Una traductora, un economista i un cuiner han fet reviure la fonda de l'àvia, amb grans resultats. Els xefs solen ser parcs en descriure les seves intencions: "cuina amb arrel, productes d'aquí, transformats amb una visió moderna i festiva".
La nevera de fusta de la casa Frigidaire, un mite de la refrigeració nord-americana dels anys 20, ha estat restaurada i llueix amb l'energia dels objectes que han sobreviscut al seu temps. Podria ser en un 'diner' d'Indiana, però senyoreja l'entrada d'un restaurant de Pals que dóna més gust als gurmets que un massatge tailandès.
Vicus és la història d'un retorn ara que tants joves emigren buscant un futur tèrbol en aquelles piques de sabó on s'enfonsen els plats bruts. La família d'Elisabet Figuerola és la propietària de Can Barris, hostatgeria on la seva àvia, Anna Barris, es va fer un nom amb els calamars farcits. En companyia de la seva parella, Gerard Geli, es van domiciliar a Dublín amb feines relacionades amb l'economia i l'exportació. Encara que tenien la vida feta als números, van decidir tornar a Pals buscant un temps més amable i una relació càlida amb la realitat. El juny del 2011 van reflotar el restaurant, van envernissar la fusta de la Frigidaire i es van aventurar en un negoci per al qual no havien rebut formació, només la nostàlgia pels macarrons de la iaia.
En el camí, hi van trobar un altre expatriat, el cuiner Damià Rafecas, acabat d'arribar de Luxemburg i amb ganes de tornar a l'Empordà, on va ser xef del Mas Salvi. Amb la reforma va anar a terra l'antiga cuina de carbó i es va deixar un
espai cromat on les cassoles tremolen. Si amb aquesta maquinària enlluernadora ho fessin malament, mereixerien un càstig a l'estil Sísif: pujar cada dia al castell carregats amb sacs de cinc quilos d'arròs.
L'arròs és una de les senyes, exemple del compromís amb el territori. Per descomptat demano #arròsperun amb escamarlans, de l'Estany de Pals, varietat carnaroli que cultiva Albert Grassot. Els escamarlans són esplèndids, tot i que a l'arrosset li falta un punt. Però no al bacallà confitat amb cuscús amb menta, plat de 10 i exemple de com es menja a la casa, que afegeixo a la llista dels restaurants Guau (gastronòmic, ufanós, assequible i útil). Els xefs solen ser parcs en descriure les seves intencions, i el Damià segueix aquesta tradició poc expressiva: "Cuina amb arrel, productes d'aquí, transformats amb una visió moderna i festiva".
Acollint-me a això dubto que el salmó mereixi un lloc a la carta (encara que sigui bo) i en aquest tàrtar amb poma seria interessant barrejar-hi un peixet blau d'aquest mar civilitzat. Elegeixo un vi amb els peus –els ceps– a la terra, Gelamà Samsó, i el Gerard, amabilíssim, s'afanya a parlar de les vinyes amb 60 anys que cuida Roger Rius. Hem compartit els entrants en forma de tapes: el tàrtar, unes croquetes de pernil ibèric, l'amanida d'anguila fumada (bona-bona) i un biquini de formatge del Mas Alba, tòfona i pernil ibèric. Aquest mos de la prehistòria bulliniana és excel·lent i sé que el futur passa per la proximitat i la complicitat amb els veïns, els viticultors, els pescadors i els pagesos. L'Empordà és un ubèrrim rebost i sembla insensat renunciar-hi.
La nevera Frigidaire explica una freda història del passat, i el Damià, el Gerard i l'Elisabet han encès el foc del present.
