, a l’altra banda de la Muntanya Pelada on Güell va fer construir a Gaudí el que havia de ser una urbanització d’estiueig per als barcelonins, s’ha convertit per a alguns, gràcies a Últimas tardes con Teresa, en la cara predilecta de la ciutat.

Iniciem la ruta a la plaça Sanllehy, que pren el nom del metge que va introduir l’homeopatia a Barcelona a mitjan segle XIX. Un nus viari que ens permet enfilar-nos per la banda sud del turó del Carmel, on s’ha mantingut una tendència a la urbanització seguint el model noucentista de “la caseta i l’hortet”. Aquí el Pijoaparte condueix a tot gas la moto robada de torn fins arribar a la sinuosa carretera del Carmel. Al revolt del Cotolengo afluixem, perquè a tres passes s’alça la porta lateral del Park Güell, on contemplem el bosc domesticat amb què es troba Manolo la nit que esdevé conscient de la seva soledat en l’ambició inconformista i criminal. Commoguts per la visió, tornem amunt fins a l’altura del carrer Mühlberg, on ens obre les portes el Restaurante Mesón Delicias, i esperem trobar-hi Maruja, la minyona de Teresa i nòvia accidental de Manolo, que persisteix a anar-lo a buscar els dies lliures. Recuperem forces amb un bon plat de patates braves i ens enfilem fins al carrer de la Gran Vista. El Mirador de la Mitja Lluna ens ofereix des d’aquí una panoràmica del turó del Carmel nocturnament inquietant. Despresos del neguit del Pijoaparte quan recorre a la complicitat del Cardenal, resseguim les escales del carrer de la Murtra i arribem a la nostra meta urbana i literària, la Biblioteca Pública El Carmel-Juan Marsé, a la cantonada amb el carrer de l’Alguer. Des de la terrassa, assaborim amb la mirada el premi a l’afecte que l’autor, observador implacable de la naturalesa humana i del poder de l’entorn social en la identitat, ha expressat sempre pel Carmel. Si Últimas tardes con Teresa és una gran novel·la de Barcelona és també, en part, perquè la dissecció de Marsé s’alimenta profundament d’aquesta estima, en un retrat precís que ha sabut tornar-se atemporal.

6. Nada
6/10

Nada de Carmen Laforet és un llibre impossible d’oblidar. Novel·la d’iniciació, de descoberta, és moltes coses alhora: un retrat generacional, el fresc d’un temps gris i una visió nítida que resumeix la sensibilitat d’un creador que descobreix els secrets de la seva ànima jove.

Escrita quan encara era una jove escriptora inèdita –Laforet havia nascut a Barcelona el 1921–, el gran èxit que va suposar l’obtenció del primer premi Nadal, l’any 1944, demostra la seva capacitat per connectar amb un públic que s’ha perpetuat al llarg dels anys. Nada ha esdevingut un clàssic, i sobta que encara la triïn com una de les novel·les que més bé es poden associar a Barcelona, aleshores una ciutat derrotada a l’inici d’una crua postguerra. Recordem que Carmen Laforet defineix la tristesa d’un pis de l’Eixample, del carrer Aribau, tan bé com ho havia fet Josep Pla amb el carrer Diputació quan també es va instal·lar a Barcelona de jove.

La família Laforet s’havia traslladat a Las Palmas quan ella tenia només dos anys. Als divuit va tornar a la seva ciutat natal per estudiar Filosofia i Lletres a la universitat central de Barcelona. Des de la primera pàgina ens parla de la impressió que li produeix l’Estació de França quan hi entra amb el tren a mitjanit, després d’haver fet, per primera vegada, un viatge tota sola. De seguida esmenta els “camàlics” –en català, en l’original–, els carrerons del Born i explica com va fins al carrer Aribau en un vell cotxe de cavalls dels que complementaven la reduïda flota de taxis.

Em va emocionar també la descripció de l’entrada a l’església de Santa Maria de Mar, amb el sostre encara negre per l’incendi de la revolució del 36, del qual només es va salvar el Crist de fusta. Amb els ulls de la nena innocent en la ciutat devastada, Laforet va crear una obra delicada, que ha sobreviscut com només ho fan els grans llibres. Ha superat, fins i tot, la resta de l’obra de l’escriptora, que, sens dubte, va quedar eclipsada per la repercussió que va tenir Nada. Recordo que, quan la vaig llegir d’adolescent, em vaig empassar les 1.346 pàgines del primer volum de l’obra completa de l’escriptora, amb títols memorables com La isla y los demonios –ambientada a les Canàries, on es va criar la narradora– i La mujer nueva. Dues novel·les que em van interessar tant com Nada i que formen part d’un corpus compacte, d’una trajectòria coherent, com si tot hagués estat planificat de bon començament.

Va ser la mateixa Laforet la que es mostrava sorpresa de la transcendència de la seva primera novel·la: “Nada és gairebé una interrogació... viva, anhelant”.

També escrivia en un pròleg que la protagonista de la novel·la es trobava en una atmosfera d’una vida embogida per les circumstàncies. Explicava que, tot i haver-la escrit el mateix 1944, l’obra descrivia la seva arribada a Barcelona el setembre de l’any 1939, pocs  mesos després del final de la Guerra Civil. Carmen Laforet va saber narrar la complexitat de la ciutat i de la societat des de la senzillesa, que és el més difícil d’obtenir quan s’escriu. Ella ho va aconseguir.

7. Los mares del Sur
7/10

Comencem pel començament, quan el Raval era el Xino. En algun indret secret a prop de la Rambla de Santa Mònica és on Carvalho té el despatx. Com que som nostàlgics de mena, l’hem col·locat al carrer Santa Mònica, just a sobre el bar Pastís. Així, tant ell com l’àvid lector d’aquesta revista podran beure’s un alcohol ben graduat i encetar la ruta entonats. Carvalho ha rebut l’encàrrec d’investigar la misteriosa mort a tall de navalla de Stuart Pedrell, un empresari de la construcció de dubtosa honestedat però de segura il·lustració intel·lectual, amb el punt de melangia d’un lector de poesia. Després d’abandonar la seva família i desaparèixer durant tot un any, el seu cadàver ha fet acte de presència i la vídua vol respostes. Carvalho ha sortit a la Rambla per agafar idees. Ha trencat per Nou de la Rambla (bé, ell en diria Conde de El Asalto), ha girat per Sant Ramon, ha pujat fins a Sant Pau i... no sabem per quants carrers més ha passejat, perquè el cas és que, ara i aquí, el lector només pot trobar l’imponent Rambla del Raval, al mig de la qual s’aixeca el no menys imponent Hotel Barceló Raval, un cilindre que al capvespre es tenyeix de lila, però, ai, no surt volant. Sort que, ben aviat entrelluquem el cartell de Casa Leopoldo, al carrer de Sant Rafael. Allà és on Carvalho –i Montalbán– treien el ventre de pena, i on podem fer el mateix. Un cop dinats, estem a punt per anar cap al Sud, on Pedrell va desaparèixer, o on es va anar a amagar, ja que la novel·la parla, en el fons, d’algú que fuig d’ell mateix.

Agafem el metro a Drassanes i sortim a Sant Ildefons. Traiem el cap i només podem mirar cap amunt. No hi ha cap cartell que digui “Bienvenidos a la Ciudad Satélite de San Magín”, com el que troba Carvalho, però això és l’antiga Satélite. Blocs de tretze, deu, nou i sis pisos, en fileres infinites i marcials. Carvalho hi va trobar bodegues, quioscos i barberies. Avui hi ha locutoris, CAPs i  associacions de malalts d’Alzheimer. Enfilem l’Avinguda República Argentina (atenció a l’esplèndid Cine Pisa!), el carrer Mossèn Andreu, la plaça Antonio Machado i la Rosalía de Castro, el carrer Buguenvíl·lea de la formosa Farmàcia Ochoa, l’avinguda de Sant Ildefons i el carrer Dàlia fins a l’església del Pilar. De darrere de l’església veurem tot el Delta del Llobregat. Una torre s’aixeca sobre el mirador: la de la Miranda, projectada a principis de segle XX per observar les aus migratòries. I quines aus! Grues, és el que són: s’aguanten sobre un sol peu i aixequen edificis. D’aquesta avinguda, se’n diu “l’avinguda del col·lesterol”, perquè s’hi passegen tots els que el tenen massa alt. Heus aquí com tot s’acaba.

 

8. La magnitud de la tragèdia
8/10

La novel·la, entesa com a reclam i guia turístics, entusiasma sobretot els hotelers, restauradors i agents de viatges, a més a més dels alcaldes que viuen en l’exultació perpètua. A mi aquesta em sembla una mirada errònia sobre la literatura, encara que tot un autocar de turistes austríacs anhelés veure la casa modesta on es va prostituir la desventurada Margarita, l’heroïna de Barcelona y sus misterios d’Antoni Altadill. Per després fer escala al carrer Aragó i contemplar el balcó del pis on Verdaguer treia dimonis a la filla geperuda de donya Deseada.

A La magnitud de la tragèdia l’autor no ens indica gairebé cap lloc concret de Barcelona, on està ambientada la novel·la. Sabem que la Maria-Eugènia, vedet de revista, actua en un teatre, diria, del Paral·lel. La porta del teatre l’emmarquen les seves cames, reproduïdes a gran escala. Per tant, tendeixo a creure que potser es tracta del teatre Arnau, abans que el devoressin els corcs. Una primera fita de la ruta literària de La magnitud de la tragèdia seria, doncs, aquest teatre. O l’Apolo. No se sap mai.

Monzó no dóna gaires pistes. Quan esmenta un hospital de Sabadell on hi ha ingressada una dona perquè fa dos dies que “orgasma” sense parar, es refereix a l’Hospital El Taulí? No em va servir de res traslladar-me a aquest hospital sabadellenc i entrevistar-me amb el cap de ginecologia, que es va mantenir en tot moment fidel al jurament hipocràtic.

Només quan el Ramon-Maria i la Maria-Eugènia entren en una fase fornicatòria intensa, l’autor concreta els llocs de la ciutat on fan l’acte. La nostra proposta és que els lectors de Time Out els emulin: “Ho van fer amagats darrere dels lleons de l’estàtua de Colom”. A certes hores de la nit no resultaria del tot impensable. Una altra opció, per als més púdics, seria l’ascensor del monument a Colom, després de donar una propina a l’ascensorista perquè tanqui els ulls.

Monzó també apunta un altre lloc per cardar: “Entre les veles dels encants del mercat de Sant Antoni”. Si es fa en diumenge, els amants, tot maniobrant, podran mirar de reüll com els primers llibreters col·loquen els devedés i les revistes. Sempre s’hi pot trobar aquell número d’El Víbora que buscaves.

“Van contemplar com el sol s’aixecava, des d’una terrassa d’una cafeteria de la Plaça Catalunya”. Potser és la terrassa del Zurich. Monzó no aclareix si fan el fet o només miren la sortida del sol. Per sort, concreta que és de bon matí, abans que obrin el local, ja que després l’acte amorós seria impracticable perquè els cambrers del Zurich, a més de ser del Reial Madrid, són molt estrictes. 

“I al terrat de la Pedrera”. La novel·la és del 1983 i el terrat de la Pedrera és obert al públic des de, si fa no fa, el 1997. Per tant, el Ramon-Maria i la Maria-Eugènia coneixien algun veí que els va facilitar la clau del terrat, cosa que no s’aconsegueix fàcilment. Ara, els lectors en teniu prou amb comprar el tiquet de l’Espai Gaudí. És una manera nova i suggeridora d’endinsar-se en l’obra del genial arquitecte.

9. L'Auca del Senyor Esteve
9/10

Abans que Rusiñol el convertís en el protagonista d’aquesta irònica tragèdia de vetes i fils, en l’imaginari popular barceloní el senyor Esteve ja era el botiguer que vivia només per fer quartos. La genialitat de Rusiñol –escriptor amb un sentiment còmic de la vida– consisteix a convertir el que era una figura rància i antipàtica en un personatge risible però entranyable. Tant és així que, després de llegir L’Auca..., ens ha vingut de gust baixar fins al barri de la Ribera i veure què hi queda del senyor Esteve. Per començar anem al convent de Sant Agustí, on des de 1830 hi havia La Puntual, la “merceria” “de més crèdit i de més giro de quatre carrers de llarg a llarg”. És el lloc ideal per recordar els episodis més commovedors i divertits de la vida d’aquest home que mai no va “veure més enllà dels prestatges”–el prodigiós talent per vendre vetes, el catastròfic Corpus, el passeig pel costat més bohemi de la vida, la compra d’una “torre” a Gràcia...–; però també ho és per imaginar el somriure de l’autor i l’espant del protagonista en veure que l’antic convent que hi havia davant de La Puntual ha deixat de ser un “quartel d’artilleria” per convertir-se en un centre cívic on s’hi fa teatre, música i altres activitats “d’artistes”. “Sic transit gloria mundi...”

I, com que nosaltres també haurem d’anar transitant, el millor que podem fer és passejar per aquests carrers on avui hi podem trobar bícing, turistes i fins i tot un cineasta novaiorquès buscant un tablao. Realment tenen poc a veure amb aquell barri de menestrals, “faetons” i processons de Corpus. Per exemple, l’escola del carrer Flassaders on l’Esteve va a aprendre “les quatre regles” tenia una porteria fosca, bruta i... plena de gàbies de conills i gallines!

Deixant enrere el canviat barri de la Ribera, arribem a l’Avinguda del Marquès d’Argentera, on aleshores hi havia el Jardí de la General. Aquí és on l’Esteve demana la mà a la Tomasa (una noia “magra però escaiguda”); i ho fa en un arravatament romàntic –assegura que l’estimarà “tant com al negoci”– que no deixa indiferent la Tomasa: “M’havien donat bons informes, i veig que no m’havien enganyat”. “L’enamorament és cego”!

Després d’aquest excés sentimental, ha arribat el moment de fer un salt generacional i visitar dos llocs claus en la vida del Ramonet, el fill del senyor Esteve: la Llotja i el Teatre Romea. A la Llotja hi trobarem un esperit semblant al que hi havia els vespres de fa més d’un segle, quan el Ramonet hi anava a “fer ninos” tot i que son pare sospitava que allò podia “dur malícia”. I no s’equivoca pas. Passats un mesos (per a nosaltres, uns carrers), el senyor Esteve i la seva família van al Romea a veure La bona gent, l’obra de teatre d’un “pintorot” (Rusiñol) que convenç el Ramonet que la seva vocació no és la de ser botiguer, sinó escultor. I, és clar, el disgust és tan gros que el senyor Esteve (que sap que “ser escultor és ser un perdut”) no troba motius per seguir en aquest “vall de números”. Nosaltres entrem al Romea sense por: fa temps que no hi mor cap senyor Esteve!

10. El millor que li pot
10/10

La primera novel·la de Tusset va representar, sens dubte, una petita revolució editorial. L’aposta de Lengua de Trapo (en castellà) per l’estil descarat, un pèl cínic i desmenjat de l’autor barceloní, suposava una nova mirada al sempre canviant panorama de la novel·la negra. Sota aquest aparent passar de tot, l’autor demostra haver fet més d’una lectura intensa de les aventures de lladres i serenos, encara que només sigui per contradir-les, per posar-les a mans d’un sapastre simpàtic i per deixar algun o altre homenatge més o menys subtil o sense embuts i amb un punt de mala llet com quan afirma: “Le pedí a Luigi un Vichoff (vodka, mitja llimona i aigua amb gas) para mi y un Cardhu para la Fina. No sé si Vázquez Montalbán se habrá dado cuenta, pero sospecho que por su culpa todos los pelagatos piden güisqui de malta para hacerse los exquisitos”.

Pablo Baloo Miralles és un desastrat, un personatge una mica gos que, tot intentant viure sense fer res, acaba resolent el misteri que se li presenta, la sobtada desaparició del seu germà gran, la qual cosa li permet, entre d’altres coses, passejar-se per Barcelona a cavall del seu cotxe, un Lotus Esprit que ell anomena “la Bèstia”, i tenir una Visa que li regala bitllets sempre que passa pel caixer.

Una de les grans novetats del llibre, a banda del protagonista i el to, és precisament la tria d’escenaris. La ficció fuig obertament del que ha estat habitual en bona part de les novel·les negres barcelonines, és a dir: fer moure els personatges pel barri Xino, per Gràcia o per altres barris amb ganxo literari. Tret d’alguna visita ocasional als carrers de la part del darrere de l’omnipresent mercat de la Boqueria per anar a cercar els favors d’una senyora de pagament i d’alguna passejada per la plaça de la Virreina per proveir-se de costo, la major part de la novel·la es mou pels carrers de Les Corts, un barri gens freqüentat pels investigadors, privats o no privats, que han fet de la capital catalana el seu àmbit d’acció.

Fins i tot un carrer inventat que es creua amb la Travessera de les Corts, el Jaume Guillamet, es converteix en l’eix central de la trama i demostra el poc interès de Pablo Tusset per la geografia precisa i les coordenades exactes dels llocs i les coses. Per contra, l’autor aconsegueix a la perfecció l’objectiu de retratar els barris alts, la manera de viure de determinades classes socials: els seus pares, rics de fa temps, el seu germà, encara no prou ric com el seu pare i ell mateix, paradigma del cara dura simpàtic que viu a la frontera de dos mons de difícil convivència.

En qualsevol cas, els amants de rutes literàries que s’han posat de moda al llarg dels últims anys no podran arrencar una topografia exacta de la novel·la però, per contra, sí que podran fer una passejada pels indrets i les zones que marca la història i que, mirades amb uns ulls una miqueta més oberts,  responen a una conjunció força precisa entre sociologia i urbanisme, sempre, és clar, amb l’òptica especial d’un element com Pablo Miralles.

També t'agradarà

La Barcelona de Bolaño

L'escriptor xilè va viure a Barcelona els anys més intensos de la seva vida A A.G. Porta: Va conèixer Bolaño cap al Nadal de 1977 després que Xavier Sabater, editor aleshores del segell La Cloaca, li proposés d'anar a casa seva. Amb ell va escriure 'Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce', amb el qual guanyarien el premi Anthropos de 1984. Seria el seu gran amic català, amb qui recorria la ciutat, sobretot al matí, i a casa del qual aniria a dormir quan Bolaño es va trasllada a Girona, al 1980, i a Blanes, al 1985. Anagrama: l'editorial de Bolaño des de 1996, des de 'La estrella distante'. A Pedró de la Creu, 58 (Sarrià), hi anava un cop al mes, segons ens explica Jorge Herralde, l'editor, i sempre seguia el mateix ritual: començava per Lali Gubern (drets d'autor), després passava pel despatx d'Ana Jornet (premsa) i d'aquí anava a veure Teresa Ariño (producció), amb qui tenia llargues converses filològiques. Finalment, s'asseia al despatx d'Herralde, amb qui parlava dels llibres en preparació, de la promoció, dels llibres que editava Anagrama. S'hi estava dues hores, almenys, a Anagrama. B Bar Elisabets: a Elisabets, 2, Bolaño i els seus amics hi feien la parada del matí per prendre un te i fer petar la xerrada. No deu haver canviat gaire en els últims 30 anys: màquines escurabutxaques, taules de marbre amb potes de ferro i una parròquia ben diversa: estudiants, gent del barri algun turista despistat. Bodega Fortuny: ara es diu Caravelle (Pintor Fortun

Llegir-ne més

Últimes crítiques de llibres

La llista amb les últimes ressenyes que hem publicat a Time Out Barcelona Últims articles de literatura Tom Perrotta i 'The leftovers' L'HBO ha llençat l'episodi pilot d'una sèrie basada en aquesta novel·la Estimat senyor Ginsberg Es publica l'edició definitiva del 'Kaddish'. N'hem parlat amb cinc escriptors Els morts de Pere Antoni Pons L'autor de 'Tots els dimonis són aquí' ha escrit un nou llibre, 'Si t'hi atreveixes' Els nostres llibres 5 estrelles Aquí trobareu el nostre top literari, una llista dels indispensables Les botes de Lionel Shriver Lionerl Shriver publica 'Germà gran', una novel·la sobre un pianista gras com un matalàs Al jardí de Ponç Pons L'escriptor mallorquí ens ho explica tot sobre 'El rastre blau de les formigues' Eduardo Halfon, un contista enigmàtic L'autor de 'Monasterio' ens explica els secrets de la seva literatura Knausgård, un noruec fet a l'antiga 'Un hombre enamorado' és la segona part de la seva autobiografia Irvine Welsh i la preqüela de 'Trainspotting' Entrevistem l'escriptor escocès que acaba de publicar 'Skagboys' Hellboy: això no és un còmic de superherois Mike Mignola fa baixar 'Hellboy' a l'infern, literalment Els pecats de González-Ruano Plàcid Garcia-Planas ens explica tot el que va descobrir escrivint 'El marqués y la esvástica' Martínez de Pisón ens porta a Melilla Entrevistem l'autor de 'La buena reputación' Matt Haigh, un marcià Xerrem amb un amant dels extraterrestres, autor d''Els humans' Manuel Foraster estima Jean Seberg 'Lisbo

Llegir-ne més
Advertising

La Barcelona de Juan Marsé

Un recorregut pels escenaris de les seves obres: des de ‘Últimas tardes con Teresa’ a ‘Caligrafía de los sueños’ Carlos Zanón proposa una travessia pels escenaris més emblemàtics del territori Marsé. Bars, carrers, ponts, esglésies i places on literatura i realitat es fonen a la magistral obra de l'escriptor més barceloní Església de les Ànimes "La vio salir de Las Ánimas con dos compañeros de su misma edad. Lucían polvo de reclinatorio en las rodillas y vestían igual". En el cinema, qualsevol poble té una comissaria, una cantina i una església. En l'obra de Marsé l'església és la de les Ànimes. Actualment es diu Església de Sant Miquel dels Sants. Estem al barri de Gràcia. D'aquí surt Rosita, la nena que l'inspector de Ronda del Guinardó ha de portar al Clínic perquè reconegui un cadàver. Però la Rosita té poques ganes de veure morts i molta feina per fer. El seu via crucis (amb reminiscències de La Ronda de Max Ophüls) la portarà fins al Cottolengo del Pare Alegre. Al costat, La Maya té un local amb aroma de torrefacte i problemes. Però també l'Església de les Ànimes és important a Si te dicen que caí. Javalollas, el nen Java, pateix una sobtada conversió religiosa en forma de nena, funció de pastorets i sexualitat adolescent. Tot això sorprèn els seus amics del carrer, que frisen per sentir les seves aventures. A l'última novel·la de Marsé, Caligrafía de los sueños, els personatges passen per davant de les Ànimes. Sembla que encara continua dempeus custodiant els secrets d

Llegir-ne més

Els nostres llibres 5 estrelles

Pastoràlia George SaundersTrad. Yannick GarciaEdicions de 1984192 pàg. 16,90 € L'herba de les nits Patrick ModianoTrad. Mercè Ubach DorcaEd. Proa176 pàg. 14,90 € Els jardins de la dissidència Jonathan LethemTrad. Ferran Ràfols GesaAngle Editorial522 pàg. 22,90 € A l'oest de Roma John FanteTrad. de Martí SalesEdicions de 1984192 pàg. 16 € La parte inventada Rodrigo FresánMondadori566 pàg., 22,90 € Pedra viva Enric Casasses i Montserrat CaldésAjuntament de l'Escala208 pàg. 35 € Això és tot James SalterTrad. Ferran RàfolsEmpúries380 pàg. 19 € El llogaret William FaulknerTrad. Maria Iniesta Edicions de 1984 458 pàg. 22,90 € Leopardi Pietro CitatiTrad. Juan Díaz de AtauriAcantilado527 pàg. 25 € Locus solus Raymond RousselTrad. Joaquim Sala-SanahujaLleonard Muntaner 262 pàg. 30 € 1941. El año que retorna Slavko GoldsteinTrad. Maja DrndaCómplices Editorial568 pàg. 29,90 € Un traficant d'idees a les fronteres de l'art Vicenç AltaióComanegra414 pàg 24 € La casa de hojas Mark Z. DanielewskiTrad. Javier CalvoAlphaDecay710 pàg. 29,90 € La torre mestra Jennifer EganTrad. Carles MiróEdicions de 1984318 pàg. 20 € La senyora Dalloway Virginia WoolfTrad. Dolors UdinaLa Magrana224 pàg. 19 € T'hi sé Enric Casasses1984 Poesia144 pàg. 15 € Rayuela Julio CortázarAlfaguara627 pàg. 19,50 € Capital John LanchesterTrad. Antonio–Prometeo MoyaAnagrama597 pàg. 24,90 € Berlín-Alexanderplatz Alfred DöblinTrad. de Miguel Sáenz i altresRBA520 pàg. 23 € Poemes escollits Joseph BrodskyTrad. Judith Díaz Barneda

Llegir-ne més
Advertising

Comentaris

5 comments
Sandra S

Trobo a faltar dos llibres de la Care Santos, que m'he llegit fa poc, "Deseo de chocolate" i "Habitaciones cerradas", els dos estan ambientats a Barcelona, a diferents èpoques, molt ben documentats.

Katua L

Bona llista, però trobo que també faltaria "El misterio de la cripta embrujada", de Eduardo Mendoza. 

PatriRT

Hay una saga de novela negra de Jordi Sierra i Fabra, entre los que destaca "CINCO DIAS DE OCTUBRE",  a día de hoy la saga tiene cinco libros, todos ellos en Barcelona, la primera novela es en los años 30's

Toni P

Us en falta una de ben important: "Vida privada" de Josep Mª de Sagarra