Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les cròniques del Cruïlla 2016

Les cròniques del Cruïlla 2016

Els principals concerts del festival, que se celebra del 8 al 10 de juliol al Fòrum, segons la redacció de Time Out

Festival Cruïlla 2016
© Xavi Torrent Festival Cruïlla 2016
Advertising

La setena edició del Cruïlla ens porta un bon grapat de concerts amb un cartell eclèctic i ple de bons músics, tant de casa nostra com internacionals. La redacció de Time Out Barcelona para bé l'oïda als concerts més destacats i us explica com ho han viscut

Concerts de dissabte

Brittany Howard
© Xavi Torrent

Alabama Shakes + Fermin Muguruza + Ana Tijoux + James

Quan al final del concert d'Alabama Shakes, la cantant, guitarrista i compositora Brittany Howard va dir que havia estat un dels millors que havien fet últimament, era per creure-s'ho. Va ser especial l'energia que es va crear entre la banda nord-americana i el públic del Cruïlla, massa sovint més atent a les converses que al que passava sobre l'escenari: els havia passat a James, malgrat l'entrega del cantant Tim Booth, que es va fer un fart de fer 'crowdsurfing' entre els més fidels, mentre intercalaven algun dels seus clàssics dels 90 – 'Sometimes', 'She is astar'– amb temes més recents. 
 
Però tornem a Alabama Shakes, que van demostrar que el festival havia fet bé en confiar-los ser un dels reclams del cartell. Howard és un prodigi: capaç de delicats aguts i potents explosions en carn viva, és ella qui aporta l'element de deep soul al southern rock sofisticat de la banda. El directe al Cruïlla va donar mil voltes al debut del grup a Barcelona, el 2013 a la Sala Apolo, amb una Howard molt més segura del seu gran talent, molt més madura tot i la seva joventut –encara està més a prop dels 25 que dels 30 anys–, amb una capacitat per, literalment, posar la pell de gallina com pocs altres artistes de la seva generació i de moltes altres. En formació de sextet, reforçats a més per un trio de coristes, els d'Athens van acabar el concert pletòrics.
 
Un altre que no cabia en ell mateix era Fernin Muguruza. La revisió dels seus 30 anys de carrera –al capdavant de Kortatu, Negu Gorriak i en solitari– amb una banda amb secció de metalls –tuba inclosa– amb músics bascos i de Nova Orleans, va ser un triomf, basculant amb eficàcia i ritme entre l'ska i el jazz tradicional. S'hi va colar una celebrada versió del 'Killing in the name' de Rage Against the Machine, i van acabar amb part del grup tocant sense amplificació 'When the saints go marching in' i la cançó de la sèrie 'Treme' entre el públic de l'escenari Time Out.
 
L'encarregada de tancar-lo va ser, com ho havia estat d'obrir-lo el dia abans, una dona: la xilena Ana Tijoux. Acompanyada d'una banda amb instruments orgànics, també amb secció de metalls, va combinar hip-hop i cançó sense acabar d'aixecar el vol, com si al grup que l'acompanyava li faltés un pèl de la força que li sobrava a ella. Muguruza havia convidat Tijoux abans a l'escenari, i ella va fer pujar-hi Amparo Sánchez. I va ser amb els versos més socials i combatius, com els de la inspirada 'Antipatriarca' (“Yo puedo ser tu gran amiga incluso tu compañera de vida.  Yo puedo ser tu aliada,  la que aconseja y la que apaña... Pero no voy a ser la que obedece porque mi cuerpo me pertenece”), quan la rapera va brillar més. –Marta Salicrú
Love of Lesbian Cruïlla 2016

Egon Soda + Robert Plant + Love of Lesbian

Els Egon Soda van demostrar ahir a l'escenari Radio 3 del Cruïlla que tenen una qualitat de so que els permet tocar a grans escenaris de grans festivals, un so profund, amb una base rítmica compacta, de llarg abast. Quan toquen clàssics com 'Lorem ipsum' emocionen una generació que els va veure néixer, dispersar-se i tornar a renéixer. Són una banda amb un cantant, Ricky Falkner, que cita 'La tempesta' de Shakespeare a 'Calibán & co' sense abandonar el rock i que no tenen manies a l'hora de demanar al públic que no marxi, que ells són millors que Robert Plant...

... Vam haver de marxar a veure el dinosaure Robert Plant a l'escenari Estrella Damm, un home de 67 anys i 19 discos a l'esquena (9 amb Led Zeppelin i 10 en solitari) i una cabellera que flipes. Poca emoció, tanmateix, fins als últims tres temes del xou, tots de Led Zeppelin, tot demostrant que cançons com 'Rock and roll' no passen de moda.

Però potser les estrelles de la nit d'ahir no eren ni Robert Plant, ni Alabama Shakes, ni James, sinó els Love of Lesbian. Davant meu, una noia que brandava un cartell que deia, clar i català: "Sou els caps de cartell". En un escenari Stunhub ple de gom a gom, la banda de Santi Balmes va desplegar bona part del seu últim àlbum, 'El poeta Halley', tot i que no va ser fins als clàssics de '1999', com 'Allí donde solíamos gritar' o '1999' que van aconseguir ficar-se la gent a la butxaca. En un púlpit, el mateix Ricky Falkner que ens demanava que ens quedéssim a veure Egon Soda, tocava la guitarra acústica, entregat a la causa. A baix, Balmes es treia la samarreta al nou i efectiu 'Incapacidad moral transitoria'. Van acabar el concert molt alts, amb 'Club de fans de John Boy' i 'Planeador', segurament un 'hit' que els sobreviurà. Un molt bon concert dels lesbians! Andreu Gomila

Concerts de divendres

Esperanza Spalding, Cruïlla 2016

Esperanza Spalding + Bomba Estéreo + Cat Power + Adrià Puntí

És com si Esperanza Spalding, encarregada d'obrir l'escenari Time Out al Cruïlla 2016, tingués dues cares. D'una banda la del músic cerebral, que compon un jazz-funk intrincat, complex, i el presenta en una posada en escena amb elements actorals i coreografiats, amb el trio de coristes representant una mena de descoberta o d'experiment, el missatge hermètic de l'àlbum 'Emily's D+Evolution' (2016). De l'altra, la del músic que és pur instint, que es contorneja amb plaer de manera felina mentre lidera el trio de baix elèctric –el seu instrument–, guitarra i bateria, que fa que els tres coristes es barregin entre el públic per ballar. I és aquesta combinació, que apel·la tant a l'intel·lecte com a les entranyes, el que fa la seva proposta interessant.

Quin contrast amb Cat Power, sense material per estrenar des de 'Sun' (2012), i un discurs de versions que no es renova, la veu sense lluentor i aquella angoixa que evidencia sobre l'escenari, com si fos un animal engabiat, que fa patir. 

A l'altra punta del recinte, un relaxat Adrià Puntí, alternant piano i guitarra, s'entestava a fer cantar un públic que no li responia la seva cançó d'autor rock ancorada als 70, defensada amb bona qualitat de so per una banda solvent.

Havien de passar hores perquè els colombians Bomba Estéreo transportessin l'esperit del carnaval de Barranquilla al Fòrum, amb una inquieta Li Saumet lluint un plomatge blanc de punta a punta de l'escenari Time Out a ritme de cúmbia electrònica i champeta, ritmes de ball caribenys actualitzats per al club, que van fer suar un públic entregat a un moviment desenfrenat. –Marta Salicrú

Crystal Fighters Cruilla 2016

Crystal Fighters + Vetusta Morla

"Això és una classe d'aeròbic?", em pregunta una noia enmig de l'apoteosi de Crystal Fighters al Cruïlla. Somric i no dic res. El públic aplegat davant de l'escenari Estrella Damm s'ho està passant pipa amb la banda londinenca, tot ritme i amor a dojo. Sebastian Pringle, el líder, esmentarà Barcelona i Catalunya una dotzena de vegades, com per ceriorar-se que no s'ha equivocat de lloc, tot i que llançarà un sospitós 'eskerrik asko' (gràcies, en basc). Abans i després, l'eufòria col·lectiva amb 'hits' incontestable com 'At home', precedit pel moment pilotes gegants de platja amb l'adient tema 'Plage'. De cap a cap, el concert va ser un piconadora de malucs, gràcies a 'You & I', 'LA calling', 'I love London' i 'Love is all I got'.

El concert de Vetusta Morla a l'escenari Stunhub va ser tota una altra cosa, pop espanyol de líder que ho dona tot i una banda que mira al terra, ben diferent a l'entrega de la banda londinenca al complet. No presentaven res de nou des de l'última vegada que van tocar al Cruïlla, on van posar de llarg 'La deriva'. El 'frontman', Juan Pedro "Pucho" Martín, va atrevir-se a parlar en català al públic i, segur, va desplegar tot el seu potencial de mobilització amb 'La mosca en la pared' o 'Copenahgue'. Un concert justet. –Andreu Gomila

Advertising
Bunbury, Cruïlla 2016
© XaviTorrent

Bunbury

Escenari STUBHUB (22 - 23.30 h)

Bunbury
és un animal de directe. L'escenari és el seu hàbitat natural –de fet costa imaginar-se'l, per exemple, anant a comprar el pa– i sap com manejar el públic al seu gust fins a berenar-se'l d'una sola queixalada. Un públic, d'altra banda, que ja és presa fàcil per a ell, perquè se l'ha guanyat a pols durant trenta anys picant pedra, des del rock ibèric dels Héroes del Silencio fins a la seva reubicació com a 'crooner' inquiet que no fa fàstics a gariebé res. El cabaret, les fronteres, un corrido, un tango, una cançó de Jeanette... Tot pot acabar sonant rematadament Bunbury.

El concert del Fórum es va convertir en una celebració d'aquesta trajectòria: va encadenar un reguitzell d'èxits que van sonar contundents i emocionants, amb el públic esgargamellant-se a cada estrofa. De la primera època van retrunyir èpiques 'El camino del exceso', 'Mar adentro' i 'Maldito duende', mentre que de la seva dilatada carrera en solitari van resultar memorables 'Puta desgradecida', 'El extranjero', 'Infinto' i 'El hombre delgado que no flaqueará jamás'. 'Lady Blue' va poser el llacet final a un concert rodó. Bravo Bunbury. –María José Gómez
Advertising