Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right 5.000 concerts al Sidecar

5.000 concerts al Sidecar

Baixem a les profunditats de la sala de la plaça Reial per explicar-vos-en els secrets ara que celebren el concert número 5.000

Sidecar 5.000 concerts
© Maria Dias Sidecar Factory Club
Per Marta Salicrú |
Advertising

Són les tres de la tarda i el Pablo Videla obre la porta metàl·lica vermella del Sidecar. Fa més de tres dècades que Roberto Tierz va inaugurar el local de la plaça Reial amb tres amics. “Veníem de tocar en grups, la mili ens va trencar la dinàmica i en tornar no trobàvem cap bar que ens agradés –els anava el punk i la new wave, no el rock clàssic ni el jazz laietà–, així que vam decidir obrir-ne un”. Tenia 23 anys i era el més gran dels quatre. Aleshores el Sidecar, ubicat allà on hi havia hagut el Texas –un antre freqüentat pels soldats nord-americans de la Sisena Flota–, era només el soterrani i s’hi entrava pel carrer de les Heures, el carreró que fa cantonada amb la porta, on hi ha l’oficina de la sala de concerts i club.

No va ser fins als 90 que Tierz, que ja s’havia quedat sol al manillar del Sidecar, va adquirir la planta de dalt, la que dóna a la plaça Reial, i va aconseguir els permisos per programar-hi la música en directe que fins aleshores hi sonava clandestinament. “Va ser el moment de l’explosió de la música independent”, diu Xavier Zaera, àlies Wookie, responsable de “tot el que t’entra pels ulls” al Sidecar. “Van començar a passar coses”, continua Juan Ruiz, de producció: a sorgir grups, segells independents i premsa musical gratuïta. “I tot confluïa al Sidecar”.

Al Pablo tothom li pregunta què coi hi fan al Sidecar a les tres de la tarda si el bar no obre fins a les sis i els concerts no comencen fins a quarts de deu o d’onze. Proveu de baixar una bateria i dos amplis a un soterrani sense ascensor i ho entendreu. “Als grups novells els has de guiar perquè no saben què fer: quan han de començar a muntar, a provar...”. El Pablo recorda no fa gaire fer un cop de ma a Mourn. Però abans l’havien rebut Sidonie, Nueva Vulcano, Dorian, Delafé, La Pegatina...

“Som com la Masia de la música en directe –afirma Gabi Cabané, l’encarregat–. Molts grups han tocat aquí davant de 30 persones i després han fet coses importants. I sempre tornen”. “A tothom que ha trucat demanant una oportunitat se li ha posat molt fàcil”, afirma el Juan. Un tarannà marcat per l’estimat Quim Blanco, mort aquest estiu, a qui tots, començant per Fátima Mellado, que el va rellevar a la programació, reconeixen com a mestre. I això ha generat una relació de “familiaritat entre la sala i les bandes”, diu Tierz.

Però el Sidecar no és només la sala que obre les portes als grups abans que es facin grans. També és l’antre en què la proximitat entre l’artista i el públic és tal que Shellac podien escopir als fans de primera fila quan hi van tocar el 2015. Els New York Dolls, que el 2007 van celebrar els 25 anys de la sala, van dir que el Sidecar era com el CBGB’s o com l’infern. Venint dels Dolls, això era un compliment, òbviament.

A mitjanit, els directes acaben perquè arrenqui el club, que és on les sales fan els calés que permeten pagar els sous i programar més concerts. El Gabi passa comptes amb els grups “quan encara estan suant pel final del bolo” i sobre l’escenari es munta la cabina del DJ, que cada divendres des del 2002 ocupa Nacho Ruiz. A mesura que avancen les hores es forma una cua a la plaça Reial, i la frase “jo he tocat aquí” s’invoca repetidament per intentar saltar-se-la.

El públic, 60% local, no és conflictiu: “De vegades puja a l’escenari i es penja del sostre, però en general es porta bé”. Quan entre cinc i sis s’atura la música, cal revisar els lavabos que no hi hagi ningú dormint. I mentre es fan les caixes, sempre hi ha algú que torna perquè ha perdut les claus o ha marxat sense l’abric. Fins i tot a ple hivern.

Música, Espais musicals

Sidecar Factory Club

icon-location-pin Ciutat Vella

Els New York Dolls, que el 2007 hi van tocar en la celebració dels 25 anys de la sala, van dir que el Sidecar era o bé com l'icònic CBGB’s novaiorquès –bressol del punk, la no wave i el postpunk–, o bé com l’infern. Venint dels Dolls, això era un compliment, esclar, i és que la sala de la plaça Reial de Barcelona –amb parets que si parlessin explicarien barbaritats sobre la Sisena Flota nord-americana als anys 70 i sobre molts barcelonins en nits de festa– continua sent el temple soterrani del rock a Barcelona. I que duri.

Bar del Sidecar
© Irene Fernandez
Bars i pubs, Pubs

Bar del Sidecar

icon-location-pin Ciutat Vella

La ciutat té cantonades clàssiques i aquesta de la plaça Reial n’és una: el 1982 s’hi va instal·lar el Sidecar i des de llavors que és un dels temples més estimats del rock’n’roll barceloní. En aquest subterrani allargat hi han tocat les millors bandes locals i internacionals i milers de persones ens ho hem passat teta ballant sense parar. És un local clàssic, ple d’història, amb guitarres a les entranyes. Des del carrer s’entrelluquen taules folrades de cartells de concerts passats a través dels finestrals d’un vermell translúcid que contrasta kúbrickament amb la blancor de bancs, escala i barra. Fa un temps que el bar de dalt de la sala té entitat pròpia: amb en Pablo, en Wookie i en Juan d’encarregats, el bar del Sidecar també programa concerts, exposicions, sessions de DJs i fa bons còctels. Van començar amb actuacions d’una sola persona, però també hi ha tocat Nueva Vulcano. I l’han omplert de fotos de concerts que s’hi han fet, un mes, un fotògraf. Hi punxen des d’en Wences a l’Eneida i en Mike Mariconda i t’hi pots prendre un bon Tom Collins per 6 euros. Aquesta cantonada de la plaça Reial és un bastió barceloní: seguim fent-nos-hi forts!

Time Out diu
Advertising