La majoria de músics japonesos que toquen a Barcelona, o ho fan al Saló del Manga o pertanyen a l’escena visual kei, propera al glam i caracteritzada pels estilismes extrems. Mireu-vos la foto de Shugo Tokumaru: ni el seu pentinat desafia la llei de la gravetat ni vesteix com uns Cavallers del Zodíac en clau gòtica. I si a la prova ocular afegim la dada que 'In focus?' (2013), el seu cinquè àlbum, l’ha editat el segell Polyvinyl, llar d’of Montreal i Deerhoof, és evident que parlem d’una altra cosa.
Els que el van veure en directe al Faraday 2009 se’n recordaran. Shugo Tokumaru és un multiinstrumentista de Tòquio que mescla la tradició musical japonesa i el pop occidental d’avantguarda a qui s’ha comparat amb Van Dyke Parks i amb Sufjan Stevens. Es reconeix deutor de The Beach Boys i de l’antiga música imperial nipona, però tampoc no és lluny del j-pop ni de Pascal Comelade: el piano de joguina és un dels protagonistes d’unes cançons que reuneixen de mitjana una vintena d’instruments, tots gravats per Tokumaru. És la recepta perfecta per als Caprichos de Apolo.
