Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Enric Montefusco: "Amb Standstill era lliure fins a cert punt"

Enric Montefusco: "Amb Standstill era lliure fins a cert punt"

La flauta dolça amb què ens torturaven a l’escola no va frustrar la seva vocació de músic. Ara debuta en solitari a 'Meridiana' després de la separació del grup que va liderar fins el 2015.

Meridiana
© Maria Dias Enric Montefusco
Per Marta Salicrú |
Advertising

Compte amb quan Enric Montefusco dóna les gràcies. Les que donava a '¿Por qué me llamas a estas horas?', de Standstill, el grup que va liderar entre el 1997 i el 2015, feien sospitar; les de 'Flauta man' són clarament enverinades. És un dels temes clau de 'Meridiana' (2016), el seu debut en solitari. Ens en parla.

Camera

D'on surt la portada de 'Meridiana'?

És un collage amb una foto antiga i una de meva arrancada, un joc entre estripades i plans, present, futur, context social... La meva foto està feta aquí al costat, a una botiga de queviures que s'ha aturat en el temps, al costat del meu estudi. M'interessava l'atmosfera, tenia molt d'encant.

I la foto antiga?

Vaig fer un treball de recerca i vaig demanar permís per fer-la servir. No sabia ben bé què buscava. Ho detectes quan ho trobes. Buscava fotos contextualitzades a la Meridiana, dels últims 50 anys. En vaig trobar moltes que reflectien coses molt semblants i les he fet servir, amb algunes meves de personals, estan barrejades, no calia que el de la portada fos el meu avi.

Qui és, doncs?

Representa tota una cultura, una manera de veure el món, una educació, uns valors amb els que jo m'he trobat, per bé i per mal, i que intento enfocar-los no des del judici a les persones però sí al que representen, a d'on vénen i per què. Intento comprendre aquestes persones, víctimes i alhora perpetuadores d'uns valors en què no crec, i aquest conflicte em sembla interessant.

Quins valors?

L'abnegació, l'alienació, el materialisme, no escoltar-se, posar per davant de tot la por i la seguretat a costa del més íntim nostre, del que cadascú vol fer amb la seva vida.

A 'Flauta man' dones gràcies per les classes de flauta: les que jo vaig fer a EGB crec que van contribuir al fet que ara no toqui cap instrument.

Jo sóc músic malgrat les classes de flauta. Ens han introduït a les coses més importants de la vida de la pitjor manera. Ens n'han fet fora, gairebé. I la majoria en paguem un preu altíssim, molt més del que en som conscients. Jo n'he anat prenent consciència amb el pas del temps.

A qui li dones aquestes gràcies enverinades?

És complicat, perquè no hi ha uns culpables clars, o potser sí i no ho sabem. Tampoc m'interessa. Tots som culpables, amb com ens comportem amb la parella, els fills, els amics, els companys... Crec que la nostra missió és, abans de perpetuar aquests valors, intentar decidir per què fem les coses que fem.

A '¿Por qué me llamas a estas horas?', de Standstill, també donaves les gràcies amb ironia.

Aquests 'gràcies' posen de manifest la baixa qualitat de les nostres relacions, és fàcil ser irònic perquè la majoria de les nostres relacions estan basades en coses amb què es pot ironitzar i trivialitzar l'intercanvi que fem entre nosaltres. Per això sense voler-ho m'han sortit aquests 'gràcies' una mica rars.

A 'Todo para todos' no sembla que tots ens ho meresquem tot.

El sentit inicial d'aquesta cançó era trobar allò que no tenim i que compartim tots en tant que no ho tenim ni ho tindrem mai, aquesta cosa per la que lluitem i que no acabem d'aconseguir mai, això ens uneix. Hi caben des de les coses més íntimes a coses inculcades culturalment, que desitgem i que en realitat no hauríem de desitjar. Al final trobem còmplices en base a aquestes carències. Em va semblar una manera irònica però també humana de definir que ens uneix, encara que sigui en negatiu.
Camera

Advertising
Camera

La Meridiana és el lloc on vas créixer. Tornes a la infància, on ja ens vas situar amb 'Adelante, Bonaparte'.

'Bonaparte' va ser una primera aproximació on obertament tractava la infància, la família, les relacions sentimentals. Per raons vitals, en aquell moment, estava allà: me'n recordava molt del meu pare, pensava en la possibilitat de ser pare... Ara torno a la infància per unes altres raons, perquè estic conscienciat en descodificar tot el que han fet amb nosaltres per ser persones més plenes. Amb cada tema has d'anar enrere i buscar on estar el nucli d'aquesta codificació, com t'has construït. Segurament d'aquí un temps sorgirà un altre tema i hauré de tornar a la infància.

En directe recuperes la cançó que donava títol al disc, 'Adelante, Bonaparte'. No et tanques a tocar cançons de Standstill, doncs.

Té molt de sentit tocar-la. I no crec que hagi de deixar de tocar cançons que he composat. Seria un error que el meu directe es basés en cançons de Standstill i que la gent estigués esperant això. Però si el públic les coneix i a mi em ve de gust tocar-les, perquè les he composat jo i m'hi sento identificat, quin problema hi ha?

La cançó 'Meridiana' te aires autobiogràfics, però fas servir la tercera persona.

No m'interessava que el disc s'entengués com si hi expliqués la meva vida sinó la vida de la resta. Es diu 'Meridiana', però podria portar per títol el nom de molts dels barris de Barcelona. En aquest sentit he fet algun exercici de distanciament perquè la gent s'hi pugui identificar.

Podria ser qualsevol barri de classe treballadora del qual la gent fa el que pot per marxar-ne el cap de setmana: reivindiques les arrels alhora que admets que sovint volem deixar-les enrere.

Una de les coses que volia transmetre és la poca perspectiva sobre un mateix, la poca consciència de classe. A mi m'ensenyaven les casetes de colors de Singuerlín com si fos una cosa maca. Ni jo ni la meva família teníem consciència de què era realment allò.

A 'Obra maestra' descrius el bar on passa l'acció de manera molt detallada, com si hi haguessis estat.

Em vaig inspirar en un lloc, però l'entrada del gitano va passar en un altre bar. Tot és real, tinc molt poca inventiva. El que sé fer, o intento fer, és detectar, dels milions de coses que ens passen, les que són significatives, i convertir-les en una cosa comunicable: aquesta és la meva feina.

Fa anys que fas servir 'palmas' en les teves cançons. Ara, arran d''Obra maestra', es fa evident que la música popular sempre ha estat al teu bagatge.

Intentes obrir els teus referents i enriquir-te. Evidentment he escoltat flamenc, m'agrada fins a cert punt i pot haver-me influït amb les 'palmas'. En aquest disc m'ha interessat especialment la música popular: l'he escoltat més i l'he entès. Fins ara, pensava que em  queia una mica lluny, no n'entenia la funció social. Crec que es reflecteix tant a les estructures, en la manera de composar, en les lletres i en la instrumentació.

És generacional, el redescobriment de les músiques d'arrel per part dels que ens vam educar amb les músiques anglosaxones?

Del tot. La nostra generació era la cultura de l'MTV, una concepció molt acotada del que és la música. L'exercici que crec que hauríem de fer tots és obrir-nos. Perquè aleshores descobreixes... ho descobreixes tot. Jo primer vaig deixar de cantar en anglès per fer-ho en castellà, la instrumentació de rock clàssica la vaig anar obrint... Intento ser lliure i connectar el meu bagatge cultural amb on visc. És rar viure aquí i no conèixer què hi havia aquí fa 60 anys? Sembla que haguem caigut del cel, o de la tele. Jo del punk i el hardcore em vaig endur coses molt interessants, perquè si rasques una mica al fons de cada estil troba les coses que els sostenen, però se'm va quedar petit, i intento aprendre i créixer.

L'aposta pels instruments acústics de 'Meridiana' tampoc surt com un bolet: fa temps que hi anaves apostant.

El que em passava amb Standstill és que era lliure creativament fins a cert punt. Érem cinc membres i prou ho vaig estirar. La guitarra elèctrica la vam reconvertir en percussió, el Ricky Falkner va deixar de tocar el baix elèctric a l'últim disc... Jo ja anava avançant cap aquí, però érem un grup, un grup que originalment era de rock. Ara m'he sentit més lliure, he contactat amb músics d'arrel diferent amb els quals abans no podia comptar.

Fins i tot de la clàssica, com l'Aleix Puig, un dels violinistes del Quartet Brossa.

És un repte pensar en gent que no es coneix, que vénen de tradicions diferents, que aporten coses diferents i fer-les passar pel meu filtre. Aquesta és la meva feina i no ha estat fàcil: m'he passat molt de temps buscant el so que volia. N'aprens molt, de la gent de tradicions diferents. L'Aleix Puig ve de la clàssica, però l'Aleix Tobias, de Coetus, ha fet algunes de les percussions. És en aquest exercici d'acostament que jo aprenc i que puc aportar coses als meus discos, arribant a un punt intermedi que és nou i fresc.

L'acordió té molt de pes al disc.

La música popular fa servir instruments portàtils i acústics que es poden tocar a qualsevol lloc. L'acordió és un instrument autònom, perquè pots fer harmonia i melodia alhora. Al disc els ha gravat el Xavi Lloses, i en directe el toca el Pere Jou (Quart Primera), que també toca teclats, trompeta, guitarra i canta com els àngels.

La música popular podria reduir-se a la veu.

Els cors eren molt importants. En això també em molt bé l'Aleix Puig, qui a banda de talent i capacitat per entendre llenguatges que no són el seu, a més també canta. Estic molt ben acompanyat.
Camera

Advertising
Camera

Algunes de les cançons de 'Meridiana' s'interpretaven a 'Tata mala', l'espectacle escènic que vas estrenar a l'últim Grec. Què tenen a veure les dues propostes?

El text de 'Tata mala' l'ha escrit la meva dona, la Diana Bandini, i compartim la manera de posicionar-nos en tot. El disc és complementari de l'espectacle: tot i que els protagonistes siguin diferents, en el fons tracten el mateix tema, i les cançons hi funcionaven molt bé, com a contrapunt universal a una història particular. També tenen en comú l'estètica popular. Són dus maneres de parlar de coses molt semblants.

Els últims discos de Standstill els vau presentar amb muntatges escènics, però amb 'Meridiana' t'allunyes d'això.

He canviat la política. Fins ara la meva lluita era intentar integrar dins del circuit musical una aposta escènica. Això m'ha donat moltes alegries i em sento molt content d'algunes de les coses que he fet. Però alhora ha sigut molt difícil, pel que fa a l'energia i l'economia.  Ha sigut una decepció veure la poca predisposició cap a aquestes propostes des de la música. Està tot molt compartimentat i els festivals estan fets per una cosa molt concreta, i si en busques una altra, no t'ho valoren, al contrari: és un problema. Era un esforç molt gran i poc recompensat dins del circuit musical. Podia deixar de fer-ho o reconduir aquesta inquietud escènica, i he decidit fer un espectacle per al circuit escènic i després seguir amb la música segons els canons establerts.

Els espectacles de Standstill t'han obert les portes d'aquest circuit escènic.

Sí, no he començat de zero: he fet un espectacle amb 30 persones, molt ben acompanyat, i l'he presentat al Grec. Quan lluites per coses en què creus, tard o d'hora això es recompensa. En aquest cas ha estat el crèdit que m'han donat els artistes i les institucions, creure en mi per fer un projecte així. I això m'ha anat molt bé.

La teva música té un element catàrtic. De què t'ha curat 'Meridiana'?

Cada vegada que tractes un tema d'aquesta manera el remous i treus a la superfície coses que estan actuant inconscientment dins teu. Fins que no ho escenifiques i ho converteixes en energia, allò no canvia. 'tata mala' era obertament un ritual, i cada vegada que fem un espectacle creatiu, hi ha una part d'això. No ho cura tot, però és sa anar als nusos que et fan mal. Tenim una manera de ser segons la qual tot el que volem evitar és el que hauríem de fer, perquè fa mal i fa por. Jo, quan veig un problema, cap allà que hi vaig. Sempre estic en crisi, però això em fa sentir que creixo, que no estic parat, que estic viu.

Buscant la vida plena a la que cantes al disc?

Sí, anat cap allà. La vida plena és una quimera. Per culpa de com hem estat educats. Però tenim tota la vida per anar cap allà.
Camera

Advertising