Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a Los Carradine

Entrevista a Los Carradine

El grup d'Antonio Baños, Rafa Tapounet, Xavi Martín i Nacho Gil, torna, de moment per fer un únic concert, però assajant s’ho estan passant de puta mare.

Antonio Baños, Nacho Gil, Xavi Martín, Rafa Tapounet
©Maria Dias Los Carradine
Per Marta Salicrú |
Advertising

Antonio Baños no troba el bar Brusi, al carrer de la Llibreteria, a tocar de la plaça de Sant Jaume. “Sortint de Palau, per la porta del darrere”, li crida amb sorna pel mòbil Xavi Martín, company de l’exdiputat de la CUP a Los Carradine. Ho són des de fa 30 anys, però a aquesta petita eternitat s’hi ha de descomptar el temps en què el grup ha estat “a la nevera”, diu Nacho Gil, el quart Carradine, el que va deixar el grup en el moment àlgid de la seva carrera, quan van publicar el seu primer àlbum, 'Sospechoso tren de vida' (2007), “el Pete Best de Los Carradine”, proclama Rafa Tapounet, en referència al bateria que va escalfar el tamboret a Ringo abans que els Beatles esdevinguessin els Fab Four. “Vaig aprofitar que triomfaven per marxar”, admet resignat Gil, que es va perdre l’actuació del grup amb el seu ídol, Billy Bragg, al Primavera Sound 2007. “La sincronia és una de les nostres virtuts”, ironitza Baños, que ja ha arribat i demana uns callos.

En tres dècades, el quartet rock barceloní ha fet “molts guadianes”, com en diu Gil. I fins i tot han tingut un 'spin-off', Camp David, trio format per Gil, Martín i Tapounet que sorgeix “perquè l’Antonio ja estava preparant la seva ‘gira en solitari’”, riu aquest últim. Però ara Los Carradine tornen, de moment amb un concert a l’Old Wave New Wave, el club mensual de Miqui Puig a La [2] de Nitsa. Després ja ho veurem.

Un disc infantil i un concert a la jornada de reflexió
Per què ara? D’una banda, arran de la publicació el 2015 –primer en digital pel web cultural blisstopic.com, després en vinil pel segell Bobo Integral– d’'Academia Rocanrol', el disc perdut de Los Carradine, un llibre-disc dirigit a pares i fills amb il·lustracions de Juanjo Sáez –autor de l’art del debut carradinesc– que no va trobar editorial perquè en aquell moment “no hi veien veta de mercat”, diu Baños. “Després el mercat es va saturar, i vam pensar que sortir els últims amb una idea que era pionera no valia la pena”. Però si el fracàs va minar els ànims del quartet, que va entrar en guaret –“Ens va afectar. Si They Might Be Giants ho feien, per què nosaltres no?”, recorda Martín–, ara veure’l publicat, quan els fills de Tapounet i Martín, que llavors eren petits, ja tenen 15 i 18 anys, els ha reactivat.

Això i l’actuació per sorpresa a la festa La Repúblicx Catalanx Serà Pop O No Serà, celebrada en la jornada de reflexió de les eleccions del 27-S, i en què Baños actuava, també per sorpresa, amb el també cupaire David Fernàndez. S’ho van passar tan bé que van tornar a quedar per assajar. I assajant encara s’ho passen millor.

Se’ls enyorava perquè fan “cançó política amb guitarra elèctrica”, com Bragg, o “pop hiperpolititzat”, com The Housemartins, diu Tapounet. I perquè ho fan amb un sentit de l’humor absent a la nova onada d’indie compromès. Ells dubten de si el seu atractiu és el de Casal Rock o el d’una 'boy band'.

Advertising