Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Blackstar

Blackstar

David Bowie

David Bowie
Per Nando Cruz |
Advertising

Certesa, cap ni una. Però la sensació que 'Blackstar' és un disc concebut com si David Bowie ja fos mort ha pres consistència definitiva. Escolteu com es mou la seva veu. La música gira al voltant seu amb una viscositat inèdita, apareixen sons estranys per sota, per l'esquerra, per l'esquena... I ell intenta mantenir les maneres de 'crooner' solemne, tremolós i crepuscular. 'Blackstar', la cançó, és mig lletania mig exploració del terreny. Bowie canta des d'un lloc desconegut. No sap on és. Però ja no és entre nosaltres.

No vol dir això que 'Blackstar' anuncii una mort imminent. És més que això. Sembla com si la feina del productor Tony Visconti hagués estat imaginar el clima sonor des d'on algú que ja no és entre nosaltres ens envia un disc. Bowie sempre ha estat interessat a dur-nos amb la seva música a llocs on mai hem estat. I aquest podria ser-ne el darrer. L'endemà del darrer dia.

Als videoclips de 'Blackstar' i 'Lazarus', la columna vertebral del disc, veiem un Bowie demacrat, sí, però la veu encara sona temperada. I em molts altres moments del disc, fins i tot s'aferra a melodies lluminoses. És ben estrany. És un Bowie que encara vol viure (escolteu 'I can't give everything'), però que ja se'ns presenta dins el laberint sense retorn.

'Blackstar' és un disc angoixant, obscur, intrigant, apocalíptic, a voltes frenètic, sovint jeroglífic. És un disc de textures experimentals on la bateria i el saxofon són protagonistes destacat; però no és un disc de Scott Walker, per entendre'ns. És un disc curt, això sí. Però no hi havia temps per a més.

Advertising