L'evolució del canadenc Daniel Romano és de les més curioses –i meritòries– del rock nord-nord-americà dels darrers 15 anys. Aquest artista multidisciplinari –a més de músic és poeta, artista audiovisual i artesà de marroquineria, fa unes corretges de guitarra molt cotitzades– té una paleta musical i un ritme de producció delirant, que l'equipara a Grateful Dead. Des del 2010 va començar a publicar discos on coquetejava amb el country alternatiu i el clàssic, en la línia de continuïtat de Hank Williams, Gram Parsons i Townes Van Zandt, però aviat va començar a trencar motlles: va abraçar el rock d’arrel americana, després el folk psicodèlic, i més tard el power pop més brut o el soul rock.
Avui, amb 40 anys acabats de fer, té sota el braç una trentena de discos (en solitari, amb banda, en directe o amb altres companys de viatge musical) on toca tots els pals del rock contemporani, i un repertori que muta segon com s'hagi aixecat. Si se sent introvertit i meditatiu, potser picarà de Finally Free (2018), col·lecció de folk psicodèlic amb regust celta, o potser rescatarà el parell d'èxits selectes de Modern Pressure (2017), el seu disc més popular i que el va situar com una mena de Dylan del s. XXI acabat d'electrificar-se amb tendència al pop orquestral. O si té ganes de gresca, tibarà de l'addictiu "Too Hot to Sleep" (2024), que sona a un sarau de taverna entre els Stones més punk i els Ramones més pop. Sigui com sigui, arriba amb la seva banda Outfit, una maquinària de rock and roll tan versàtil, arrauxada i elegant com ell. A la gent que us vau deixar tot un dia de salari per fer-li de psicòleg a Ryan Adams: aquest paio us cobrarà vint euros, no té ni un disc dolent, i us deixarà fins i feliços.