Tres mesos abans de la seva mort, Wolfgang Amadeus Mozart va acceptar l'encàrrec de Leopold II per celebrar la seva coronació amb una òpera seriosa, gènere ja en vies d'extinció. El resultat és 'La clemenza di Tito', l'última òpera que va escriure el geni de Salzburg, estrenada al Teatre Nacional de Praga el 6 de setembre de 1791. Atresora música d'extraordinària bellesa i expressivitat, que compensen les limitacions d'un llibret adaptat per Caterino Mazzolà a partir d'una al·legòrica peça de Metastasio sobre la bondat de l'emperador Tito.
Amb una monumental escenografia, la producció del Liceu signada per David McVicar trasllada a l'època del Primer Imperi francès la trama original, situada a la Roma del segle I; Vitellia, filla de Vespasiano, i el seu amant Sesto intenten assassinar Tito, el nou emperador, tan bondadós que, en lloc d'executar-los, els perdona. La seva posada en escena, molt monòtona, ofereix menys del que promet, amb extravagàncies com el vestuari d'una guàrdia pretoriana que semblen samurais amb l'espasa sempre a punt.
Notable rendiment de l'orquestra i el cor sota la direcció de Philippe Auguin i un repartiment de bons cantants encapçalat pel tenor Paolo Fanale, un Tito de mitjans massa lleugers. Destaquen el molt expressiu i ben cantat Sesto de la mezzosoprano Stéphanie d'Oustrac, la temperamental Vitellia de la soprano Myrtò Papatanasiu, una mica desbordada als passatges d'agilitat, i la soprano Anne-Catherine Gillet com a notable Servilia.
