Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Els 10 millors discos del 2019
FKA twigs
Foto: Matthew Stone FKA twigs

Els 10 millors discos del 2019

Els àlbums que hem ratllat de tant escoltar-los durant aquests dotze mesos

Per Borja Duñó
Advertising

El 2019 quedarà com l'any de l'eclosió de Billie Eilish, de l'ascenció a l'Olimp del pop de Rosalía i del descobriment de Lizzo, però també hi ha hagut discos nous de Bon Iver, Beyoncé –'Homecoming' és una fita de la història dels directes de pop–, Madonna i molts altres. A casa nostra han sorgit grups nous com Chaqueta de Chándal i Hijos del Trueno, ha debutat Amaia i han publicat molt bons discos HidrogenesseEl Petit de Cal Eril i Manel. No hi ha prou espai aquí per parlar de tot el que ha passat musicalment aquest 2019 –Lidia Damunt, Carolina Durante, etc.–, però sí que podem destacar deu discos, els deu que més hem gaudit i gastat de tant escoltar-los. Aquí van!

NO T'HO PERDIS: Els concerts que venen aquest 2020

1. Vampire Weekend – 'The father of the bride'

Columbia /Sony

Quina meravella. El grup preferit dels Manel –almenys fins a 'Modern vampires of the city (2013)–, ho ha tornat a fer. 'The father of the bride' és el quart disc dels de Nova York –ara a Los Angeles– i el primer des de la sortida del del grup del multiinstrumentista Rostam Batmanglij. Els d'Ezra Koenig, però, s'han refet i han entregat un disc de pop primaveral, alegre i melòdic, que és com un jardí on no paren de passar-hi coses. Millor, és com una gran festa, potser la boda implícita al títol del disc. Per primer cop, hi ha veus convidades –com la Danielle Haim– i una gran varietat instrumental que fa que sigui impossible avorrir-se. No te l'acabes. –B.D.

FKA twigs
Young Turks

2. FKA twigs – 'Magdalene'

Young Turks

Sembla que hagi passat una eternitat des del trencador debut en llarg d'FKA twigs, 'LP1' (2014), que va arribar després de dos aclamats EP's. En part per problemes de salut de la cantant i productora britànica, aquest 'Magdalene' s'ha fet esperar, però el resultat no decep. Inspirant-se en la figura de Maria Magdalena, Tahliah Debrett Barnett ha fet créixer el seu so, que es mou entre el futurisme dislocat hereu d'Arca i un pop comercial deconstruït, creant sempre interessants tensions entre la seva veu delicada i una producció que evoca un món en flames, amb importants col·laboracions del productor Nicolas Jaar i del raper Future. –B.D.

Advertising
Ferran Palau – 'Kevin'
Foto: Ibai Acevedo

3. Ferran Palau – 'Kevin'

Hidden Track Records

Si Ferran Palau no existís, l'hauríem d'inventar. Perquè, ara que ens hem acostumat a la seva música, com viuríem sense ell? Des dels seus primers passos amb Anímic, ha traçat una trajectòria sempre coherent i sempre ascendent, com si anés destil·lant una manera de fer única i irreemplaçable. 'Blanc' (2018) semblava molt difícil de superar, però 'Kevin' (2019) és encara millor. És possible això? Només són nou cançons, però cadascuna d'elles sembla un hit dels 80 al ralentí, com si ell i Jordi Matas haguessin trobat la fórmula de l'èxit però no volguessin desfermar-ne tot el potencial. És cançó d'autor, però ja no és folk: hi ha sintetitzadors, hi ha soul amagat, hi ha tot un univers desplegat, amb poques peces, però cada vegada més ben encaixades. - B.D.

Angel Olsen – 'All mirrors'
Jagjaguwar

4. Angel Olsen – 'All mirrors'

Jagjaguwar

Si 'My woman' (2016) ja va catapultar el nom d'Angel Olsen cap a un públic més majoritari, amb 'All mirrors' la nord-americana fa un salt que té més a veure amb una lloable ambició artística. El triple mortal, que l'allunya dels seus dos primers discos –més folk– i dels seus primers passos acompanyant meravellosament un genial Bonnie 'Prince' Billy, té a veure amb una orquestració de corda gens òbvia, amb una estètica més fosca i gòtica i uns sintetitzadors que tensen encara més els arranjaments orquestrals. Un disc insondable que sentirem pròximament en directe a Barcelona. –B.D.

Advertising
Sleater-Kinney - ‘The center won’t hold’

5. Sleater-Kinney - ‘The center won’t hold’

Mom + Pop

Les rockeres d’Olympia, Washington, que venien de trencar deu anys de silenci discogràfic amb ‘No cities to love’ (2015), reafirmen el seu retorn al panorama musical amb ‘The center won’t hold’, un disc ple de força on es nota la mà de St. Vincent a la producció. Annie Clark afegeix capes de sofisticació al punk rock amb bones melodies de Sleater-Kinney i projecta la seva essència riot grrrl cap a una idea més actualitzada –i accessible?– del pop. Ja no podem dir que és el grup de Janet Weiss perquè ha decidit abandonar el trio just després de gravar el nou disc, però Carrie Brownstein –amb nous fans gràcies a la sèrie de televisió ‘Portlandia’– i Corin Tucker segueixen al peu del canó. –B.D.

Lana del Rey - ‘Norman Fucking Rockwell!’

6. Lana del Rey - ‘Norman Fucking Rockwell!’

Interscope

Sisè disc ja, d’una Lana del Rey més prolífica del que podíem haver imaginat quan va saltar a la fama amb aquell no tan llunyà ‘Born to die’ (2012) i el super èxit ‘Video games’. Lizzy Grant, més alliberada de l’atenció mediàtica potser un pèl exagerada dels seus inicis, s’ha mantingut fidel al seu estil de baladista vaporosa amb elements lleugerament inquietants. De mica en mica, ha anat creant un univers propi, amb retalls prestats de la cultura pop nord-americana, però propi al capdavall. El seu imaginari, que representa una mena de revers nostàlgic del somni americà, es mostra aquí encara més subtilment, com un paisatge de neons vist a través de la finestra d’un ‘diner’ en un dia de pluja. –B.D.

Advertising
Kate Tempest – 'The book of traps and lessons'
Fiction/Caroline

7. Kate Tempest – 'The book of traps and lessons'

Fiction/Caroline

Kate Tempest és la poeta del nostre temps. Si a 'Let them eat chaos' (2016) va saber captar el desassossec d'aquesta Europa nostra en decadència –des d'un Londres pre Brexit–, enguany ha sorprès amb aquest 'The book of traps and lessons', un disc sobre l'amor en temps difícils, més lluminós i en certa manera complementari que –atenció, redoblament de platerets– ha produït el llegendari Rick Rubin. El resultat és una Tempest menys enfadada però no menys política, més propera i més oberta, una Kate Tempest en primera persona, amb una instrumentació més subtil i un bri d'esperança a la mà. –B.D.

Mariola Membrives – 'Lorca, spanish songs'
Karonte

8. Mariola Membrives – 'Lorca, spanish songs'

Karonte

Especialista en el poeta de Granada, la cantaora andalusa establerta de fa anys a Barcelona ens ha sorprès amb aquest 'Lorca. Spanish songs', gravat amb el llegendari músic d'avantguarda Marc Ribot, conegut, entre altres coses, per ser guitarrista de Tom Waits. Adaptant el repertori que Federico García Lorca va gravar amb La Argentinita, Membrives posa de forma magistral un peu a la tradició i un peu a l'avantguarda del flamenc. Aquest últim any també ha estat representant 'Federico García' de Pep Tosar i va fer una aparició estel·lar a l'espectacle de Taylor Mac al Grec. No és estrany que hagi rebut el premi Time Out 2019 a millor creador/a. –B.D.

Advertising
Nick Cave - 'Ghosteen'

9. Nick Cave - ‘Ghosteen’

Everlasting

La mort del seu fill Arthur va canviar Nick Cave per sempre. Ho vam veure a ‘Skeleton tree’ (2016), un disc amb un to de súplica, que semblava formular les grans preguntes de la vida, les importants. El títol del nou disc, ‘Ghosteen’ (fantasma adolescent), ja ens dona una pista de continuïtat: hi ha coses que no s’arriben a superar mai. És un disc doble amb els Bad Seeds que manté el ritme pausat i de lletania però en el qual, tanmateix, sembla haver-hi una llum tèbia que ho inunda tot. Quasi no hi ha rastre del Cave més melodramàtic però no necessita exhibir tot el seu múscul per arribar-te fins al fons de l’ànima. La seva veu sobrevola cordes i sintetitzadors que donen un aire eteri al conjunt i sembla agafar-se a les petites coses de la vida, on encara és capaç d’albirar-hi restes de bellesa. Aquest “I love you” de ‘Spinning song’... ens deixa amb el cor trencat. - B.D.

Kim Gordon – 'No home record'

10. Kim Gordon – 'No home record'

MatadorLa separació entre Kim Gordon i Thurston Moore ens va deixar orfes de Sonic Youth, i fins al moment cap dels projectes en solitari dels seus membres havien aconseguit omplir el buit deixat per l'emblemàtic grup novaiorquès. Gairebé per sorpresa, el debut en solitari de Gordon –després de 38 anys de carrera!–, podria ser el disc que els fans havien estat esperant. De la trobada de la baixista i guitarrista amb el productor Justin Raisen n'ha sortit una col·lecció de cançons que combinen a la perfecció l'esperit abrasiu de l'experimentalisme punk amb el punt just d'ancoratge melòdic que fa que puguin entrar en la categoria de pop. A Gordon aquest equilibri li surt de forma natural, cosa que fa que sembli una cosa fàcil: no ho és gens, i molts s'han estavellat intentant-ho. – B.D.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising