Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Daniel Johnston
by_Peter_Juhl_2.jpg
Daniel Johnston

Entrevista a Daniel Johnston

Pare del ‘lo-fi’, iŀlustrador, figura de culte i prolífic generador de cassets als 80, Daniel Johnston es posa al telèfon amb la Marta Salicrú.

Per Marta Salicrú
Advertising

No és habitual que et donin instruccions a l'hora de fer una entrevista, però quan et fan una recomanació abans de parlar amb Daniel Johnston, la segueixes. , Pare sense voler-ho del moviment lo-fi -el pop i folk de baixa fidelitat que després molts artistes han practicat per vocació-, gràcies als enregistraments en casset que va fer durant els anys 80, el cantautor nord-americà pateix un trastorn bipolar. I em van dir que existia la possibilitat que mentre parlàvem se li creuessin els cables i de sobte pengés el telèfon, que no seria la primera vegada que ho feia.
Per evitar-ho em van recomanar que li parlés de manera senzilla, així que quan la veu a l'altra banda de l'auricular pregunta qui demanava per Daniel Johnston, contesto, de manera una mica infantil, que sóc una periodista i que truco de Barcelona. El pare de Johnston -segons la biografia del cantautor, un fonamentalista cristià-, que és qui de fet hi ha a l'altra banda, deu pensar que sóc idiota mentre avisa al seu fill que té una trucada. "L'agafo aquí, pare!", sento de lluny una veu de nen gran que em fa sentir una mica menys ridícula.
Després de 10 minuts en espera acabo penjant. Torno a trucar de seguida, però comunica. Mitja hora i molts intents després, per fi agafen el telèfon. "M'has trobat! Ho has aconseguit! ", diu Johnston juganer, que riu molt durant tota la conversa, però que en alguns moments es queda callat. I quan no entén una pregunta, contesta el que vol i parla dels seus herois, els Beatles, a qui ha dedicat cançons i amb el cançoner dels quals va aprendre a tocar tot sol. Pel mateix motiu, quan ens acomiadem, ho fa amb un: "T'estimo, Yoko!"

Com vas començar a tocar?
De petit donava cops al piano i feia veure que feia la banda sonora per a pel·lícules de por, pelis de monstres. Em passava el dia fent-ho. Després vaig començar a afegir veus, i d'alguna manera vaig aprendre a tocar el piano jo sol, i tocava tota l'estona. Ara tinc una nova guitarra elèctrica, i vull aprendre a tocar-la, també jo sol.
Però tu ja has tocat la guitarra.

Oh sí, però només acords molt bàsics, i ara ja no en tinc prou. Vull aprendre a tocar rock.
Has fet molts discos.
Gravo cintes des de, deixa'm pensar, des del 1979. Vaig començar a enregistrar cançons i a fer-ne còpies per a tots els meus amics, com la cinta Songs of pain (1981). Dec haver-ne fet milions.
Al teu últim disc, Beam me up! (2010) cantes amb orquestra. Sona molt diferent dels teus primers àlbums, gravats en un garatge amb un radiocasset.
En aquella època no tenia diners per llogar un estudi. Només gravava les cintes per als meus amics. Amb el temps em vaig esforçar al màxim per aconseguir que el so fos millor, però era impossible, amb un radiocasset. Després he pogut gravar discos en estudis , com Continued story (1985) o Artistic vice (1991). 1990 el vaig gravar a Nova York i Sonic Youth van tocar amb mi, va ser divertit. Vull que el meu pròxim disc sigui el més ben produït. Hi estem treballant amb els meus amics - Paul Leary, de Butthole Surfers, amb qui ja va treballar a Fun (1994), el seu únic disc amb una multinacional - i intentaré que sigui un èxit.
Els dibuixos que vas fer per a les portades dels teus cassets s'han exposat en galeries. Què prefereixes, la música o l'art?
Em passo més temps dibuixant que fent música. Els meus dibuixos ens ajuden a pagar els queviures. Però intento fer les dues coses. És divertit tornar a intentar compondre. Continuo gravant cintes i gravant idees. Les coses van millor, ara. Crec que tinc una oportunitat. Vaig plantejar-me deixar de fer concerts durant més d'un any i després tornar i que fos un èxit. Però això requeriria més feina que girar pel món tot sol. Crec que ho intentaré.
Què t'agrada de ser un músic?
Quan faig un concert i la gent canta i crida. És molt divertit.
T'agrada fer concerts?
I tant! Ara anirem a Europa, i estic molt emocionat.
Ja ho sé, és per això que et truco. Truco des de Barcelona.
On és Barcelona?
A Espanya.
Ah sí! (Riu. Riem tots dos).
Molts músics han fet versions de les teves cançons.
Sí, molta gent ho ha fet, i molt bé. Estaria bé que algú tingués un èxit amb alguna cançó meva, seria genial. Això sí que em faria feliç: que una de les meves cançons sonés a la ràdio.
T'agrada el documental que es va fer sobre tu, The Devil and Daniel Johnston (2006)?
Em fa por. Per a mi és com una pel·lícula de terror, és molt dura. En aquella època vaig passar per molts hospitals psiquiàtrics, van ser temps durs. Ja fa vint anys, d'això, molt de temps, però no tinc intenció de tornar-hi. Un cop hi has estat no vols tornar-hi, saps?
També s'està preparant un biopic sobre la teva vida.
Serà una comèdia, n'estic segur. El director sembla l'Steven Spielberg.

El cantautor viu en una casa construïda pel seu pare -també el seu veí- amb estalvis recollits fent concerts.

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising