Quan la Barcelona modernista lluïa en tot el seu esplendor, la Casa Ferrer-Vidal es va aixecar com un símbol de la burgesia catalana i del talent arquitectònic de l’època. Malgrat les transformacions i pèrdues al llarg dels anys, aquesta joia continua captivant gràcies a la dedicació de la Fundació ACICAC, que en preserva l’essència i la projecta com un espai viu de trobada artística i cultural.
No totes les cases del modernisme barceloní poden presumir d’haver mantingut la seva essència al llarg dels anys, però la Casa Ferrer-Vidal, situada a la cruïlla de l’avinguda Diagonal amb el Passeig de Gràcia, és un exemple singular. Construïda entre 1914 i 1916 per l’arquitecte Eduard Ferrés i Puig, aquesta obra emblemàtica reflecteix el caràcter d’una època marcada per la burgesia catalana i l’auge cultural.
Concebuda inicialment com a residència familiar de Lluís Ferrer-Vidal i Soler, destacat empresari i mecenes, la casa va ser dissenyada per impressionar amb una façana plena de detalls. Malgrat les reformes que van alterar el seu perfil original, com la desaparició de la cúpula central durant els anys quaranta, conserva elements essencials com la gran tribuna d’arc rebaixat amb vitralls, el majestuós portal d’accés amb l’escut de la família i una estructura que respira l’elegància modernista.
Avui dia, la Casa Ferrer-Vidal es projecta com un espai de connexió cultural i artística, gràcies a la labor de la Fundació ACICAC, encarregada de preservar el seu valor patrimonial. L’edifici acull esdeveniments selectes en entorns com l’Espai Comas i l’Espai ACICAC, i esdevé un pont entre el passat i el present, entre el patrimoni i la creació contemporània. A més, també s’utilitza com a escenari per entrevistes a personalitats rellevants i com a plató per a reportatges periodístics que aborden temes d’actualitat. Sense ser accessible al públic general, aquesta joia arquitectònica continua captivant l’imaginari de la ciutat, mantenint-se com un testimoni viu de la Barcelona burgesa i del llegat modernista.
Ara, la Casa Ferrer-Vidal no només es conserva; s’interpreta com un escenari viu on història i modernitat dialoguen en harmonia. Així, reafirma el seu lloc com un referent cultural que parla del passat, però també d’un futur on l’art i el patrimoni no es desvinculen mai.