Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Lagartija Nick
© Maria DiasAntonio Arias

Antonio Arias: "Em van fer 'bullying' perquè abandonés 'Omega'"

Entrevista al líder de Lagartija Nick a propòsit dels 20 anys de l'àlbum amb què, al costat d'Enrique Morente, van unir per sempre el rock i el flamenc

Escrit per
Marta Salicrú
Publicitat

Antonio Arias ho explica al documental sobre 'Omega' (1996): els 'flamencòlics', com deia Enrique Morente dels fonamentalistes de l'ortodòxia flamenca, el volien matar. I tot per culpa d'aquest disc seminal, el que va unir rock i flamenc per sempre en un ritual oficiat pel 'cantaor' i Lagartija Nick, amb versos de Lorca i del recentment desaparegut Leonard Cohen.

El líder de la banda de rock granadina ens en parla a propòsit del 20 aniversari de l'icònic àlbum: una efemèride que es tradueix en l'estrena del documental sobre la seva creació; en la publicació d'una reedició per primer cop en vinil i en format de doble CD + DVD amb el disc remasteritzat, un CD d'extres amb cançons inèdites i el documental; i en una gira d'homenatge de la banda de Granada amb la nissaga Morente omplint el buit deixant pel 'cantaor' que passa per Barcelona.

'Omega' havia de ser un viatge enlloc o a la glòria. Què va ser per tu?

L''Omega' tenia molt de yin i yang, molta glòria i molt de desastre, perquè va ser un projecte real. Una de les coses que en vaig aprendre és que en la realitat això és simultani: ens va permetre tocar a l'estranger davant de milers de persones, tot  i que aquí sempre hi hagués el mateix rum-rum. Són projectes vius, que tenen un impacte sobre la gent i va haver una entrega de veritat. Té una història que cal explicar, amb riure i plor, alegria i tristesa.

És el disc que t'ha fet passar a la història i el disc que va posar en risc la teva carrera.

Va ser una victòria pírrica, s'hi perden moltes naus i tampoc no es guanya tant. És un gran Saturn que ens devora, però millor ser devorat. Jo volia aturar-me una mica i estudiar a fons, ja que podíem fer-ho amb Morente. Quan un mestre et reclama ho has de deixar tot, perquè no n'hi ha tants. Ho vaig perdre tot, però ara tinc molt més.

Què aporta 'Omega' a la música?

A mi m'ha influenciat molt la frase de Falla que el flamenc ha d'inspirar-se en la natura. Però el so de la natura als anys 20 no té res a veure amb el nostre. És molt més caòtica i sorollosa. Al disc l'Enrique és la veu de la sang, de la tradició que es resisteix a ser imantada per les altres músiques que tant la necessiten. Amb aquest disc vam aportar música al planeta Terra,  pel geni de l'Enrique però també per l'embolcall de l'àlbum, la sonoritat, la complexitat simple. Jo veia la transcendència del projecte, i no hi podíem arribar sols, ni l'Enrique ni nosaltres.

La figura dels 'famencòlics', que en deia Morente, va planar sobre la creació de l'àlbum? Tu particularment en vas rebre molta agressivitat.

A Granada estàvem molt concentrats en nosaltres mateixos i teníem aquesta llibertat de seguir aprofundint-hi. És quan portem al disc a Madrid, on volem gravar alguns dels artistes, que notem la pressió. Jo no vaig notar cap bel·ligerència per part de les figures del flamenc que participen al disc. Però sí de la gent que venia amb ells, el seu seguici, que tenien molta curiositat per què estàvem fent. Però l'agressivitat sempre era silenciosa. Els fonamentalistes i ortodoxos actuaven 'soto voce', pensant que això seria més efectiu. Era una bel·ligerància amb poc volum però gran tensió.

A l'Enrique li deien que l'havíeu enganyat.

Me'n recordo perfectament d'aquell dia, no vaig tenir temps ni d'escalfar la cadira. Li deien que la guitarra s'acoblava i que allò estava malament. Jo m'ho vaig prendre amb sentit de l'humor, cosa que no vol dir que no m'afectés. Però això és igual quan estàs tan convençut del que fas. Ara, la pregunta és si ho vaig fer perquè n'estava convençut o per portar la contrària. I la resposta és les dues coses.

Creus que Enrique Morente dubtava de si et baixaries del tren, com va fer el vostre bateria, Eric Jiménez, que va deixar Lagartija Nick i va entrar a Los Planetas?

És que hem parlat de la pressió dels flamencòlics, que es van proposar aturar el projecte. Però el meu món em feia 'bullying': “A aquest no li parleu, que s'ha tornat boig i se n'ha anat amb uns gitanos”. I a l'Eric tothom li feia palmes perquè se n'havia anat amb Los Planetas. Quan marxa ell, la meva oficina de management em deixa i es queda amb Los Planetas, als quals havia entrat jo, i també em deixa la discogràfica. Era una manera de forçar-me a que abandonés aquell camí, prendre-m'ho tot. Així que com que jo ja era flamenc, me'n vaig anar amb els flamencs, amb el Cigala, l'Enrique, Paco de Lucía... Sort en vaig tenir del Fino Oyonarte, el baixista de Los Enemigos, que és molt amic meu i va ser de gran ajuda. No em fa molt feliç que ara hi hagi gent que tingui molts més recursos, però tampoc no tinc rancúnia pel que va passar.

Publicitat

Què et va semblar que després Los Planetas miressin també cap al flamenc a partir de 'La leyenda del espacio' (2007)?

No podien evitar l'inevitable. L'Eric quan se'n va amb ells està infectat. I el J demostra molta intel·ligència. No pot continuar amb el 'bullying', no pot ignorar la crida de la creació musical. No podem estar tot el dia imitant vés a saber qui. I el J ho fa molt bé: ho simplifica i a la gent li entra super bé. Ells ho fan més de deu anys després, no es donen cap pressa. Però generen una altra onada d''Omega'. I era natural que Morente treballés amb ells o amb Sonic Youth, grups que veuen que malgrat el pas del temps el projecte es manté vigent i s'animen a fer el mateix.

Vau fer concerts multitudinaris en què el públic era més aviat el vostre que el de Morente.

Perquè el projecte es manifestava d'una manera molt més pròxima al nostre món que al del flamenc. El disc es publica i a penes surt a les revistes. Però es comencen a vendre exemplars. I nosaltres ens preguntem on és aquesta gent, volem que es manifesti. I comencen a sortir els festivals. En ambients més especialitzats hi ha més autocensura, però és en ambients de més llibertat i de celebració com els festivals on s'expressa la grandesa del disc. Perquè si estem tota l'estona demanant perdó al nostre món i l'Enrique al seu, arriba un moment en què se t'ha oblidat per què et disculpes.

Què aportàveu Lagartija Nick a Enrique Morente?

Lagartija Nick en aquell disc representa la modernitat de la ciutat, de les societats que canvien de forma, i que intenta arrossegar a una tradició a la qual li costa desprendre's de la seva arrel, però que alhora és absorbida per la crida de la modernitat. L'Enrique entra en la modernitat i l'avantguarda, però aquella crida més antiga continua ancorant-lo, i torna enrere. És una experiència d'intercomunicació, de voler ser l'altre. L'intercanvi personal era més fàcil que l'intercanvi musical: ell es vestia més roquer, nosaltres més flamencs...

Dius que “el flamenc és una habitació amb portes que només s'obren des de dins”. Continuen obertes per a tu?

El flamenc era una habitació sense portes por on s'havia d'entrar per altres vies. A nosaltres ens hi conviden l'Enrique i les altres figures del disc, com Tomatito, Vicente Amigo, Isidro Sanlúcar... El que s'aconsegueix és fer més habitacions perquè hi entri més gent, i ja no posar-hi portes sinó cortines d'aquelles que es posen als marcs. El flamenc també són cançons, i no cal fer-lo amb tots els melismes. Volíem adaptar i intentar popularitzar el repertori de Morente, que per mi va ser un dels millors compositors de flamenc. Aquest era l'objectiu de Los Evangelistas, però també el de l''Omega'.

Era la idea de Morente que el flamenc és una música popular i que no pot ser només per a minories.

Això mateix. La nostra visió del flamenc ha canviat tant que fins i tot ha canviat la que teníem dels 'singles' que més odiàvem dels 70. Poden ser kitsch, però els sents com propis. Potser la gent més que escoltar la cançó tenia prejudicis per la portada. És un dels aprenentatges més valuosos que m'emporto d'aquells 15 anys d'estudi amb l'Enrique. Ell sempre mirava el futur. I això també es veu en algunes de les versions alternatives que sortiran a la llum amb la reedició del disc. El disc podria sortir ara i encara seria un so molt interessant.

Diu Estrella Morente al documental que avui li diria a son pare que no el publiqués encara, que era massa modern. I el disc té vint anys. El temps juga al seu favor?

Una de les coses que més ens va sorprendre és que cada any que passés a la gent li agradés més. M'agrada la visió que amb el pas del temps cada dia esdevé més contemporani. Va sortir amb molt poca promoció. Només li van donar suport M80 i Cadena Dial. Ni Radio 3 s'hi va atrevir. La promo que vam poder fer era amb els directes.

Tornant a la pel·lícula, és un documental molt ortodox sobre un àlbum que no ho és gens.

S'ha trobat tant de material que encara estic enamorat de tot el que s'ha trobat. Tant a la pel·lícula com al disc d'extres hi ha una intenció seqüencial d'explicar el projecte. Nosaltres sempre anem una mica per davant i no ens acabem d'explicar bé.  El documental té aquest avantatge: a costa de ser menys 'underground' aporta un coneixement. Hem estat set anys treballant-hi.

També feu una gira amb Estrella, Soleá i Kiki, fills de Morente, per celebrar els vint anys de l'àlbum.

Només amb l'Estrella ja seria suficient, així que imagina-t'ho. Ho vam fer ja un cop farà cosa d'un any en un concert solidari, i l'experiència va ser molt bona. L'Enrique no hi és, però hi seran els seus fills. I potser també l'Aurora [Carbonell, vídua de Morente]. Tots van ser molt presents als concerts de l''Omega', en diferents etapes. L'Enrique en directe era molt improvisador, i amb els seus fills també tenim això: n'hi ha prou amb mirar-nos.

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat