5 raons per veure "Elektra" al Liceu

És freqüent que els no-habituals de l'òpera s'engresquin amb la possibilitat de fer una visita al Liceu -per veure un clàssic, per comprovar si un muntatge és tant trencador com diuen els experts... hi ha mil raons- però l'alegria se'ls hi enfonsa de cop quan veuen la durada de l'espectacle. És lògic, la perspectiva de passar-se tres, quatre o cinc hores al teatre fa que cert públic es mantingui a una distància prudencial del teatre líric, per mandra o per dificultat d'encaixar horaris. Doncs bé, tenim una bona notícia: l'Elektra de Richard Strauss i Hugo von Hofmannsthal dura poc més de 100 minuts, menys que molts partits del Barça, i que gairebé qualsevol blockbuster de superherois. Una durada ben ajustada, en la que els autors van concentrar tota la fúria de la tragèdia de Sòfocles, i que permet a la partitura de Strauss vibrar amb una intensitat que no pateix cap caiguda de tensió.

Va ser Sòfocles qui immortalitzà la tragèdia d'Elektra, que presencià com el seu pare, el rei Agamèmmom, era assassinat a mans de la seva mare Klytämnestra i el seu amant Aegish. Una visió traumàtica que Elektra voldrà venjar a qualsevol preu i que culmina, com no podia ser d'una altra manera, amb la mort de la protagonista (no, no protesteu: si l'obra data del 400 aC, no es pot considerar spoiler). Aquest ferotge relat ha sigut adaptat en innombrables ocasions, i no seria gens estrany que Shakespeare el tingués ben present a l'hora d'escriure una "petita" obra anomenada Hamlet. La versió d'Elektra que veurem al Liceu té llibret d'Hugo von Hofmannsthal, que captà perfectament l'essència del text de Sòfocles, amplificant les seves passions més sexuals i violentes.

Evidentment, una de les raons principals per anar a veure qualsevol òpera (si no la més important) és la seva partitura. I amb la d'Elektra gaudireu de valent. Richard Strauss (1864-1949) donà la benvinguda a l'era del modernisme musical, unint com cap dels seus contemporanis ensenyances clàssiques amb idees rupturistes i xocants. I Elektra, estrenada l'any 1909, és una de les seves peces més brillants i alhora desafiants, marcant un abans i un després en la música del segle XX. Recentment, el crític musical Tim Page deia d'ella que era "fosca, caòtica i brutalment dissonant. Segurament es tracti de l'única peca dels inicis del modernisme que conserva tota la seva capacitat d'impactar el públic. Més d'un segle després de la seva estrena, no ha perdut ni una unça de la seva pertorbadora fascinació". Així que ja ho saps: si vols conèixer el besavi dels artistes que ho peten en la facció més avantguardista dels cartells del Sónar i el Primavera Sound, deixa't caure pel Liceu.

Patrice Chéreau va morir el 7 d'octubre de 2013, fent del seu muntatge d'Elektra, estrenat el 10 de juliol d'aquell mateix any al festival d'Ais de Provença, un dels darrers projectes que va completar aquest artista brillant. Director de cinema, teatre i òpera, es convertí en un nom de referència en totes les àrees que va treballar, i va ser considerat un dels grans renovadors del panorama escènic. Per a ell, Elektra representava "un mite molt antic, tant com el mateix teatre. Ha passat de mà en mà a través dels segles. De Micenes a Elsinor, el mateix tema: una venjança mai no consumada, perpètuament fantasiejada". I va encarar l'òpera fugint d'estereotips: "He volgut una Elektra decidida i noble i una Klytämnestra bella i desitjable". Chéreau era un vell amic de Barcelona, on va portar molts dels seus muntatges. Per això, l'estrena d'Elektra és un autèntic regal, que ens permet acomiadar-nos del seu geni, i ovacionar-lo per darrera vegada.

El paper d'Elektra és un d'aquells que les sopranos anhelen i temen al mateix temps, a causa de la seva riquesa i complexitat. Evelyn Herlitzius s'hi va enfrontar per primer cop l'any 2010, i des d'aleshores s'ha convertit en la intèrpret de referència mundial del personatge. Deixem que ella mateixa ens ho expliqui: "Elektra és un personatge extrem, ple d'agressivitat i tendre- sa, d'amor i odi, de desesperació i fe, de força i debilitat, d'infantilisme i saviesa. Interpretar aquests extrems, canviar constantment el caràcter del personatge vocalment i dramàticament, esdevé un repte, i sense tenir cap moment de descans al llarg de tota l'òpera". Poder veure a Herlitizius encarnat Elektra al Liceu, acompanyada del mateix repartiment que estrenà aquest muntatge de Chéreau, serà tot un luxe.