Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Cruïlla 2015: les cròniques del festival
Kendrick Lamar1/9
©Xavi TorrentKendrick Lamar
Cruïlla Barcelona 20152/9
©Xavi TorrentCruïlla BCN 2015
Jamie Cullum3/9
©Xavi TorrentJamie Cullum
Ferran Palau4/9
©Xavi TorrentFerran Palau
FFS (Franz Ferdinand & Sparks)5/9
©Xavi TorrentFFS (Franz Ferdinand & Sparks)
FFS (Franz Ferdinand & Sparks)6/9
©Xavi TorrentFFS (Franz Ferdinand & Sparks)
Lauryn Hill7/9
©Xavi TorrentLauryn Hill
Emeli Sandé8/9
©Xavi TorrentEmeli Sandé
Damian Marley9/9
©Xavi TorrentDamian 'Jr Gong' Marley

Cruïlla 2015: les cròniques del festival

El dia a dia del festival segons la redacció de Time Out Barcelona

Per Marta Salicrú
Advertising
Dissabte 12
 
Si una cosa es pot aprendre de les dues últimes edicions del Cruïlla és que no pots refiar-te d'un Fugee. En la segona jornada de l'edició d'aquest any, Lauryn Hill va estar a punt de marcar-se un Wyclef Jean, qui al Cruïlla 2014 va signar un xou vergonyós. Va començar 40 minuts tard, llançant un DJ a la seva sort a intentar calmar amb 'hits' un públic cada cop més impacient i emprenyat: va haver-hi un moment que ni el 'Jump around' de House of Pain dissimulava els xiulets i l'esbroncada. 
 
Quan finalment va sortir, es va asseure en una cadira, aferrada a una guitarra acústica com si fos la seva taula de salvació, i així es va passar mig concert. I si l'estrella estava asseguda, tota la banda (santa paciència) havia de seure: només el baixista i el teclista estava drets; la resta, cul a la cadira. Molt neguitosa, Hill feia patir: no deixava d'escridassar la banda amb ordres que semblaven poc coherents, incòmoda perquè no s'acabava de sentir bé. Pintaven bastos. Però un cop Hill va començar a rapejar, la cosa va remuntar. Malgrat l'afonia no li feia cap favor quan cantava, el flow el manté intacte, veloç i nítid, i quan el públic, generós, li ho va reconèixer amb aplaudiments, Hill es va anar calmant i creixent, prou com perquè el tram final, amb els èxits de Fugees 'Ready or not', 'Fu-gee-la' i 'Killing me softly', i el seu 'Doo wop (That thing)', permetessin marxar amb millor gust de boca. Esperem, però, que el Cruïlla 2016 no programa Pras Michel, l'últim Fugee que ens queda per veure.
 
Què deuria estar pensant Damian Marley quan, just abans de sortir a l'escenari, Lauryn Hill va començar a versionar els èxits del seu pare? Amb unes restes que li arribaven als turmells, el fill petit de Bob Marley va escalfar el Cruïlla amb dancehall, amb fites com 'Make it bun dem', la seva col·laboració amb Skrillex. Com Emeli Sandé i Aloe Blacc abans que ell, va demostrar la seva solvència sobre l'escenari. Sandé i Blacc van lluir veu –sobretot ella, basculant entre un R&B pròxim al dance o en forma de balada ensucrada–. Però el que va marcar la diferència entre els tres i els caps de cartell, van ser les cançons: de 'hits' Damian Marley té el de Skrillex; Aloe Blacc, un parell, i conscient d'això va allargar 'I need a dollar' tant com va poder, transformant-la primer en reggae, en dancehall i en cúmbia, i fent participar el públic durant tot el concert.
 
Cançons és precisament el que no va faltar a FFS, el grup que han format el quartet escocès Franz Ferdinand i el veterà duo californià Sparks que, malgrat la diferència d'edat –els de Glasgow ronden els 40, els de Los Angeles, els 70–, tenen una explosiva química sobre l'escenari. D'una banda tenien les cançons del seu disc junts homònim, editat aquest any: 'Johnny Delusional', 'Call girl', 'Police encounters'... cadàvers exquisits que combinen el glam dels inicis de Sparks i la seva tendència a la teatralització amb el pop 'arty' i 'cool' dels Franz, tot plegat amb el peculiar sentit de l'humor dels dos grups. I de l'altra, el nou sextet va recuperar el millor del catàleg dels uns i els altres.
 
Un concert on sonen clàssics de Sparks com 'The number one song in heaven', 'This town ain't big enough for both of us' i 'When do i get to sing my way', i himnes de Franz Ferdinand com 'Do you want to', 'Walk away' i 'Take me out' sembla quasi una fantasia eròtica per als fans del pop. Una fantasia que es va materialitzar al Cruïlla en la jornada de més èxit de la seva història, batent el seu record d'assistència.
 
Divendres 11
 
“Som un grup de jazz, i estem tan excitats d'estar tocant entre aquests grups en el vostre meravellós festival”, va dir Jamie Cullum abans d'encarar el tram final del seu generós concert en la primera jornada del Cruïlla Barcelona 2015. Acompanyat d'una banda solvent i polivalent, el cantant i pianista britànic ja s'havia enfilat al piano i ja havia tocat 'Don't stop the music',de Rihanna, 'Don't stop 'til you get enough' de Michael Jackson i 'High and dry' de Radiohead, havia passat per la part més pop del seu catàleg ('Everything you didn't do') i per la més jazz ('Twentysomething'), i si no havia tocat ja 'Mixtape' –la declaració de principis en què reconeix influències tan diverses com Morrissey, John Coltrane, De La Soul, The Shangri-La's, Nine Inch Nails i Louis Armstrong– estava a punt de fer-ho. Cullum pot declarar-se el líder d'un grup de jazz, però és, de fet, un artista fet a mida per al Cruïlla, un festival tan eclèctic com la cinta de casset a la qual fa referència a 'Mixtape'.
 
Abans que ell, les germanes de CocoRosie havien desplegat el seu peculiar imaginari, en formació de quartet i acompanyades per un multiinstrumentista i un 'beatboxer' que substituïa els instruments de percussió, a cavall entre el freak folk, el hip-hop i un cabaret alternatiu; els islandesos Of Monsters and Men havien cobert l'expedient malgrat haver de tocar sense baixista (se'l van quedar en observació a l'hospital després de desmaiar-se abans del concert); Ferran Palau i la seva banda (amb Joan Pons d'El Petit de cal Eril i membres de Seward, que també actuaven al festival) havien defensat l'exquisit 'Santa ferida' (2015) amb faldilles per sensibilitzar sobre la realitat de les persones transgènere; i els veterans Osibisa havien estrenat l'escenari Time Out amb el seu afropop ballable, fusió de highlife ghanès, ritmes caribenys i funk.
 
Però segur que era Kendrick Lamar l'artista amb qui Jamie Cullum estava tan content de compartir cartell. L'MC californià era el reclam indiscutible de la programació del divendres –i de tot el festival– i no va decebre ni gota. Acompanyat d'un bateria i un guitarrista, a més a més de les bases sobre les que rapejava, un triomfal Lamar va desplegar carisma i 'hits' ('Bitch, don't kill my vibe', 'm.A.A.d city', 'A.D.H.D') sense basar el repertori en el seu celebradíssim últim àlbum, 'To pimp a butterfly' (2015), del qual van sonar 'i', 'Alright' i 'King Kunta'. Lamar pot coronar Kunta Kinte amb el seu rap, però si algú ha de ser coronat ara mateix en el regne del hip-hop, aquest és ell.
Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising