Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Quan Karl Bartos era membre de Kraftwerk

Quan Karl Bartos era membre de Kraftwerk

El músic alemany publica 'Off the record', disc amb material de l'època en què era percussionista dels pioners del pop electrònic

Karl Bartos
©Maria Dias Karl Bartos
Per Marta Salicrú |
Advertising

"Recorda que a finals dels 70 no teníem ordinadors, i que els telèfons eren enormes", diu Karl Bartos, mirant de reüll amb un somriure l'iPhone amb què gravo la conversa. Karl Bartos (Berchtesgaden, 1952) va ser el primer dels membres de l'anomenada 'formació clàssica' de Kraftwerk -la dels discos que formen el catàleg canònic del grup, d''Autobahn' (1974) a 'Electric Café' (1986)-, a dir a Ralf Hütter, l'únic que ara hi roman, que ja l'havia vist prou.

Això va ser als 90, la dècada més activa de la carrera de Bartos, amb el projecte Electric Music i el supergrup Electronic amb Johnny Marr (The Smiths) i Bernard Sumner (New Order), i que va tancar el 2003 amb 'Communication', publicat amb el seu nom i cognom i que incloïa el senzill '15 minutes of fame'.

Deu anys després ara torna amb 'Off the record', un disc que té com a matèria primera el diari sonor que Bartos va gravar durant l'etapa amb Kraftwerk. "Es tracta de retrobar-te amb el teu jo jove -explica-. Vaig agafar idees d'aquell passat i les vaig portar al present. El que volia era combinar aquestes dues eres, reavaluar les meves idees. Així que el disc és 100% el meu antic jo i 100% el meu jo actual".

Com vas arribar a Kraftwerk?

Durant set anys vaig tocar les percussions afinades en una orquestra. Com a estudiant de música als anys 60 i 70, sobretot si eres un percussionista, estaves molt familiaritzat amb la feina de Karlheinz Stockhausen, John Cage i Steve Reich. Quan Kraftwerk em van venir a buscar va semblar que tot encaixava.

Què es respirava en l'escena electrònica, aleshores?

Interessava treballar amb fonts electròniques i amb sons gravats en magnetòfon, ho vaig aprendre tot de la música concreta. La idea bàsica d'aquell període era que no només podies fer música amb instruments, sinó que també podies anomenar música els sons enregistrats de la natura o d'una màquina. Quan vaig entrar a Kraftwerk aquest va esdevenir un dels conceptes més importants: fer música amb sons gravats de l'entorn, sense descuidar-ne l'element pop.

Com se us va ocórrer mesclar música concreta i pop?

Era una cosa que estava a l'aire. A 'Summer in the city', de The Lovin' Spoonful, número 1 de la llista de vendes nord-americana, al principi de la cançó hi ha una mostra de música concreta: un tren, la botzina d'un cotxe, un martell hidràulic... En un segon et transporta a Nova York.

Què hi volíeu aportar, a això?

No volíem tocar la guitarra perquè no ens pertanyia. A tots ens agradaven molt The Beatles i The Beach Boys, però no eren la nostra cultura. Si volíem tenir un discurs cultural potent havíem de mirar al nostre voltant. Ser centreeuropeu volia dir mirar cap a Stockhausen, Pierre Henry, Debussy. Volíem contribuir a tancar la ferida cultural que havia creat la Segona Guerra Mundial, i preferíem mirar enrere, cap a 'Metròpolis', de Fritz Lang, en comptes de fer música angloamericana.

Per què la música d''Off the record' no es va publicar en cap disc de Kraftewerk?

Perquè en publicàvem molt pocs. Aquest va ser un dels principals motius pels quals vaig deixar el grup, perquè jo volia compondre i volia una vida pròpia. Estava tancat a pany i forrellat: no podia fer res més tret de Kraftwerk, aquest era el pacte. La decisió no va tenir res a veure amb la música o amb l'art. El que fèiem ja m'estava bé. Va tenir més a veure amb el fet de fer els 40: volia ser independent, no volia que ningú prengués decisions per mi, necessitava fer la meva.

Què opines de la retrospectiva de Kraftwerk al MoMA?

The Guardian em va convidar a assistir a un dels concerts per fer-ne una crítica, però ho vaig declinar. Penso que la vida podria ser pitjor. Si tothom rebutgés el meu anterior grup seria terrible per mi, perquè de fet toquen la meva música. I si l'últim membre que queda de la formació clàssica del grup tria el repertori, no hi tinc res a dir. L'objecció que hi trobo és que no hauria d'anomenar-se retrospectiva, perquè una retrospectiva implicaria tenir la formació històrica. Em sembla un concert més.

Advertising