Ramón Rodríguez es construeix un vaixell per tirar endavant a ‘Oh, rompehielos’, que defineix com un disc de redempció i reconciliació Fa cosa d'un any Ramón Rodríguez estava atrapat a casa seva, i no li hauria anat gens malament que un vaixell capaç de navegar entre aigües congelades l'hagués vingut a socórrer. En comptes d'esperar-lo, se'n va construir un de la millor manera que sap: amb cançons. Aquesta és la història d''Oh, rompehielos', el cinquè àlbum de The New Raemon. "Aquest disc va néixer després que estigués un any sense fer concerts", explica mentre es fa una cigarreta. N'havia deixat de fer per com s'havien complicat les coses per guanyar-se la vida tocant, sobretot per culpa de l'increment de l'IVA sobre la música en directe. "No veníem d'una època de tirar coets, però era molt més senzill plantejar una gira. Ara, anar amb tota una banda a fer depèn quines ciutats, és impensable, i amb els últims dos discos -'Libre asociación' (2011) i 'Tinieblas, por fin' (2012)- em vaig trobar que em van deixar a deure molts diners". El component de diversió en el que fa és imprescindible per Rodríguez, i aquesta mala maror li va generar un rebuig per la feina. "Necessitava temps per replantejar-me si volia fer més cançons, si tenia ganes de fer més concerts o seguir amb aquesta història", diu. Tot plegat li va coincidir amb dificultats personals, entre elles "una separació molt dràstica". I a sobre se li va espatllar el cotxe.Explica que era un vehicle al qual ja li tocava r
"No ens esperàvem que quedés tan guai", diu la Jazz del debut homònim de Mourn, el quartet que lidera amb la Carla; es van fer amigues gràcies a la música. "Amb els diners que teníem ens donava per dos dies d'estudi, així que ens vam fotre a tocar tots alhora i apa".
La Jazz i la Carla -i els seus companys de grup, la Leia, germana de la Jazz, i l'Antonio- a penes havien nascut quan els grups dels quals el so de Mourn és deutor establien les bases del rock alternatiu dels 90. Però la Jazz i la Leia han mamat aquesta escena a casa: són les filles de Ramón Rodríguez (The New Raemon, Madee), amb qui van debutar a Germana. Parlem amb la Jazz de tot plegat.
Quins músics et van inspirar per voler formar un grup?
Quan vam començar jo estava en una època en què escoltava molt PJ Harvey, molta gent m'ha dit que es nota. Pensava que m'agradaria ser com ella, fer coses així de guais. I també veient el meu pare. Des de petita que l'he vist tocant, sortint de gira, gravant discos...
Què li sembla a ell el disc?
És súper fan, i diu que si tingués la nostra edat, estaria flipant.
Hi queda alguna cosa de Germana, a Mourn?
Hi som la Leia i jo tocant els mateixos instruments, i la connexió que tenim tocant és la mateixa, ens compenetrem molt bé. Les guitarres i les bases de baix són semblants. Però Germana ho vam gravar per a Minimúsica, i les lletres són per a nens. Les de Mourn no sé si són gaire madures, però ho són una mica més, almenys. Quan componem ho fem cabrejades.
Com és el vostre directe?
Sortim, toquem com ens surt, i mola perquè a la gent li agrada. No ens posem nerviosos. I si ho estem una mica, quan surts i agafes la guitarra et passa tot, és terapèutic: treus el que tens a dins i t'ho passes molt bé. Hem fet pocs bolos, però, pel que m'ha dit la gent, generem bones sensacions.
Per què us dieu Mourn?
El vam triar a l'atzar. Vam agafar un diccionari anglès, vam tancar els ulls, vam assenyalar una paraula i ens va sortir aquesta, que vol dir lamentar-se, estar de dol. I ens va semblar súper fosc i súper guai.