Entrevista a Judit Neddermann

18 músics a escena al servei de les cançons de Joan Pons. Ens en parla Ara que ha acabat la gira d'El Petit de Cal Eril, Joan Pons, el petit en qüestió, té previst avorrir-se fins que senti l'impuls de fer el successor de 'La figura del buit', si és que mai fa un altre disc, diu. Però de moment el petit s'ha fet gran, i amb la Free Spirits Big Band de David Mengual s'han empescat Big Eril, un híbrid que obre "finestres" a les seves cançons perquè hi entri "corrent d'aire". Després de l'estrena a l'Altaveu, passen pel Connexions, un cicle de concerts de diàlegs musicals d'artistes en aparença allunyats que els va a mida. Com va sorgir Big Eril? Vaig anar a un concert de la Free Spirits per casualitat. Va ser en l'únic cop en què he hagut de suspendre un concert, al popArb 2013, perquè la mà se'm va quedar travada. Estava tan trist que hi vam anar per animar-me. No era un dia que jo estigués gaire obert, però vaig al·lucinar. Vaig parlar-ho amb el Dani Comas, baixista de l'Eril, i va suggerir que parléssim amb el Mengual, a veure si podíem fer una mescla dels dos grups. El Mengual va venir a veure què fèiem i a ell també el va fer trempar la idea. Què vas veure en la Free Spirits? Hi vaig veure Frank Zappa i Miles Davies, idees que m'agradaven, com el Mengual dirigia, com tots vibraven amb la música... I una connexió en la sensibilitat amb la nostra manera de fer des que vam publicar La figura del buit, sobretot quan improvisem en viu. I no m'equivocava. Com va anar a l'Altaveu

El jove grup del Maresme, liderat per dues noies i amb les filles de Ramón Rodríguez (The New Raemon) entre les seves files, rescata el rock amb actitud dels 90 al seu debut homònim "No ens esperàvem que quedés tan guai", diu la Jazz del debut homònim de Mourn, el quartet que lidera amb la Carla; es van fer amigues gràcies a la música. "Amb els diners que teníem ens donava per dos dies d'estudi, així que ens vam fotre a tocar tots alhora i apa". La Jazz i la Carla -i els seus companys de grup, la Leia, germana de la Jazz, i l'Antonio- a penes havien nascut quan els grups dels quals el so de Mourn és deutor establien les bases del rock alternatiu dels 90. Però la Jazz i la Leia han mamat aquesta escena a casa: són les filles de Ramón Rodríguez (The New Raemon, Madee), amb qui van debutar a Germana. Parlem amb la Jazz de tot plegat. Quins músics et van inspirar per voler formar un grup? Quan vam començar jo estava en una època en què escoltava molt PJ Harvey, molta gent m'ha dit que es nota. Pensava que m'agradaria ser com ella, fer coses així de guais. I també veient el meu pare. Des de petita que l'he vist tocant, sortint de gira, gravant discos... Què li sembla a ell el disc? És súper fan, i diu que si tingués la nostra edat, estaria flipant. Hi queda alguna cosa de Germana, a Mourn? Hi som la Leia i jo tocant els mateixos instruments, i la connexió que tenim tocant és la mateixa, ens compenetrem molt bé. Les guitarres i les bases de baix són semblants. Però Germana ho vam g

Presenta 'Tot el que he vist', l'àlbum en què s'estrena com a compositora Judit Neddermann no sap d'on ve el seu cognom. El seu avi ja va néixer aquí i el besavi hi va venir de petit, no se sap ben bé d'on, potser d'un poble entre Alemanya i Holanda, diu ella, que de Neddermanns n'està ple. El cognom inusual fa temps que ajuda a detectar la seva veu càlida i plàcida en projectes com l'octet de jazz jamaicà The Gramophone Allstars, l'àlbum 'We sing Wayne Shorter' (2011) del pianista Joan Díaz i l'orquestra de percussió ibèrica Coetus, aquests dos últims agafant el relleu a Sílvia Pérez Cruz, a qui va tenir de professora. "La manera que té de transmetre em va despertar les ganes de buscar la meva manera d'expressar-me", diu Neddermann. Per això la inclou als agraïments del seu debut en solitari, 'Tot el que he vist'. Recuperar la guitarraLa Judit anava per a guitarrista, però no feia més que cantar. La seva mare li va preguntar si no volia canviar d'instrument i ho va tenir clar: va deixar el conservatori per formar-se com a cantant al Taller de Músics. No va recuperar la guitarra fins al projecte de final de carrera, en què es va decidir a compondre, i poder-se fer cançons a mida, "posar-hi lletres que expressen coses que volia compartir" –ja sigui amb les seves paraules o adaptant Joan Sales i Miquel Martí i Pol–, la va enganxar. 'Tot el que he vist' és un disc elegant que fa equilibris entre el pop i un jazz vocal mediterrani en què Neddermann buida la motxilla que ha anat o

David Carabén ens parla de 'L'ànsia que cura' (2014), un disc entre el desig de canvi i la voluntat de conservar el que s'ha aconseguit A David Carabén li agraden les contradiccions. Mireu els últims àlbums publicats per Mishima: encara ara costa decidir què és millor, si enganxar-se o no a allò que ens donarà una insaciable 'Set tota la vida' (2007); el títol d''Ordre i aventura' (2010) parla per ell mateix, i 'L'amor feliç' (2012) no existia, esquinçat per la tensió entre el romanticisme i la vida en parella. Ara el quintet de Barcelona torna amb 'L'ànsia que cura', títol contradictori per al disc més arriscat i més conservador alhora de Mishima des que van iniciar la trilogia de Cadis que formen els seus últims treballs. Quan Mishima van baixar per primer cop a El Puerto de Santa María per gravar 'Set tota la vida' a l'estudi del productor Paco Loco ho van fer per "sortir de la zona de confort". "Buscàvem una autoritat davant la qual et caguis -diu Carabén-, un lloc amb una certa mítica que et fa quadrar i et posa a prova". Paco Loco i el seu estudi van acomplir aquesta funció al llarg de tres àlbums, però amb el pas del temps Mishima havien arribat a sentir-se massa còmodes a Cadis. "Era com casa nostra, i al Paco li teníem tanta confiança que ja no li fèiem tant de cas". A més, el grup tenia la percepció d'haver aconseguit una fita. "Havíem arribat a un punt amb L'amor feliç en què, més enllà, ja no podíem anar". Els calia fer un canvi per continuar creixent. Havien de t

El duo més intens de la nostra escena presenten 'granada', el seu primer àlbum junts "Hola? -interpeŀla la Sílvia al Raül-. Em mires d'una manera que sembla que digui una mentida!", li etziba. És divertit veure com interactuen: de vegades semblen una parella que porta més anys junts que separats; d'altres, semblen germans. Es tenen aquella confiança que fa que dues persones s'ho puguin dir tot, encara que els faci discutir. "Tenim una relació tan intensa que potser ens barallem i no tornem a tocar en sis mesos. El mateix que es veu a l'escenari és com és fora", explicava ell en una altra conversa l'any passat. Toquen com a duo des del 2006 i tenen una complicitat explosiva, però a fer entrevistes plegats encara no hi tenen tanta pràctica. No ha estat fins ara que els ha fet falta: el 6 de maig publiquen 'granada', primer àlbum conjunt de Sílvia Pérez Cruz i Raül Fernández Miró. Per afavorir la simetria dels noms, ell hi ha afegit el cognom de la seva mare i ha arraconat el nom del seu projecte personal, amb què se'l coneix com si fos un sobrenom, Refree. De fet, és així com la Sílvia s'hi refereix: Refree per aquí, Refree per allà. 'granada' és una nova mostra d'això tan especial que tenen com a intèrprets i de la qual han volgut deixar constància al disc. No tenir porQuè és? Hi ha una anècdota que ajuda a entendre-ho. L'any passat, en el concert a l'Apolo en benefici de Louise Sansom, d'Anímic, el duo va sentir que l'actuació que tenien pensat fer, com sempre amb veu i guita

Carles Sanjosé ha tornat amb les piles carregades i de bon humor en el seu nou àlbum, l'elèctric 'Festival' Carles Sanjosé necessitava un descans. Havia fet tres discos sense parar i l'últim, 'Al marge d'un camí' (2010), li havia sortit un pèl melancòlic per al seu gust. "Em vaig prendre el temps necessari per fer un disc com el que he fet", diu. Ha tornat amb les piles carregades i de bon humor: s'ha marcat un 'Festival' (BankRobber, 2014). ¿És la teva resposta a la crisi? Volia fer un disc vital, optimista, fins i tot frívol. 'Al marge d'un camí' és un disc en què et refregues en l'autoflagel·lació, i en canvi aquest va d'aixecar-se. El pas d'un disc a l'altre té a veure amb el meu moment personal: ara, per malament que vagi tot, el que has de voler és viure, autoafirmar-te. Volies que sonés més elèctric. En la gira d''Al marge...' ja es va incorporar a la banda el Xarim Aresté, i ja era per voler donar un toc més elèctric al directe, que hi hagués solos, que fos més animat... Però ens faltaven cançons elèctriques. Així que en aquest les vaig anar a buscar. Per això vaig pensar en Quimi Portet, que coneix molt bé el rock amb guitarra elèctrica.  Ha estat el productor del disc. Vam estar pensant de fer alguna cosa junts, i vaig pensar que com a productor seria ideal. És un paio divertit, optimista i sincer. En sap un munt de gravar, en té molta experiència. Els instruments sonen com mai, en aquest disc: té molta potència, i n'estic molt content. Hi ha alguna frase del disc q

La cantautora de Vic presenta 'Dear Great Canyon' (2014), el disc d'Americana que li ha valgut el fitxatge per El Segell del Primavera Sound Joana Serrat és l'artista d'El Segell del Primavera Sound amb més bolos programats al Regne Unit. Potser perquè 'Dear Great Canyon' (2014), el nou disc de la cantautora de Vic amb què -amb l'ajuda de Howard Bilerman, productor canadenc associat a Arcade Fire- el seu so ha crescut fins a esdevenir un elegant pop d'arrel nord-americana, sembla una bona aposta per conquerir el mercat anglosaxó des d'aquí. Els dos primers àlbums els vas signar amb les inicials. Per què vas adoptar nom i cognom amb 'The relief sessions' (2012)? Volia diferenciar les primeres experimentacions d'allò que vindria després. Amb 'The relief sessions' tot estava molt més pensat. El títol d'aquell disc fa referència al consol. De què t'havies de consolar? Tenia 25 anys i no havia fet res a la vida. Però vaig tornar a tocar i vaig sentir que era més fidel a mi mateixa del que feia abans. El nou disc sona molt americà. Tenia clar que volia fer música americana, però 'The relief sessions' el vaig fer amb músics que venien del jazz. Ara buscava un so internacional. Per això volies un productor de fora com Howard Bilerman? Necessitava algú que m'ajudés a explotar les cançons, perquè tu saps com vols que sonin, però cal que algú t'ajudi a arribar al so que busques. Has vestit el disc amb arranjaments molt rics. Les cançons demanaven capes i textures perquè és un disc de

El grup de Lleida estrenen ‘Els fruits del teu bosc’, el seu primer àlbum. La Clara Viñals, veu i compositora, ens en parla "Pretens emportar-te'm cap a un clima més sec com faríem sent ocells", canta Clara Viñals, veu i compositora de Renaldo & Clara, a 'Migradors', una de les cançons de 'Fruits del teu bosc', l'LP de debut del quintet lleidatà -ho són tots menys el bateria- . La Clara va deixar Lleida durant un any, mentre estudiava, però el vent de Ponent l'hi va tornar. "Per desgràcia no hi ha gaire cosa, a Lleida -diu Viñals, amb el mateix fil de veu amb què canta-. Però això té coses bones: ho veus tot amb perspectiva. A mi m'ajuda, estar apartada". Potser aquest és el secret de Renaldo & Clara: que ser lluny de les modes que se segueixen a Barcelona els ha permès trobar-se en un pop acústic i melancòlic que fins ara només s'havia pogut gaudir a l'EP homònim de 2009 i al senzill 'Lilà' (2012). Per això les seves influències no són transparents:  "Sempre he buscat que les cançons em sonessin una mica a nou; si una em recorda algú altre, no la faig". Però la Clara ha escoltat molt els discos del segell Elefant -on es va publicar Lilà; el nou l'edita BankRobber-, de Sarah Records i cantautors com Mark Kozelek, Bill Callahan i Xavier Baró, a més dels herois del Donosti Sound, Le Mans i La Buena Vida. No ha estat seguir-los allò que els ha portat a prop de Sant Sebastià a gravar 'Fruits del teu bosc', sinó la recerca d'un estudi prou gran per enregistrar el disc tocant junt

El títol del seu nou àlbum ho diu tot: ‘Maria canta copla’ (2014). Però a la Rodés no li cal vestir mantellina ni morir per amor per versionar les cançons que van popularitzar Concha Piquer, Imperio Argentina i Marifé de Triana ¿Us imagineu la Maria Rodés resant en una platja a la Verge perquè li retorni el seu estimat, un mariner amenaçat per la tempesta? ¿Us la imagineu buscant pels ports un altre mariner, aquest ros com la cervesa i amb la veu de l'Albert Pla? No sigueu tan incrèduls: segur que tampoc no us imaginàveu la cantautora de Barcelona, amb nom i cognom dins l'escena independent de la ciutat, versionant les cançons que van popularitzar Concha Piquer, Imperio Argentina i Marifé de Triana, i aquí tenim 'Maria canta copla', acabat de sortir de les seves entranyes. Si necessiteu veure-ho per creure-ho, podreu comprovar-ho amb els vostres propis ulls el 14 de març al Palau de la Música. Mal llamp em mati si us enganyo. La Maria no va créixer escoltant Quintero, León i Quiroga, i la idea de fer un disc de versions de cançó espanyola fa uns anys li va fer arrufar el nas. Era quan gravava 'Una forma de hablar' (2010), el seu debut en solitari. Va explicar a Ricky Falkner (Standstill, Egon Soda), el productor d'aquell àlbum, que en algun moment li vindria de gust fer "un tribut nostàlgic", recorda, a les actrius cantants que l'havien "enlluernat de petita", i recrear cançons de pel·lícula, com 'Moon river'. Ell li va aconsellar fer l'exercici a partir del cinema espanyol,

Jaume Pla ens explica que a 'Sacrifiqueu la princesa' (2014), el cinquè disc de Mazoni, el que ha sacrificat ha estat la guitarra a favor dels sintetitzadors Jaume Pla li ha posat a l'últim disc de Mazoni 'Sacrifiqueu la princesa', però el que ha immolat ha estat la guitarra, ara relegada a un segon terme darrere triomfants sintetitzadors. Què et va portar al nou so?Recordo la promoció del disc anterior, 'Fins que la mort ens separi' (2011), de manera més feixuga, i el cansament al final de la gira, certa falta de motivació potser perquè algunes coses es repetien. També em costava fer cançons amb l'acústica, veia que els camins que agafava eren els de sempre. Sentia que els referents que tenia ja els havia espremut del tot. Estava llegint un llibre sobre 'Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band' (1967) i el moment en què es va fer i vaig veure que cada època té les seves coses i que jo estava donant l'esquena a l'època que em tocava viure. Era el moment de parar per reposar i tenir-ne més ganes quan hi tornés, i aprofitar el descans per escoltar grups nous i fer canvis a la banda, va ser un canvi bastant premeditat. A qui vas escoltar?Beach House, St. Vincent, Chromatics, The Knife, Crystal Castles... sobretot grups de fora i que no fessin servir la guitarra rítmica. Els grups que comprovava que el seu llenguatge el comprenia bastant, els descartava. Jo no volia fer cançons abstractes, volia fer pop, però vaig agafar idees pel que fa a la sonoritat o els ritmes. Has tingut pre