Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Andy McCluskey (OMD): “Els joves són conservadors”
Andy McCluskey, Paul Humphreys
© Joe Dilworth Orchestral Manoeuvres in the Dark

Andy McCluskey (OMD): “Els joves són conservadors”

Orchestral Manoeuvres in the Dark no volien ser estrelles, però el duo britànic no ho va poder evitar i als 80 van crear una pila 'hits' de pop sintètic per casualitat. Entrevista amb el seu cantant i membre fundador.

Per Marta Salicrú
Advertising

Andy McCluskey i Paul Humphreys no tenien ni 20 anys quan van posar al seu projecte de música electrònica Orchestral Manoeuvres in the Dark. “Volíem el nom més boig que se’ns ocorregués perquè la gent sabés que érem una cosa diferent”, explica per telèfon un McCluskey simpàtic i amb la veu intacta.

Des dels 16 que feien cançons junts, les que acabarien a l’LP de debut homònim del 1980. Després vindrien els èxits d’'Enola Gay', 'Souvenir' i 'Joan of Arc (Maid of Orleans)'. Però com els moviments artístics, després del període clàssic va arribar la decadència, i al final, el col·lapse, abans de reformar-se el 2006.

Vau començar molt joves, però teníeu les idees molt clares.

El grapat d’influències que tenia era molt simple: els grups de Düsseldorf Kraftwerk i Neu!, David Bowie, Roxy Music, Brian Eno i The Velvet Underground. La resta era una merda. Teníem una visió clara de què volíem i què no volíem fer. Volíem evitar els clixés del rock.

Què et sembla la música d’ara?

La major part de la música que escolto continua sense interessar-me, com em passava als 16 anys. Vivim una època molt conservadora, i la música ho reflecteix. La primera vegada que vaig fer servir la paraula ‘amor’ en un disc em va fer vergonya: volia dir qualsevol altra cosa, perquè era un tòpic del pop. Sembla que avui a la gent ja li està bé sentir la mateixa cosa una vegada i una altra. Per a nosaltres va ser més fàcil: avui els grups joves ho tenen més difícil, perquè tot s’ha fet, ja. La cultura popular s’està menjant la seva història. Bona part dels joves són conservadors. No tenen confiança en què poden canviar el món. Per això la música és tan conservadora, ara. En els últims deu o quinze anys no ha passat res de nou. Només es repeteixen fórmules.

Vau fitxar per DinDisc, un nou segell subsidiari de Virgin Records, però les condicions no us eren favorables, oi?

Dels milions de discos que vam vendre, no en vam guanyar gaire. Fèiem gires per tot el món i teníem èxit, però hi perdíem diners, i com que érem joves no n’érem conscients. Estàvem de gira durant sis mesos, i el mànager i el segell ens deien que necessitaven un nou àlbum perquè no teníem diners. I això va afectar la qualitat dels discos, perquè no teníem prou temps per fer-los i les col·leccions de cançons, a partir de mitjans dels 80, no eren prou potents. Ens generava una gran frustració, perquè corríem tant com podíem i la música no era prou bona, ens sentíem com una merda perquè la indústria musical ens controlava, no teníem el control sobre nosaltres mateixos com al principi. Ens vam acabar autodestruint. Si ens compares amb contemporanis com Depeche Mode i Erasure, ells tenien contractes que els garantien el 50% dels beneficis, i van guanyar molt més que nosaltres. També estaven en segells que tenien molt més interès en la música, i que no els espremien perquè volien un disc per la campanya de Nadal: els animaven a prendre’s el temps que calgués per fer un bon disc. La pressió de la indústria musical ens va acabar esclafant.

El vostre segell us va preguntar si volíeu ser ABBA o Stockhausen i vau contestar que volíeu ser els dos.

Vull fer una música que pugui tornar a escoltar. El problema de la música experimental és que pots fer servir sons que ningú no hagi fet servir mai abans –pets d’elefants, una serra mecànica i jo cantant a l’inrevés, tallar-ho a trossets i ajuntar-los a l’atzar a veure què passa–, però voldràs tornar-ho a escoltar? No, perquè no m’aporta res més que certa curiositat intel·lectual. No hi ha res de dolent en una bona cançó pop. I puc perdonar una lletra tòpica en una cançó pop bona de veritat. Però és molt millor una lletra personal i interessant en una bona cançó pop.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising