[image]
[title]Ens hem acostumat a veure Helena Miquel sobre l’escenari durant tants anys, que no es fa gens estrany imaginar-la caminant tota sola. Per fi debuta amb 'El sol en la sombra'.
Després de molts anys de carrera ara et llances en solitari.
Helena Miquel: Sempre m’havia trobat gent al meu voltant que m’engrescava a fer el pas, però em feia massa respecte anar sola. Mai no m’he considerat una bona instrumentista, i em semblava que no tenia prou coneixement per posar-me a fer cançons. En vaig fer per alguns encàrrecs i arran d’això van començar a sortir-me coses amb la guitarra. Llavors vaig veure que tenia la necessitat d’explicar coses que tenia a dins.
I d’aquí a treure un disc!
El primer impuls me’l va donar el Marc Marès, guitarrista d’Élena, ell va ser la persona amb qui vaig tenir prou confiança per ensenyar-li el que tenia, ja que em feia molta vergonya. Però va engrescar-me a fer el pas.
Hi ha un trencament amb el que havies fet fins ara?
El trencament fonamental és que, evidentment, serà el meu projecte més personal. Tot parteix de mi; la música i la lletra. He rebut molta ajuda, però l’origen és tot meu, aquesta és la gran diferència. Amb Élena escrivia les lletres d’acord amb la música dels companys, i amb Delafé y las Flores Azules anava darrere del procés de creació de l’Òscar [d’Aniello].
Has fet un disc amb molts alts i baixos emocionals, fins a quin punt et defineix?
Fa vertigen, però la realitat és que amb aquestes cançons m’he despullat totalment. M’he passat un bon temps pensant quin nom li posaria al nou grup, però tothom em deia: “Per què un grup? Ets tu!”. I tenien raó, el que passa és que volia amagar-me darrere un nom que em fes de màscara. M’he obert i exposat tant en aquestes cançons, que quedo en evidència emocional.
I les nostres emocions, com les teves cançons, passen de l’eufòria a la tristesa amb facilitat.
A El sol en la sombra hi ha una mica de tot, també coses antigues que tenia amagades a dins, però no només hi ha temes personals. Per exemple, a A todos, hi ha una clara voluntat de reclamar que anem tots alhora per aconseguir canviar les coses.
A mi m’havia semblat una cançó d’autoafirmació!
Segurament una de les coses més boniques de fer cançons és que tothom les interpreti com vulgui.
