Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Damon Albarn

Entrevista a Damon Albarn

El líder de Blur debuta en solitari amb 'Everyday robots', un dels discos importants de 2014

Damon Albarn
©David Bailey Damon Albarn
Per Oliver Keens |
Advertising

Són les 10 del matí en un estudi i local d'assaig al nord de Londres i Damon Albarn a penes s'aguanta. El 'frontman' capaç d'enardir estadis i noi de pòster generacional sembla una nina de drap, dret al passadís com un nen entremaliat a qui han fet fora de classe. Només l'americana l'aguanta, a conjunt amb les ulleres de sol que li amaguen els ulls injectats en sang. "Avui seré un malson", diu la seva predicció. Ja no és una exclusiva, trobar-se una estrella del pop amb ressaca. El que sorprèn és l'honestedat que desplegarà. Després de dues dècades exercint d'icona britànica reservada, Damon Albarn podria estar-se per fi obrint.

No va ser sempre així. 'Parklife' (1994), tercer disc de Blur, que enguany celebra el 20è aniversari, va convertir-lo en una estrella. Però la seva presumpció i l'arrogància de 'la batalla del Britpop' amb Oasis van fer que molts li giressin l'esquena a finals dels 90. En va emergir un músic més humil i sincer. Va créixer rere la façana de dibuixos animats de Gorillaz, i va saltar a la lliga mundial i va demostrar que com a compositor podia transitar entre infinitat de gèneres. Quan Blur van actuar el 2012 als Jocs Olímpics de Londres, va ser com si per fi es conferís al seu líder l'estatus d'heroi nacional. Avui, però, sembla que estigui a punt de plorar sobre l'esmorzar de la cantina. Sospito que té tendència a les ressaques ploroses. "Del tot –contesta, mirant fixament i amb una taca fresca de rovell d'ou a la camisa–. Podria arribar a emocionar-me una mica".

Haurien de ser les condicions perfectes per parlar sobre 'Everyday robots', el primer àlbum en solitari d'aquest londinenc de 46 anys, i un intent deliberat de despullar-se, des de la seva infància fins a les complicacions de tenir tendència a l'engany. Sembla massa perfecte, de fet: avui en Damon és generós en totes direccions. Potser és perquè ha fet muts i a la gàbia durant tants anys. Potser són els efectes secundaris d'una borratxera descomunal (coincidint amb les vacances de la seva filla de 14 anys). Però a qui li importa? Saber que un heroi britànic es passeja per casa en calçotets és encoratjador, sigui quin sigui el motiu.
 
Per què un àlbum en solitari ara?

La resposta brusca és que Richard Russell –productor del disc i amo d'XL Recordings– m'ho va demanar. Vam acordar des del principi que seria melancòlic i introspectiu. És un projecte egocèntric.

Ets egocèntric? Deu ser difícil no ser-ho quan la gent se sent tan atreta cap a tu.

És complicat. No faig el que faig sense voler, ho faig per necessitat. Ser una persona atractiva és una cosa de la qual no en pots ser conscient. O ho tens o no ho tens. En parlo al disc.
 
'Everyday robots' sembla inspirat per la influència d'internet, però tu no ets a les xarxes socials. En què t'inspires?

Quan veig la meva filla enviant missatges pel mòbil, pràcticament cada síl·laba està acompanyada d'una expressió facial. No està assolint uns nivells maníacs? No és que em faci por, però m'interessa. I jo prefereixo mirar als ulls.

Com és la vida amb una filla adolescent?

A casa meva la vida és molt diferent. El meu estatus no té res a veure. No se'm pren gaire seriosament, en el bon sentit. Em passejo en calçotets, cosa que avergonyeix la meva filla profundament. Sóc un pare normal i corrent.
 
Què més avergonyeix la teva filla?

Faig una cosa molt enervant quan miro la tele en què estic assegut i m'intento arrencar un pèl de la barba. A ella li molesta molt. No em moco quan em raja el nas. Menjo amb la boca oberta. Tinc tants mals hàbits com tothom! També faig moltes veuetes i personatges amb què tots els nens de la meva família han crescut. És una faceta que mai no s'ha fet pública. Els més grans es moririen de vergonya si ara et fes una veueta a tu.
 
Al disc parles del teu consum d'heroïna en el passat. Per què has volgut treure el tema?

Tenia ganes de dir-ho. Volia explicar una cosa que va ser molt profunda per a mi i que va tenir un gran efecte en la meva vida fa quinze anys. Va ser fa molt de temps.
 
Sé que pot ser un tema delicat.

Per a mi no és delicat, però sóc conscient que hi ha certa ambigüitat en el tema i que la meva explicació es pot perdre en l'amplificació sensacionalista de les coses. Així que tinc dues opcions:  o bé sóc molt prudent i distant i recupero la reputació que vaig tenir durant anys de ser un fill de puta difícil, o bé callo del tot. És frustrant de veritat.
 
La gent que veu l'heroïna com un error pot trobar-ho difícil d'entendre.

Però jo no ho veig del tot com un error! Aquesta és la qüestió. Va formar part del meu creixement. Mira, jo no vaig sortir a buscar-la. Va aparèixer a casa meva i allà la tenia, sobre la taula. Què havia de fer? Abandonar la meva vida i rebutjar-la, o quedar-me a casa meva i d'alguna manera assimilar-la com a part de la meva vida? Un cop la vaig provar, inicialment em va semblar molt agradable, i molt creativa. Però deixa'm aclarir que prendre drogues –siguen legals o il·legals– acabarà fent-te miserable.

¿Hi ha algun altre secret que vulguis compartir amb nosaltres?

M'apassionen els titelles. Tinc aquests que em van fer expressament quan vaig ser a Jakarta. Volia fer-los servir en el vídeo d'una de les cançons de l'àlbum, Hollow ponds, que té a veure amb un moment i un lloc molt concret de la meva infantesa. Així que ara tinc deu titelles que em representen. I un de Barack Obama. Potser ho converteixo en un xou de titelles per a nens. Putxinel·lis, ombres xineses...  sempre m'he dit que quan em quedi calb, començaré a fer teatre de marionetes.
 
¿Et preocupa quedar-te calb?

No, la veritat és que no. Em preocupava, quan era més jove i més vanitós. Però ara, no puc esperar. Així podré deixar de fer aquesta merda!
 
¿Encara tens por d'emocionar-te?

M'he passat la meitat de la meva vida exterioritzant els meus sentiments. Gràcies a Déu que tinc una feina en què me'n puc lliurar.

Advertising