Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Burning: 40 anys cremant

Burning: 40 anys cremant

El gran mite del rock espanyol torna amb l'excel·lent 'Pura Sangre' i un concert a Bikini

Per Ricard Martín |
Advertising

Burning mai han estat un prodigi de màrqueting: la banda madrilenya celebra aquest any el seu 40 aniversari, d'ençà de la seva formació el 1974. I no han utilitzat aquest fet com a ganxo de màrqueting! Johnny Cifuentes, cantant, teclista i cap visible de la banda des de la mort de Pepe Risi, el 1997, ha preferit recolzar-se en les cançons de 'Pura Sangre' (2013, autoeditat), el seu primer disc de cançons noves des del llunyà 'Altura' (Avispa, 2002).

I ha fet bé: són onze bones cançons, la meitat d'elles esplèndides, melodies precises i precioses. Algunes es desenrosquen com a mitjos temps mandrosos i emotius, altres com a rock and roll addictiu i d'efecte immediat. Un no sap un com se les apanyen per esquivar el tòpic després de quatre decennis exercint. ¿Deia tòpic? Cifuentes ho ha vist tot i ho ha fet tot. La mala sort i la mala vida va castigar la banda dels seus amors (Toño, el cantant, va morir el 6 de maig del 1991, l'icònic guitarrista Pepe Risi va morir el mateix dia amb sis anys de diferència). Després de dècades de tossuderia i de putejos amb les discogràfiques, queda descartat el triomf comercial massiu que algunes vegades van acaronar.

Però això no importa. Només el grapat de cançons que tenen a mà, i les que guarden al sarró, sónun dels repertoris definitius del rock en espanyol. L'1 de març estaran a Bikini. Parlem amb calma amb Johnny Cifuentes.

Històricament heu sigut sempre un grup amb problemes de producció. Esteu satisfets amb el so de 'Pura Sangre'?
Molt, molt satisfets. I no ha fet falta anar-se'n a Nova York. Era qüestió de posar-li una mica de preocupació, i triar el lloc idoni: el vam gravar en un estudi de Vallecas i després ho vaig masteritzar amb Frank Gudek. Segurament tot el que fem serà amb aquest noi. És un so potent, net, per ser rock and roll. Està tot molt ben col·locat. El puzzle està ben fet. Vam decidir apostar per una barreja molt americana: pujar molt les bateries, la base. I a partir d'aquí, col·locar les guitarres en un altre pla. Estic molt content.

D'onze cançons, set són mitjos temps. És una manera d'evitar, a aquestes altures, seguir aprofundint en això de 'sóc el tipus més dur i més dolent del bar', el rock 'marcapaquet'?
Així és! No cal demostrar res. Això es demostra en els concerts, en el grapat de cançons que has fet en el disc, en com et sents d'estat d'ànim. Seré més concret: hi ha tres balades molt balades, tres mitjos temps, i uns cinc rock'n'rolls. Sense arribar a ser els més sagnants, però l'estil de 'Mueve tus caderas'. I repeteixo una altra vegada, aquest és el segell de Burning: mitjos temps, balades i rock and roll. És una frase molt gastada, però per a nosaltres és tot rock and roll. Portem molts anys fent mitjos temps, i ho controlem molt. El que prevalen són les melodies, intentar tenir una lletra divertida i emotiva. No dir ximpleries, i menys a aquestes altures de la vida. I sobretot gaudir molt de la cançó.

Torno a repetir: el disc és molt millor del que m'esperava, després de tants anys de sequera. Les cançons entren a la primera i emocionen, com les bones de Geen On Red o dels Stones.
Saps que et dic, 'tio'? Que de sobte m'han caigut els 40 anys de Burning a sobre. L'altre dia algú em va dir: escolta Johnny, si vau començar en el 74, ja són 40 anys. Doncs és veritat. Ni ho havia pensat. En això del rock and roll, crec que existeix aquesta mena de màgia. Com si el que mana digués: doncs per als vostres 40 anys us donarem aquesta dolça inspiració. Jo em vull deixar portar per aquest costat, que és el que més m'agrada. Sempre intentes fer el millor que pots. I el que digui el contrari menteix. No som un grup de disc per any. Però per casualitat hem estat especialment màgics. Tant pels músics  que ho han fet d'una manera exquisida, com pels textos. M'agrada pensar que és així. Però sempre intentes fer-ho el millor possible.

És millor no fer un disc per any i anar acumulant un bon pòsit de cançons?
Així és. Un disc no es compon en sis mesos. Comences un disc nou –i això ho fem tots– després de treure l'anterior. Vas anotant frases, petites coses, a poc a poc, i aquestes històries es van acumulant. I després comences a muntar-ho tot. Però ara mateix no tenim cap pressa. A més és un disc autoeditat. Vam voler trucar a algunes portes. I et diuen: "Johnny, ho sentim molt però no és el nostre perfil". No vaig trucar a més gent perquè això colpeja molt el teu cor i la teva autoestima. Vam decidir fer-ho així i el viatge ha estat bonic. Gravar el disc, editar-lo, et dónes d'alta en una empresa i fas la teva companyia.

És el vostre primer disc autoeditat, no?
Exacte. Francament, així aprens moltíssimes més coses. I saps ja de quin pal van les discogràfiques.

40 anys, deies. Però ja gairebé han passat 20 des que vas agafar la motxilla de Burning tu sol, al 1997, després de la mort dels teus dos companys.
Em surt l'acudit aquell: collons, m'han passat 40 anys, sobretot els últims 45, a tota hòstia! Com et diria, en aquest cas em va tocar a mi. El haver-me tirat Burning a l'esquena: crec que si hagués sobreviscut qualsevol altre d'aquella primera formació, hauria fet el mateix. Fins i tot els que hi són ara. Tenim aquest rotllo: Burning mai se'n va en orris, per moltes complicacions que hagin. Sempre se soluciona d'alguna manera. Els músics d'ara fa gairebé vint anys que són amb mi. És tot de llarg recorregut. El futur és impredictible. Sempre ho dic: no us perdeu a Burning en directe, perquè potser serà l'última vegada. I no estic amenaçant. Portem molt temps i mai saps quan s'acabarà. No és res de nou. I ara és el moment de veure Burning, amb un bon disc i molt ben greixats. Portem 40 anys !

Quan penso en bon rock en castellà, només se m'ocorren quatre o cinc bandes. Vosaltres, Enemigos, Lagartija Nick i Dogo y Los Mercenarios. I pocs més.
Em passa el mateix. Segueixo escoltant moltíssima més música de fora que d'aquí. Després entres en el meu bar, el Cocodrilo Club, i hi ha molt poc rock espanyol. Més o menys el que has dit tu. Sempre ha passat això. Som molt pocs els de veritat que estem aquí fent això.

És curiós. Quan escolto grups joves com Los Zigarros, teòricament amb la frescor juvenil, percebo un refregit de tòpics rock. La diferència entre eels i vosaltres i Lagartija Nick és abismal.
Simplement pel tema de quan han nascut. Ara mateix estan coent influències del que els agrada. Encara han de buscar el seu lloc i el seu so. Quan vam començar, hi havia una agressivitat i un salvatgisme. Utilitzàvem molt més això que la tècnica. I són els principis de cada grup. Tenen el que cal tenir, que és molta força quan comencen, però s'han d'anar depurant.

Heu envellit bé. Eviteu la ràdiofórmula de rock adult o una producció ampul·losa de heavy metal, sense solos èpics ni virtuosisme. Tot molt auster.
Els temes demanen aquest tractament. Els músics de Burning han entès molt bé aquest tipus de so. No he fet gaire cas a ningú; l'he produït jo, ha estat simplement agafar un xic més les regnes. Estirar del carro implica saber quin so tens al cervell. Que la tecnologia i el sentiment coincideixin. De botons no tinc ni idea, però sé molt bé el que m'agrada i el que no. I no hem intentat fer una gran producció: tot sona molt casolà, molt emocional. És un disc molt addictiu. Després de gravar un disc, no l'escolto més. I aquest el porto al cotxe i el poso en el meu bar. I no és que et vulgui menjar el cap, però m'acarona cada cop que l'escolto. Tinc un bar i cal posar bon material als parroquians!

Passes molt de temps portant el bar?
Al Cocodrilo hi passo poc temps, sincerament. El bar té aquest perill: estàs molt bé quan entres, però és difícil anar-se'n, 'tio'. Estic bastant atabalat. I he de cuidar-me perquè he de durar tot el que es pugui. És un lloc magnífic: creues el llindar del Cocodrilo i sembla que ho hagis passat dels anys setanta. M'agrada molt posar discos i comentar-los amb la gent, tots molt burgnians. És un lloc fantàstic, però perillós.

Què et va semblar la biografia d'Alfred Crespo, de '66 rpm'? Es queda curt o exagera?
Jo m'ho vaig passar molt bé. Ens vam veure moltes estones, molt intenses, recordant històries, em sembla que és una mirada des d'una òptica perfecta. Imagino que el proper llibre que es faci s'intentarà portar d'una altra manera o treure un altre tipus de coses, però el treball d'Alfred és boníssim. Calca tot el que ha passat. El coneixem des de fa moltíssims anys. Era l'indicat per escriure aquest llibre. Estic molt content.

Per cert, tu estaves a la sala quan Ramoncín va fer la versió de Nirvana. Què et va semblar?
Que cabró, jeje. Penso que l'elecció no va ser massa encertada. Jo en vaig triar una que em va anar molt bé, 'Sweet Virginia' dels Stones, crec que el problema rau en saber molt bé quina cançó és la que et va en cada moment. A un li pot passar que intenta fer el canari i acabar fent el marrà, de tant en tant.
Advertising