Vaig arribar a la Bodega 1900 per casualitat. Tant, que les primeres anotacions les vaig fer en un paper d’IKEA en el qual hi havia dibuixat un sofà batejat amb el nom de Friheten fins que el personal em va portar un paper en blanc per poder continuar anotant una experiència que va ser magnífica.Darrere d’aquesta nova bodega hi ha la intel·ligència d’Albert Adrià, que només ha de creuar el carrer per entrar al Tickets. Per tant, entendrà el lector que amb el cognom Adrià al timó de la cuina, aquesta bodega és innovadora a pesar que tracti de ser fidel als sabors que imperaven als locals de menjars de principis del segle XX: els fumats, el salaó, el carbó i l’escabetx. Una nova mirada que permet fer un viatge plaent al passat sense abandonar una mentalitat que tracta d’adaptar-se al segle dels cibernautes. Vam començar amb un cruixent d’arròs fantàstic. I vam seguir amb unes gambes de Tarragona petites i compactes, amb un cap tan saborós com el de les seves cosines de Zumosol, les de Palamós. Un inici prometedor que va començar a deixar empremta amb la cotna gegant amb melmelada de llimona amarga i dues olives made in Cala Montjoi. Dues bombetes esfèriques, una farcida d’anxova, que lubrifiquen els paladars més encallits o encallats. Perquè, si les olives eren fantàstiques, el gust de la carn lleugera de les anxoves cantàbriques maridava a la perfecció amb bon 'pantumaca', com diuen a Madrid. Un paté de pernil, una idea que, de tan senzilla, resulta genial, era un avís promet
Aquesta crònica podria ser mes immobiliària que gastronòmica a l'enumerar les obertures que impulsa Albert Adrià Acosta: AAA, triple A a les agències de ràting. Màxima solvència, compleix amb les obligacions.
En societat amb els germans Juan Carlos, Borja i Pedro Iglesias, condensa el poder al Paral·lel, futurible Gastronòmik Park. Més 'família' per a Pakta, Tickets i Bodega 1900, l'objecte d'aquest comentari. Els noms encara són provisionals, i les dates, tremoloses. Fa més d'un any que es parla d'aquesta concentració. La 'taquería' Niño Viejo (maig), el mexicà Hoja Santa (fins ara, Yauarcán); el trasllat del 41º, que tindrà una escola de cocteleria; l'ampliació de Tickets; la creació d'una línia de vermut, La Cala, "olives, patates, salses, conserves, fruita seca". Fora de l''òrbita Paral·lel', la inauguració d'un 'beach club' a la República Dominicana, La Playita, els plànols ja damunt la taula. Encara hi ha més coses, relacionades amb la 'circuina', però encara no és possible explicar-ho. ¡Supera-ho, això, Gordon Ramsay!
Concentrem-nos a la Bodega 1900: "La meva primera idea sempre va ser aquesta, fins i tot abans d'obrir Inopia". Almenys des de fa un lustre, la vermuteria moderna o renovada desplega per la ciutat la seva política de llaunes i gel. La cresta del moviment és la Bodega 1900, on s'estofa, ofega o adoba amb art, on la cuina no és complement d'espumes i licors sinó la raó.
Hi he anat unes quantes vegades i aquí em cenyeixo a l'últim àpat, on sobresurten els guisats, "un cada dia". Es torna a cuinar amb ganes i sense emboscades, amb producte de qualitat i frescor, repudiant aquelles cassoles fermentades. Embadalit amb la melositat del bonítol confitat en salsa catalana –que bo, AAA–, moc el pa per la salsa de les tripes amb cigrons, les mandonguilles amb sípia i els pèsols amb botifarra, als quals li sobra el cep, potent com una trepitjada. Hi cuina Pedro G. Asensio, dins i fora, al marbre de l'entrada on habiten les coses fredes, i Àngel Geriz dirigeix la sala amb gràcia.
Abans d'arribar a l'apartat guisat, vaig prendre petites meravelles d'alta cuina popular, primer amb el preceptiu vermut, un 'cupatge' de Martini, i després amb canyes d'Estrella sense pasteuritzar, cervesa acabada de 'munyir'. És antològic el tall de vaca rossa gallega, que ha madurat en mans d'un carnisser belga, curada amb sal, sucre i herbes. I la segueix en excel·lència el verat fumat, la moixama casolana i el fuagràs a la brasa, mossegada de fum. Em vaig entusiasmar amb la reinvenció del bocata que és el 'mollete' de calamars amb 'kimchi' i xili 'chipotle'. El pastís de xocolata és seda fosca.
"¿On és el límit entre una taperia i un celler?", es pregunta. Si les agències de ràting qualifiquessin la gastronomia, rebria la triple A, Albert Adrià Acosta.