5 raons per veure en directe Clap Your Hands Say Yeah

El concepte d’indie-rock ja no resulta tan fresc, estimulant i renovador com ho era als anys 90. Llavors, l’idea era revoltar-se contra el hard rock i el pop artificiós amb un toc humanitzat –tocant amb imperfecció, cantant fent galls, buscant el soroll abans que la pulcritud–, i així es va trobar una fórmula, popularitzada per gent com Beck, Pavement o Sebadoh, que Alec Ounsworth respecta al peu de la lletra. Quan va publicar el seu primer disc defensant el projecte Clap Your Hands Say Yeah, al 2005, ho va fer en un moment de gran expansió popular del hip hop. Defensava un estil que no volia passar de moda, i ser rellevant. Volia mantenir viu el rock com a forma de vida austera, i juntament amb bandes com Arcade Fire, Arctic Monkeys o Deerhunter ho va aconseguir. L’indie actual està en deute amb ell.

Clap Your Hands Say Yeah mai ha estat una banda comercial. Les seves cançons són lineals i no tenen grans gestos per agradar al públic massiu. Ounsworth, a més, sempre vol que hi hagi una capa de soroll i una melodia clara però dissimulada –s’assembla molt, de vegades, als Yo La Tengo–, i per això el seu espai és el de les bandes de culte que funcionen bé al circuit universitari i entre els lectors del web Pitchfork. Com mai han estat uns supervendes, un dels reptes de Ounsworth ha estat resistir en la complicada escena de la música posterior a internet. Ha hagut de aturar la banda dues vegades, i l’última es va quedar sol –Sean Greehalgh, Robbie Guertin i els germans Lee i Tyler Sargent van marxar–. Però aquí segueix, al peu del canó. És un supervivent.

Això ho ha aconseguit Alec Ounsworth gràcies a dues de les seves millors virtuts: la tenacitat i la inspiració. Quan no està del tot inspirat –i de vegades li ha passat; desprès dels dos primers discos va venir una etapa de descens en la capacitat de sorpresa–, això ho resol amb ofici i fidelitat al seu estil. Com molts dels herois de l’indie-rock, Ounsworth és un personatge anti-carismàtic, un home tímid que prefereix mantenir-se en un segon pla, que no gaudeix excessivament del contacte amb la gent, però aquest anti-carisma li converteix en carismàtic pel seu públic potencial, gent sensible que sap apreciar una bona cançó de rock modern.

Els últims anys han estat complicats per Ounsworth: va marxar tota la banda, es va quedar sol sense suport –exceptuant el dels fans, que sempre han estat allà, fidels i constants–, i la gravació de l’últim disc de Clap Your Hands Say Yeah l’ha hagut de fer com, fa uns anys, va resoldre la de ‘Mo Beauty’, el seu disc en solitari de 2009 mentre tenia la banda desactivada. Per enregistrar les cançons de ‘The Tourist’ ha hagut de buscar nous músics de sessió, com també per portar-les de gira, tot i que també ha estat de gran ajuda fer la major part ell sol, enregistrant veus, teclats i guitarres amb l’ajut del productor Dave Fridmann. El més dur de tot va ser treure tot el que portava a dins, ja que aquest és un disc influenciat per la delicada situació del seu matrimoni durant aquests últims anys. Ha estat com començar de nou.

Ounsworth és un home que ha aconseguit resoldre una situació difícil i mantenir-se en peu, i això també ha estat gràcies a l’assegurança de vida que implica el seu nom artístic. No us sembla genial dir-te Clap Your Hands Say Yeah (Feu Palmes i Dieu Sí)? Amb un nom així, que implica entusiasme, alegria i pensament positiu –més o menys tot el que no és Ounsworth en persona; forma part de la ironia–, tens molt guanyat. Ens veiem a l’Apolo.