Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right L’educació sentimental de bRUNA

L’educació sentimental de bRUNA

La música d'aquest productor de música electrònica de Barcelona no s'esgota a trenc d'alba: dura per sempre. Presenta 'Thence' al Sónar

bRUNA
© Ignasi Piñol
Per Javier Blánquez |
Advertising

Si el concepte de música electrònica només us fa pensar en un jovent sense rumb i que reacciona amb xivarri als ritmes de ball més grollers, valdria la pena que paréssiu atenció al que fan dos productors de Barcelona: el gran triomfador del 2012, John Talabot, i el presumible artista clau del 2013, bRUNA, que acaba de publicar el seu segon àlbum després d'un silenci de tres anys.

A tocar de la trentena, són artesans del so sintètic que entenen que la música feta amb màquines ha de transmetre emocions. Després, com una extensió lògica del primer supòsit, ha de fer ballar. En qualsevol cas, la intenció és nodrir el públic amb una música que aspira a transmetre més veritat que artifici.

La música t'ha de fer bullir per dins
"No entenc la superficialitat de segons quines músiques", assegura bRUNA –nom real, Carles Guajardo–. "Crec que la música t'ha de fer bullir per dins, ha de saber despertar en tu sensacions molt íntimes". Ara, molts entendrien aquestes afirmacions com a anacròniques: en alguns temples d'oci de la ciutat s'ha posat massa de moda sortir de nit preocupant-se més per la lluentor de les sabatilles o com conjunten el pentinat i la gorra, i la música no és tan vital com ho va ser durant un temps. Aquesta és una de les raons per les quals molts aficionats a l'electrònica aposten per sortir poc -i selectivament- per concentrar-se en l'art.

bRUNA no és un actor clau de la vida nocturna de Barcelona -"no surto gaire, no", riu-, però de tots els productors electrònics que han començat a fer carrera és probablement el més sincer, el més singular, i per això el més especial. Ha editat poc perquè el temps que té per a la música és el que li deixa la feina –treballa en un gabinet d'advocats–, i quan la fa la paeix amb una cura i concentració pròpies dels més perfeccionistes.

Això sí: el seu primer àlbum, 'And it matters to me to see you smiling', editat el 2009 pel segell spa.RK de Vicent Fibla, era una miniatura de 28 minuts sense imperfeccions, un mosaic de petits fragments d'ambient i ombres de techno amb una forta càrrega emocional que va ser escollit com el millor disc de l'any en multitud de publicacions especialitzades; i el nou, 'Thence', reprodueix un patró similar, però amb un increment de la dosi rítmica.

"El primer era com una mena d'exorcisme de mals moments", explica, "i per això és en el fons un disc malenconiós". 'Thence', en canvi, és aparentment optimista, es refugia en el record dels moments estel·lars de la seva primera joventut ("necessitava un refugi, els últims tres anys també han estat durs").

'Thence' és un títol 'à clef': es llegeix com 'dens' -de densitat i de dansa- i afegeix el matís del passat gràcies al 'then' que explica els homenatges a la música que escoltava a la ràdio fa 20 anys. "Tinc influències de l'acid house i de l'eurobeat, dels megamixos d'aquells DJ de ràdio com Quique Tejada, tot això barrejat amb el pop i amb la música de ball experimental que va venir després amb artistes com Orbital o Aphex Twin -explica-, i el nou disc és un tribut nostàlgic i feliç a tot plegat".

L'escola de Barcelona
bRUNA és, doncs, un artista producte d'una educació sentimental que també s'ha anat forjant gràcies a visites al festival Sónar -més recentment a experiències més petites com el MiRA!- i als artistes més innovadors que reserven una data per actuar a Barcelona. "No crec que hi hagi cap productor o DJ a Barcelona que s'hagi format al marge de Nitsa, Sónar o Moog", indica el Carles. "Per mi han sigut tan importants com anar a comprar discos a la ja desapareguda CD Drome o escoltar programes de ràdio de petit: sóc aquí en bona part gràcies a tot això".

Barcelona, en definitiva, és una ciutat musical amb un cor que viu gràcies, també, al so electrònic. I aquest so no és uniforme. No es fonamenta només en 'clubbing', festa i house, sinó també en artesans que van per lliure i que, entre el camí lúdic o el de l'amor, acaben triant el segon.

"Per mi no és un passatemps", conclou. "La festa és necessària, d'acord, però els records queden impregnats a la música per sempre. M'agrada comprar discos físics, apreciar el treball dels músics que hi han deixat part de la seva vida i aprofitar tot el que tenen de bo per créixer i millorar jo també". Ell simbolitza l'altra via de l'electrònica a Barcelona: la que circula, no de nit, sinó de dia. I la que no s'esgota a trenc d'alba, sinó la que dura per sempre.
Advertising