Resolís

Imagineu-vos el clàssic bar de poble. Un d'aquests forats amb il·luminació natural, olor de cigaló, Tour de França a la tele… El Resolís està ancorat en l'estètica arrugada d'aquesta mena de locals, però amb una petita diferència: tot i que les seves formes tenen gust de caliquenyo, el seu esperit apel·la al Raval 'crustie' modern que en aquests dies d'horaris reduïts envaeix el barri a partir de les sis de la tarda. És una combinació curiosa que li dóna al local una personalitat única: les taules estan plenes de jovenalla mandrosa i alternativa, ni un sol iaio desdentat amb boina jugant a la botifarra.
Una barra típica dels anys 70 –amb uns ornaments metàl·lics que semblen trets d'un bar del destape–, una bona col·lecció de taules de marbre envellit i cadires de fusta destrossa vèrtebres, un aspecte atrotinat que no entén de reformes arquitectòniques, un cartell a l'entrada que ha sobreviscut als mil·lennis com un mosquit prehistòric en ambre… Té un aire retro de veritat, bàsicament perquè no han tocat res des de fa eons. Si teniu sort, podreu agafar un raconet a la terrassa: té poques taules, però és una tribuna vip que s'ha de gaudir amb una copa de vi blanc o negre –o fins i tot cava, què coi– i alguna de les magnífiques tapes: sensacionals braves. De totes maneres, el millor és l'interior; la gràcia està en els tamborets rovellats, en els miralls greixosos, en el ventilador del sostre. No tenen aire condicionat, però compten amb un ampli finestral exterior que deixa entrar la venteguera i les ferums del carreró de Picalquers. Només li veig un defecte: trobo a faltar una màquina escurabutxaques i un pòster de la Veneno.