¿Quantes vegades pot arribar a escoltar-se un disc? Els bons discos són infinits, inesgotables. Però per molts cops que es pugui retornar a l’'Odessey and oracle' de The Zombies, als projectes de Curt Boettcher The Millennium i Sagittarius, als discos de Syd Barrett, als de l’època daurada de Brian Wilson al capdavant de The Beach Boys i als de The Left Banke, la collita d’obres mestres del pop barroc, en què exquisits arranjaments orquestrals es van posar al servei de la psicodèlia, és finita i acotada en el temps, en el llindar de l’estiu de l’amor. I cada cop és més improbable que es pugui desenterrar un tresor amagat, un altre 'The nightmare of J.B. Stanislas', de Nick Garrie, un altre 'Cold fact' de Rodriguez.
L’única esperança dels amants d’aquests sons per ampliar la seva col·lecció de meravelles de pop psicodèlic és que sorgeixin talents com Jacco Gardner, un jove holandès que al seu debut, 'Cabinet of curiosities' (2013), pinta amb la mateixa paleta de colors que els mestres del pop de finals dels 60. I no sigueu desconfiats: Gardner disposa de l’aval de guardians de les essències com els festivals Purple Weekend de Lleó i Le Beat Bespoké londinenc.
