Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Kate Tempest: “Les paraules em fan por. Es pot fer un mal ús del seu poder”

Kate Tempest: “Les paraules em fan por. Es pot fer un mal ús del seu poder”

Rapera, poeta, dramaturga i autora, la britànica exerceix amb responsabilitat social el seu talent pel verb

Kate Tempest
© Neil Gavin Kate Tempest
Per Marta Salicrú |
Advertising

És intoxicant sentir-la, començant per 'Picture a vacuum', el tema que obre, amb aquesta mateixa frase, 'Let them eat chaos', alhora el segon àlbum i nou poema llarg de l’MC i poeta.

La seva veu s’obre pas en el silenci, com la llum en el buit sideral. “Volia que la gent comencés el viatge d’aquest àlbum a l’espai i després fer zoom al planeta, al país, a la ciutat, a les cases, a les ments de la gent d’aquest carrer en concret”, les ments de set veïns desperts, cada un a casa seva, mentre tothom dorm.

Al telèfon Kate Tempest, que al desembre farà els 31, és seca. “Cool”, respon quan li esmentes el poder per embriagar de la seva dicció quan recita, en l’anglès espès de carrer del seu Londres. Un exercici d’economia de llenguatge útil tant per escriure poesia com lletres de hip-hop.

Camera

Camera

Has alternat les cançons, la poesia, el teatre i la narrativa, però 'Let them eat chaos' és dues coses alhora: un disc i un poema. Per què?
Va ser un procés llarg, descobrir que a banda de ser les lletres d’un àlbum podien funcionar com un poema llarg. Vaig retocar-ho una mica perquè funcionés bé sobre la pàgina, i el text imprès funciona com un acompanyament en la interpretació en viu. No sé què li semblarà a algú que no hagi sentit el disc o que no m’hagi sentit interpretant-lo. Vaig fer cas del que em deia la lletra, que també volia ser un poema.
 
Què canvia en el poema cantat o dit respecte del text llegit?
Per mi la poesia és música. Em sembla molt útil no només llegir les paraules d’una pàgina sinó dir-les, escoltar-les, donar-los veu. Crec que tota la poesia s’hauria de llegir en veu alta, fins i tot quan estàs sol, només per entendre-la. Perquè un poema és un mapa, no és una cosa acabada. Un poema s’ha acabat quan el llegeixes. Escrit sobre la pàgina encara no és un poema, només n’és la meitat. Es completa quan li dones vida, i per fer-ho amb èxit necessites escoltar-lo. Perquè la cosa bonica de les paraules és que necessites escoltar-les, el llenguatge necessita ser parlat. Sentir la manera com vibra, al cos, a la boca. Per mi les paraules són físiques, la poesia és física. I si no les dius te’n perds molt, te’n perds la fisicalitat.

Quin és el rol de la música en una proposta com la teva en què la paraula és l’essència?
La música va ser l’origen de tot això, abans dels recitals, de la poesia, d’escriure teatre. Jo volia fer música, és la meva forma instintiva de crear. Em permet obrir portes a la meva ment que no puc obrir sense la música, em dóna accés a la imaginació d’una manera a la qual no podria arribar sense els beats. Amb la música arribo a llocs on no puc arribar d’una altra manera.

La teva editorial descriu 'Let them eat chaos' com una crida a l’acció. Hi estàs d’acord?
La cosa és que tan bon punt acabes una obra, no sóc jo qui ha de dir-te què és, és qui ho llegeix, qui ha de decidir si és una declaració amb intenció política, i el que pensi que és, és exactament el que és. Mai he demanat a la meva obra que sigui res més que el que vol ser. Tinc una idea i la segueixo. Esclar que les meves idees polítiques són a la meva obra, però em sentiria incòmoda si fos descrit com un discurs polític. No ho és. És un poema sobre gent, sobre aïllament i connexió i desconnexió.
Advertising
Camera

Camera

Al tema 'Europe is lost', un dels personatges protesta contra la indiferència per les morts de refugiats. És un dels grans temes del disc?
Sí, crec que ho és. Ha tingut un gran impacte en la meva manera de pensar i en els meus sentiments, com el deu haver tingut sobre tothom. Estem al mig d’una greu crisi humanitària, el seu impacte es deu haver fet sentir sobre tothom. Quan ets un artista que fa discos, o poemes, o ficció, respons als temps que t’han tocat viure, al que passa. Aquesta cançó en particular potser és la resposta més directa d’això al disc, però n’hi ha més, perquè amb tot el que està passant crec que seria impossible fer un àlbum sense respondre d’alguna manera a la monstruositat del que està passant ara mateix.

També hi cantes que la llengua està tacada. Però la llengua és la teva eina per crear.
La llengua està tacada, sí. És responsable de moltes de les grans crueltats del món perquè tot és narratiu, tot passa per les històries que ens diem a nosaltres mateixos o els uns als altres sobre qui som i què farem. Però alhora, la llengua és el que tenim. Les paraules m’obsessionen. Les estimo, i m’aterreixen, pel seu poder, perquè se’n pot fer un mal ús. Quan tens un talent natural per la llengua, has d’anar molt amb compte de no deixar-te portar i estar segura que dius el que penses i que penses el que dius.

Vas reprendre els personatges del teu LP de debut, 'Everybody down' (2014), a la teva primera novel·la, 'The bricks that built the houses' (2016). Ens tornarem a trobar amb els set personatges de 'Let them eat chaos'?
Potser. Podrien tornar. Però ara mateix no sento que aquesta història vulgui ser explicada una altra vegada. Quan vaig concebre la idea pel primer àlbum, sabia que també hi hauria una novel·la. Ho sabia des del principi, només que per escriure una novel·la es triga més, és un procés molt més gran, has de crear un univers. Però eren dues idees que van anar caminant de la mà pel meu cap des que les vaig concebre. Per això crec que sé que ara és diferent. Let them eat chaos havia de ser una peça per ella mateixa, amb un principi i un final. Aquesta història s’acaba quan acaba el text.

Com planteges interpretar en viu aquesta narració amb un principi i un final?
Amb el primer àlbum es tractava més de descobrir què volia ser en directe, al marge de la narrativa i de l’ordre. Amb aquest toquem les cançons del principi al final, i, una cosa que em sembla molt important, no parem entre cançó i cançó. Expliquem una història en un continu. El primer era una cosa de festa, d’electrònica fosca. Ara els ritmes són més trance, hi pots entrar mentre balles, és una mica més hip-hop. El sento més centrat, més controlat. Espero que la gent connecti amb l’argument. És per això que s’interpreta, per intentar arribar al públic. Espero que sigui excitant.

Londres torna a ser el marc de l’àlbum, com ja ho era d’'Everybody down', i de nou hi apareix com una ciutat gentrificada, gairebé enemiga.
Londres és el lloc on visc, i hi tinc una relació molt específica. Estic molt agraïda de tot el que hi he après i de tot el que m’ha ensenyat, però em preocupa cap on es dirigeix i el que significa per tot el que sé que té de veritat. Ha de formar part de la meva obra perquè és part de la meva vida i de la manera com entenc el món, i té un paper molt important en la manera com entenc la meva pròpia identitat: sóc londinenca. També penso que com més específicament ubiquis la teva història més universal pot ser: si ubico els meus sentiments particulars en la meva ciutat espero que la gent pugui identificar-s’hi, traslladar-ho. Perquè parlo de casa, i tothom té relació amb casa seva.
Advertising