A principis dels 80 en Rafel, un nano esportista i pencaire, va venir de Lleida a estudiar publicitat a Barcelona. L’amor el va ajuntar amb la filla del propietari d’un bar, el Terra Alta del carrer de Manso (un dels molts Terra Alta que va muntar un empresari de Batea als anys 60, on posava a treballar gent del poble), i la mort del seu sogre, l’any 1987, va fer que canviés de feina i agafés el negoci familiar. En Rafel treballa una pila d’hores al dia, gairebé setze, amb una sola pausa per fer una migdiada sagrada d’un quart d’hora. Al matí l’ajuden un cambrer i un cuiner, que fa els platillos i tapes que serveixen: mandonguilles, truita de patates, fricandó, ensalada russa...
Menjar casolà ben parit. El local és acollidor i el mam i la teca són bons, sí, però aquí l’important, el que marca la diferència, és la bonhomia incomparable d’en Rafel. Irradia una bondat encomanadissa per tot el celler que fa que s’hi estigui de meravella, a gust, com a casa –o potser millor: tal com deia Casavella, en ningun lugar mejor que fuera de casa–.
De la Bodega d’en Rafel, de seguida te’n fas parroquià, l’incorpores a la teva vida: així ho ha fet una pila de gent del barri. I d’un temps ençà, fins i tot el jovent l’omple als vespres. Quina diferència amb els bars petulants que s’escampen com malura per la ciutat!
Aquí no et trobaràs colles que ja han tombat la trentena estirades fent-te patir la seva eterna postadolescència adotzenada, no, aquí l’amo tampoc no et mirarà per damunt l’espatlla, ans al contrari: et somriurà, franc, i si et falten deu cèntims pel quinto, ja ho trobarem.
