Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right La Bien Querida: crims d'amor amb agreujants

La Bien Querida: crims d'amor amb agreujants

Ana Fernández Villaverde perpetra un àlbum de pop romàntic extrem, fosc i sintètic amb 'Premeditación, nocturnidad y alevosía'. Li prenem declaració

Ana Fernández Villaverde
©Albert Mollón La Bien Querida
Per Marta Salicrú |
Advertising

"No quiero nada contigo, aunque me muera de ganas. Preferiría estar muerta que sentir que esto se apaga", canta Ana Fernández Villaverde a 'Muero de amor' ("Cada vez que me miras muero de amor, y hasta cuando me esquivas yo muero de amor"). És la cançó que tanca 'Premeditación, nocturnidad y alevosía' (2015), el nou àlbum de La Bien Querida, que comparteix amb David Rodríguez (La Estrella de David, Beef, Junco y Diamante).

"L'amor impossible et manté motivat", afirma Fernández Villaverde, i admet que idealitzar una passió que no es pot culminar funciona com a filosofia de capçalera d'un projecte en què, després de quatre entregues -'Romancero' (2009), 'Fiesta' (2011), 'Ceremonia' (2012) i la nova- continua explorant "les situacions límit de l'amor".

L'avantsala i el cul-de-sac
"Diuen els estudis científics que un gos és més feliç mentre li estàs preparant el menjar que mentre se'l menja. I això també ens passa a nosaltres", etziba. Perquè les cançons de La Bien Querida -"clàssiques, amb vocabulari popular", com les de Manuel Alejandro, autor de Señora, de Rocío Jurado, i de Yo soy aquel, de Raphael- habiten l'avantsala i els carrerons sense sortida de les relacions: de la declaració d'amor de 'Poderes extraños' al violent clam d'odi d''Ojalá estuvieras muerto'.

La nova col·lecció de cançons ha vist la llum en un tríptic de tres EP, 'Premeditación', 'Nocturnidad' i 'Alevosía', publicats cada tres mesos entre el 6 d'octubre del 2014 i el 6 març del 2015, data en què també surt el CD que els recull. La idea del triple llançament va ser de Rodríguez. "Volíem oferir una cosa diferent als fans, però sobretot volíem fer-ho per nosaltres mateixos, per motivar-nos. La idea era fer tres EP que tinguessin autonomia pròpia, però que junts formessin un tot. Era un repte".

El desllorigador que hi va donar sentit va arribar en forma d'agreujants d'un crim, que anaven com l'anell al dit al tipus de títols que fins ara havien portat els discos de La Bien Querida. Les portades, fragments d'una pintura de Fernández Villaverde, juntes també formen un quadre.

La trilogia que componen els videoclips del single de cada un dels EP forma un curt del cineasta i videoartista Juanma Carrillo. "Volíem unir la música, la pintura i el cine, com una espècia d'obra d'art total -diu l'Ana, que combina la música amb les arts plàstiques, dues vocacions que defineix com a "inestables"-. És una mica pretensiós, però vaja".

Les noves cançons transiten pel camí de pop sintètic i fosc que va obrir Ceremonia, en què La Bien Querida va desar els faralaes i la guitarra espanyola dels primers treballs. "Amb Romancero estava buscant el meu lloc -afirma-. Amb Ceremonia, em vaig plantar al lloc que volia. I m'agrada".

També t'agradarà

Música, Pop

'Roma', capital de l'imperi Austrohúngaro

El duo art-pop electrònic de Barcelona ens obren les portes del seu quarter general durant la creació del seu quart àlbum Comprar entrades de concerts L'estudi d'Hidrogenesse al Poblenou té alguna cosa de cementiri d'elefants tecnològic. Els sintetitzadors que descansen als prestatges, però, són vius: estan en estat latent. "En cada disc els fem servir alguna vegada, per ecologia i per treure'ls la pols", diu de la col·lecció de teclats Genís Segarra, teclista telecinètic dels criogenitzats Astrud -desapareguts mentre no es demostri el contrari- i meitat, amb l'artista Carlos Ballesteros, d'Hidrogenesse. També són els artífexs d'Austrohúngaro, el segell discogràfic amb què editen discos que els agraden, els seus i, ara mateix, els de Chico y Chica i Espanto, duos de pop electrònic amb culte fidel, com ells.A Hidrogenesse els agraden les coses velles, i 'Roma', el seu quart àlbum, va néixer com un homenatge al que és antic: les ruïnes, les restes arqueològiques, els edificis vetusts, la gent gran. "Intentes donar la raó a les coses que t'agraden", diu el Genís. I per a ells donar la raó -o encara millor, tenir-la- és el súmmum: "Tendrán que darnos la razón en el siglo XIX", canta el Carlos en la seva oda a l'Ottocento, segons ells, l'últim cop en què es va poder creure en l'adveniment d'un futur utòpic. "Vam fer un disc per donar la raó als animals -'Animalitos' (2007), el dels himnes 'Disfraz de tigre' i 'Caballos y ponis'-, i ara en fem un per donar-la als vells. Com sempre

Música, Rock i indie

Los Punsetes: trobar el gust a estar quieta

L'Ariadna, cantant, ens explica per què tot li sembla bé quan es tracta del grup madrileny, que presenta ‘LPIV’ i celebra deu anys d’existència Durant el rodatge del videoclip de 'Me gusta que me pegues', el primer avançament de 'LPIV', el quart disc de Los Punsetes, l'Ariadna, la cantant del quintet madrileny, es va passar dues hores i mitja enganxada amb cinta adhesiva a una paret. "Quan m'ho van dir, vaig pensar: mare meva", confessa. Però diu que no estava incòmoda. "Va ser una experiència fins i tot agradable, la recomano". És acceptació estoica o hi té alguna cosa a veure l'entrenament a què se sotmet l'Ariadna en cada concert de Los Punsetes, en què no mou ni una pestanya? "Sóc una persona disciplinada -admet-, però no em costa gaire. Crec que és més interessant i millor per a tothom que em quedi quieta". El seu hieratisme desemboca en una de les posades en escena més efectives de l'escena independent estatal, i a cost zero. La completa amb estilismes d'impacte, que mai no repeteix: "És una regla que em vaig imposar, fer-me un vestit per a cada concert -ella treballa en el món de la moda; ells en el dels mitjans-. Em sembla una aportació interessant i m'agrada fer-ho". Los Punsetes, 'LPIV' (2014) Comprar entrades de concerts La tortura de la cinta adhesiva l'hi va infligir l'equip de Canada, la productora barcelonina responsable del vídeo -i dels d''Alférez provisional' i 'Tus amigos', de treballs anteriors-, que amb 'LPIV' s'ha convertit també en el seu segell disco

Advertising
Música

La copla tecno de La Bien Querida

La Bien Querida penja la faldilla flamenca i abraça Kraftwerk i New Order a ‘Ceremonia’. La Marta Salicrú ja s’ha convertit al nou credo No tornareu a veure Ana Fernández-Villaverde amb guitarra acústica com a mínim en una temporada. Ana Fernández-Villaverde s'ha tret els faralaes. 'Ceremonia' (2012), el tercer disc de La Bien Querida, el projecte que comparteix amb David Rodríguez (La Estrella de David, Beef), abandona la guitarra acústica i els violins àrabs en favor dels sintetitzadors i de les programacions electròniques. Però fins i tot despullades de l'aire andalusí del debut, 'Romancero' (2009), i de la seva continuació, 'Fiesta' (2011), les cançons de La Bien Querida conserven un regust ibèric que les situa en un improbable mig camí entre el Krautrock alemany, la New Wave britànica i les cassets de les benzineres espanyoles. No en va, entre les influències del disc, al costat de Kraftwerk i del binomi New Order/Joy Division, Ana cita Tijeritas. Explica Fernández-Villaverde que la primera cançó que va compondre va ser 'Arenas movedizas', el primer single del disc, una copla de despit techno, a un trepidant ritme motorik, i que també va ser la primera que Rodríguez va arranjar; és així com es divideixen la feina: ella s'encarrega de fer lletres i melodies i ell, de vestir-les. "Ens va agradar molt com va quedar i vam decidir que el disc tirés tot cap allà. Volíem que el disc tingués un so homogeni, perquè amb 'Fiesta', des de la distància, ens vam adonar que se'ns va an

Advertising