Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Frantz Delplanque i la jubilació dels sicaris

Alerta! Ens esforcem per informar acuradament, però aquests són temps inusuals, així que comprova sempre abans de sortir.

Frantz Delplanque i la jubilació dels sicaris

L'escriptor francès torna a sumbergir-se al món de l'hampa a 'Un gramo de odio', la seva última novel·la

Per Josep Lambies
Advertising

La gràcia d’exercir d’assassí a sou és que després dels 65 l’únic que et faran liquidar seran les platerades d’ostres que et serviran cinc cops al dia. On va a parar, això és molt millor que un pla de pensions! Patxaran, peix fresc, una bona col·lecció de vinils i tot sense que t’hagis de sotmetre a la política d’estalvi dels pensionistes. Al francès Frantz Delplanque, aquesta imatge el feia riure. “Tenia en ment la imatge d’un sicari retirat a un poble de costa que es passeja amb una gorreta igual que la del Capità Haddock”, m’explica. El nom d’aquest botxí jubilat és Jon Ayaramandi, ha comès una trentena de crims al llarg de la seva carrera i diu que li agradaria morir amb Tired of being alone d’Al Green de fons.

El llibre, Un gramo de odio, dóna informació crucial sobre el món de l’hampa. Ara sé, per exemple, que qualsevol gàngster que estimi l’art tindrà una reproducció del revòlver d’Andy Warhol emmarcada a sobre de la xemeneia. I si el pintxo no és analfabet, al costat dels llibres d’Ellroy guardarà, ben a la vista, el Blackburn de Bradley Denton. “Jo el vaig llegir fa 20 anys i em va ensenyar molt sobre humor negre”, em diu Delplanque. El lector més hàbil ja s’haurà adonat que no anem de debò. Estem parlant d’una paròdia del polar clàssic. “No tinc per què amagar-ho: Tarantino és una de les meves grans influències –afirma–. I no, encara no he tingut ocasió de veure Django”.

No ho he dit, aquesta és la seva opera prima. Però es veu que ja n’hi ha una altra, també amb Ayaramandi de protagonista, que acaba de sortir a França. “Aquest matí Amélie Nothomb m’ha deixat un missatge al contestador dient que la segona és encara més salvatge, trepidant i divertida que la primera”, presumeix. I, perquè em faci a la idea del que ens depara, m’explica que comença amb el cadàver d’una dona caient del cel. Per cert, si voleu més informació sobre aquest o altres aspectes, esteu de sort: Deplanque serà aquí durant la BCNegra.

Últim punt: és un gran fan de Quim Monzó. “La magnitud de la tragèdia em sembla digna d’un virtuós”. La situeu? És aquella de l’home neuròtic que té el membre permanentment erecte. A Delplanque li encanta això que una trempera descontrolada es pugui convertir en un terrible drama. “No he llegit mai res tan subversiu i trencador”, conclou. Pobre. Potser en realitat només volia escriure una novel·la sobre un assassí penedit que per redimir-se es fa pescador. Però de vegades un és cínic per genètica, i només sap treure suc de les grans idees amb cullerades d’ironia. És el seu cas. Fins i tot Amélie Nothomb reconeix que l’ha fet riure.

UN GRAMO DE ODIO, de Frantz Delplanque.
Alfaguara, 392 pàgines.
Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising