Exquirla: el nou projecte de Niño de Elche i Toundra

El Paco i l'Esteban es van conèixer formant part d'una taula rodona en un festival. Van coincidir-hi amb Mikel Erentxun, però així com l'ex-Duncan Dhu en acabar va marxar cap a casa, ells dos se'n van anar de festa. Girón havia sentit a parlar del fenomen Niño de Elche i el Paco sabia de l'existència de Toundra. “Me n'havien parlat amics i em generava curiositat que a Espanya una banda de rock instrumental tingués rellevància –afirma–. Em cridava l'atenció que encara hi hagués públics a Espanya amb una sensibilitat diferent per donar suport a propostes com la seva. Col·laborar amb una banda de les seves característiques era un anhel”.

Per l'Esteban va ser “com els bons enamoraments, que sorgeixen sense planificar-los i sense forçar-los”: “Li vaig dir que volia fer alguna cosa amb ell i que els meus companys també ho voldrien”. I la va clavar: “Necessitàvem refrescar-nos els quatre junts, no en altres projectes –cosa que habitualment fan: tocar en altres grups per tornar frescos a Toundra–, per afrontar un pròxim disc. Van coincidir el moment amb la persona. Recordo tornar d'un concert en furgoneta, plantejar la idea i que tots diguéssim que sí a la primera. No havia passat amb cap altra decisió del grup”.

Després d'una primera setmana de presa de contacte, ho vam tenir claríssim: “Això era un grup i era un disc”. No era una col·laboració entre Niño de Elche i Toundra: era Exquirla. El Paco no només “es va fotre en una relació entre quatre persones que han fet 150 concerts en poc més d'un any i que després se'n van junts de vacances”: també es va apuntar a les vacances amb ells. A les Canàries. “I m'ho vaig passar bé i tot”, remata Niño. “Són molt flexibles –afirma–. Menys en abaixar el volum dels amplis, que és una batalla perduda”.

“El que m'agrada és que han sortit coses que a priori no ens imaginàvem que sortirien –diu el d’Elx–. Per mi, quan passa això és quan la cosa qualla”. El que l'Esteban s'imaginava era que el 'cantaor' acostaria Toundra al flamenc, un gènere que havia escoltat a casa de petit i que havia redescobert als 20 anys “com una reivindicació del local davant el global”: “Hi ha una música amb les arrels aquí, i en canvi tots els teus referents culturals els tens a l'altra banda de l'Atlàntic. Rebel·lar-me contra això és el que m'hi va fer aficionar”.

Però si Toundra pensaven que Niño de Elche seria el seu passaport als mons que Lagartija Nick, Sonic Youth o Los Planetas havien transitat amb Morente, el Paco de seguida els ho va treure del cap. 'Para quienes aún viven' no és una atracció entre contraris, sinó una exploració de territoris comuns d'èpica i intensitat. Dotar de veu un grup de músics que no en tenien i que ara en necessitaven.

“Em fa molta gràcia perquè els periodistes diran que Niño de Elche ha embolicat Toundra en política –diu el Paco–, però va ser Toundra que em van dir que volien que les lletres tinguessin un contingut radical”. Tot i ser un grup de rock instrumental, Toundra havien intentat dotar de missatge la seva música, en el cas del seu quart àlbum, publicat el 2015, un missatge ecologista implícit, no verbal. Però l'Esteban constata que no se n'havien acabat de sortir: “Potser no hem aconseguit transmetre tot el que volíem. Potser ens hem sentit impotents per no poder cantar”. I ha arribat un punt en què ja no podien callar aquesta impotència.

L'encarregat de verbalitzar-la ha estat Niño de Elche a partir de 'La marcha de 150.000.000' (2009), d'Enrique Falcón, un poema cosmogònic de 5.000 versos dividit en 55 cants en què hi cap des de la teologia de l'alliberament fins a la crítica als CIEs. El Paco adverteix els Toundra: “Jo estic acostumat a que em diguin pamfletari i a rebre amenaces. Però ells no hi estan acostumats. Que hagin volgut fer aquest pas, diu molt d'ells: per denunciar tortures a Espanya has d'estar molt convençut del que fas”.