Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les cròniques del Primavera Sound

Les cròniques del Primavera Sound

Els concerts del festival segons Time Out Barcelona

Dexys
© Xarlene
Per Time Out Barcelona
Advertising

Dissabte 25, 21 h
Auditori Rockdelux


El Primavera Sound sempre adverteix que l'auditori del Fòrum és el lloc on es produeixen alguns dels moments més memorables del festival, i el concert de Dexys (abans Dexys Midnight Runners) en va ser la prova. Entre 1980 i 1985 Kevin Rowland va editar, amb diferents promocions de Dexys, dos discos d'èxit -un d'ells amb el celebèrrim hit internacional 'Come on Eileen'- i un fracàs comercial, 'Don't stand me down' (1985), que, tot i que el temps ha posat al bon lloc que es mereixia -ara Rowland es pot permetre el luxe de reivindicarlo als bisos-, va emportar-se per davant el projecte dels germans del soul celta, amb la característica mescla de metalls i violí.

Tres dècades després Rowland va reunir alguns exalumnes (Big Jim Paterson, Pete Williams, Mick Talbot) i nous músics per publicar 'One day I'm going to soar' (2012), i en aquest disc, sense nostàlgia, va basar el repertori del concert al Primavera. En viu el disc -que la banda de set músics i els cantants interpreten gairebé sencer i de dalt a baix- funciona com un musical en què Rowland, amb Williams com a sequaç i fent duets amb l'actriu Madeleine Hyland, passa revista a la seva vida i a la seva incapacitat per estimar. Els problemes de microfonia van ser l'única nota discordant en un espectacle emocionant que va ser molt més que un concert, i que va acabar amb un públic dret que va ballar amb ganes la versió caribenya de 'Geno' i que no va enyorar Eileen. Qui la necessita quan Rowland canta 'This is what she's like'? – Marta Salicrú

Dissabte 25, 2.25 h
Escenari Heineken


Quan la gira de retorn de la banda de Kevin Shields va passar pel Primavera Sound 2009, el grup va exigir que el festival facilités als assistents taps per a les oïdes, i la veritat és que van fer falta. L'onada sònica dels irlandesos va ser expansiva, el seu mur de guitarres, amenaçant, i el concert va ser una experiència tan auditiva com gairebé tàctil, amb la música vibrant dins del cos. En el concert de dissabte, però, no se'ns van donar taps, i a una distància prou propera a l'escenari, l'efecte corpori del so no es va reproduir. Però no per això va ser una experiència menys fascinant.

Amb un repertori amb força pes dels clàssics -amb joies de 'Loveless' (1991) i de l'EP 'You made me realise' (1988), entre d'altres- però que no va descuidar el material nou de 'mbv' (2013), el seu primer disc en més de vint anys, My Bloody Valentine van fer un directe hipnòtic, que induïa al trànsit, on només es van trobar a faltar les veus –potser amb l'excepció de en la nova 'New you'–, que, si als discos no s'entenen, als concerts ni se senten. – Marta Salicrú

Dissabte 25, 1.05 h
Escenari Primavera

Han passat quinze anys des que Los Planetas van publicar Una semana en el motor del autobús, tres lustres des que una generació s'arrapés al disc com una paparra. La proposta de la banda granadina al Primavera Sound era pujar-nos de nou en aquest bus per fer el recorregut complet des de la dolorosa parada inicial de Segundo premio fins a la destinació redemptora de La copa de Europa. Una munió de persones es van apropar a l'escenari Primavera per esgargamellar-se amb lletres que cadascú sent que estan escrites per a ell ("Ahora lo que odio y lo que somos casi es igual"). El que anomenaríem un himne. Costa, però, reproduir aquesta connexió íntima amb la música en un festival d'aquestes dimensions. És difícil escoltar com t'agradaria –desitjaries– un tema que et remena les entranyes entre empentes, converses a crits, fotos de grups que somriuen i fan el senyal de la victòria... És gairebé impossible trobar un forat entre el públic i envoltar-te només de gent que bàsicament tingui ganes d'escoltar les cançons. L'èpica de La copa de Europa, però, es va menjar amb patates les xerrameques durant uns eufòrics minuts finals: Cuánto tiempo he perdido ahí afuera, cuánto por descubrir en mi cabeza... –María José Gómez

Dissabte, 25, 23.30 h.
Escenari ATP

Eclipsats per l'èxode massiu a Nick Cave, la banda dels germans Kirkwood -mite fundacional del rock alternatiu nord-americà-va sortir a fer allò que deia Cruyff als jugadors. Esclar que el seu gaudi s'expressa mitjançant una retorçada i demencial mescla de country de dibuixos animats, punk-rock amb escapades al virtuosisme i pop lluminós que de tant eufòric ratlla la bogeria. Cançons com "Oh, me", "Lost" o les imprescindibles "Plateau" i "Lake of Fire" (que Kurt Cobain va fer mundialment famoses a l' "Unplugged") són peus de pàgina daurats del rock indie que els podrien haver fet rics si haguessin passat pel sedàs del comportament d'una banda amb seny, sense escapades constants a la jam session sideral i alguna molt ocasional anada d'olla soporífera. Poca d'això però no va entelar un concert magnífic, la reivindicació d'un cançoner que no desmereix si al final hi afegim una angelical versió de "Sloop John B" dels Beach Boys. -Ricard Martín

Dissabte, 25, 2 h
Escenari Vice

En la seva segona compareixença al Primavera Sound, la banda australiana liderada per Gareth Liddiard no va decebre: encara que sembli que el seu rock and roll d'arrels es desboqui per moments en pilotes sòniques de digestió impossible, la banda munta i desmunta l'esquelet de cançons extraordinàries en un tres i no res, apologies de la subjectivitat de l'individu o descripcions de situacions límit i sofriment que acaben desembocant en una melodia balsàmica, un cabdal elèctric fluctuant: "Shark Fin Blues", moment àlgid de la nit, l'hauria signat el Neil Young de l'època fosca, boig de dolor. Tot un xut de mal rotllo vitalista sense postureig - també són australians, però en aquest sentit a les antípodes de Nick Cave- que ens recorda el poder abrasiu i redemptor del rock and roll. -Ricard Martín

Dissabte, 25, 19.30 h.
Escenari Smint

"Està bé això del folk, ¿no?", va ironitzar Josele Santiago sobre el minimalisme del la seva actuació. Només amb una guitarra electroacústica i en l'escenari més petit del festival, el factòtum de Los Enemigos va defensar la seva collita més recent de cançons en solitari, que de fet són eminentment elèctriques. En un exercici d'autosuficiència i virtuosisme lacònic, Santiago les va despullar i reconvertir com si fos un one man band. Melodies extraordinàries i poesia nua per parlar de la maldat de qui malparla ("El Lobo"), la ximpleria com a eina d'escalada social ("Pensando") o el mascle ibèric ("Canción de próstata"). Va tocar una hora sencera i un públic nodrit i entusiasta li va demanar un bis. Santiago, no cal repetir-ho, és el cantautor rock més inapel·lable dels darrers deu anys. - Ricard Martín

Dissabte 25, 20 h.
Escenari Primavera

El grup liderat per Fernando Alfaro, que es va separar l'any 1997, va acomplir la quota hispana de rock indies reviscut. En substitució de Sixto Rodríguez, la banda va escometre un set on va ensenyar totes les seves virtuts: principalment una versatilitat estilitzada que els permet passejar pel rock èpic a l'estil d'uns primerencs Simple Minds, pel funk-soul més ballaruc (la final i ovacionada "Magic") o el rock sinistre d'"Alicia Rompecuellos". Veient-los un cop més, es fa palesa la seva influència en grups com The New Raemon. - Ricard Martín

Dissabte, 25, 23.15 h
Escenari Vice

Els diran banda de club, però la banda de Supercrepus, Vincent Leone i Daniel Descabello té potencial per a recintes molt més grossos. L'escenari Vice, a un cop de roc de Mallorca i amb poquet públic, se'ls va quedar petit. Una triomfal "Condes de Barcelona", amb el trio arrenglerat com si fos un western, va ser el tret de sortida d'un recorregut a ritme a estones desgavellat a estones furiós per un polsegós camí on s'entrecreuen country-rock, copla, techno-pop i rock marcapaquet i sobretot una idiosincràsia paròdica que no esmorteeix veritats com a punys. El zenit: "Empresarios y secretas", una cançó que haurien signat els millors Lords of The New Church i que va fer palès l'encert d'haver incorporat a la bateria el torrencial Spazzfrikah Ed de Za! - Ricard Martín

Dissabte 25, 12.30 h
Parc de la Ciutadella

El Primavera al Parc té molt d'encant. Permet sentir i ballar The Babies, el grup de pop que dissabte nit es va prodigar pels escenaris del festival, en un marc tan romàntic com l'hivernacle de la Ciutadella. Permet vibrar amb el rock i repunts de sintetitzador dels mexicans Dapunto Beat i els moviments del seu guitarra, entregat a la causa. I, sobretot, permet contemplar Sean Nicholas Savage en les distàncies curtes, tocant amb aquell posat, descalç i sense pua la seva música de faixa fidelitat. A més de la localització, el millor de proposta és el cartell per a tots els gustos i gratis en un ambient relaxat (l'hora del vermut) i familiar (amb nens que s'avançaven al minimúsica de diumenge). Entre el públic, a més dels fidels amb polsera, també hi havia curiosos sense entrada pel festival que es movien amb entusiasme entre els dos escenaris de la Ciutadella i aprofitaven per prendre el sol de primavera amb bona música.

Divendres 24, 1.30 h
Escenari Heineken
Una pila de senyals feien evident que el concert de Blur al Primavera, dins de la gira de retorn als escenaris que van iniciar l'any passat, no era un concert com els altres: l'augment de públic britànic, les tanques de contenció per evitar marees humanes a l'escenari on tocaven, el fet que quan The Jesus and Mary Chain el van abandonar, centenars de persones van quedar-s'hi a esperar durant una hora i mitja el grup següent, una estratègia molt habitual al FIB, però gens al Primavera... Tot eren senyals de la gran expectació que hi havia per veure el grup de Damon Albarn, i que ni tan sols Pulp, que van fer el concert de retorn, el primer de tots, en aquest festival el 2011, van igualar. "Hi ha vegades en què fer això val la pena, i aquesta és una d'elles", va dir el sempre distant Albarn a l'inici del xou, que havia tingut una rebuda molt diferent quan va ser al Primavera Sound 2007 amb The Good The Bad And The Queen.

Però el concert no va estar a l'altura de l'excepcionalitat de les circumstàncies. Musicalment el concert va ser correcte, incorporant, a més del quartet titular, teclats i bases electròniques, secció de vents i un cor gospel que va brillar a 'Tender'. Però el repertori, i la distribució d'aquest, creant anticlimaxs, hagués pogut ser millorable. Respecte el concert que va iniciar la gira de retorn a Hyde Park el 2012, Barcelona va quedar-se sense l'àmplia repassada que van fer de 'Parklife', el seu millor àlbum, del qual només van sonar les evidents 'Girls & boys' i 'Parklife' i, per sort, també 'This is a low'. Però en canvi no ens vam estalviar un tram massa llarg amb 'Out of Time', 'Trimm Trabb' i 'Caramel', dels dos últims i menys accessibles discos de la banda. El grup també va prescindir de joies del seu catàleg com 'To the end' a favor d'èxits mediocres com 'Country house' i 'Song 2', però com a mínim no ens van provar de l'èpica optimista de 'The universal'. - Marta Salicrú

Divendres 24, 1.20 h
Ray-Ban

Un fet comú imputable als grups de rock que es reuneixen després d'anys de separació és que s'hagin estovat. Bé, òbviament no és el cas de Swans. Aquest mite de l'escena de l'art-rock novaiorquès va deixar de fer sagnar orelles l'any 1997, i d'ençà el seu retorn l'any 2010 si alguna cosa ha fet és radicalitzar la seva proposta. Ja de matinada, Michal Gira va oficiar una mena de cerimònia d'hipnosi col·lectiva centrada en el seu recent disc "The Seer" (2012), reproduït quasi íntegrament: va ser una processó fúnebre a base de guitarres amb afinacions greus fins baixar al soterrani, bateries ultramplificades fins dir prou i el recital marmori de Gira com a profeta apocalíptic. Els 30 minuts íntegres del tema títol de "The Seer", per parlar amb plata, te'ls posen per corbata, tu. -Ricard Martín

Divendres 24, 21.35 h
Escenari Pitchfork

 El seu cognom pesa molt, però Solange, a banda de ser una Beyoncé sense adulterar -amb els cabells estil afro, sense allisar, sense tint ros- es una veu de ple dret. Amb pantalons jodhpur de cuiro i jaqueta de motorista oversized verd fluor, la petita del clan Knowles va defensar els temes del celebrat EP 'True' (2012, editat al segell de Chris Taylor de Grizzly Bear), i només un tema del seu anterior àlbum, Sol-Angel and the Hadley St. Dreams (2008), fent gala d'aptituds vocals, timbre exquisit i uns aguts impossibles perfectament col·locats, propis d'una soprano de coloratura. L'acompanyava un quartet tan apte per al synth-pop com per al funk, i que a la guitarra incloïa Dev Hynes (Lightspeed Champion, productor del disc i mà dreta en la direcció actual del seu projecte), i també dues coristes de veus tan glorioses com la seva. Un dels moments més esperats del fetival, i un dels millors. - Marta Salicrú
Divendres 24, 17 h
Auditori Rockdelux

Fa anys que el Primavera Sound lluita per desempallegar-se de l'etiqueta de festival indie, incorporant al cartell artistes de gèneres diferents del pop i el rock, com per exemple el hip-hop, i artistes de països no occidentals. Programar l'etíop Mulatu Astatke, que als anys 60 es va convertir en el primer estudiant africà del prestigiós Berklee College of Music de Boston, significa un altre pas en aquesta direcció, no tant pel seu origen africà -en una edició que reuneix Tinariwen, Orchestre Poly Rythmo de Cotonou i Omar Souleyman això ja no és excepcional-, si no perquè amb Mulatu el jazz arriba al Primavera Sound. I quin jazz. En formació d'un octet molt rítmic, amb el vibràfon i les congues de Mulatu, més percussió cubana, bateria i contrabaix, el compositor etíop va anar donant tanda als seus músics perquè brillessin en els solos, de violoncel, trompeta, saxo, flauta, piano, i donessin forma a l'ethio-jazz d'Astatke, que mescla elements del jazz, les músiques llatines i la música etíop. Els temes d'Astatke que Jim Jarmusch (que també ha tocat al festival) va incloure a la banda sonora de 'Flores rotas' van ser alguns dels més celebrats, i van provocar que el públic de l'auditori s'aixequés a ballar. La tarda tot just començava, però allò era ja una festassa de ritme. - Marta Salicrú

Divendres 24
Escenari Heineken 23.55

L'enorme creu sobre l'escenari era un senyal: més que un concert, els germans Reid ens volien oficiar una cerimònia de comunió col·lectiva. Cançó rere cançó van recordar perquè van ser una de les bandes fonamentals dels 80 i primers 90; perquè van ser els capitosts de la confraria del soroll. Els escocesos van demostrar, en l'enèsim exercici de nostàlgia del Primavera Sound, que per a un bon tema, com a l'anunci de Fontvella, no pesen els anys. Van sonar especialment fins en les cançons més fosques i canyeres, com Reverence, amb el seu jovenívol coqueteig amb la mort: I wanna die just like Jesus Christ. No, no van morir llavors ni van deixar un cadàver bonic; estan vius i de tant en tant ens conviden a pujar al DeLorean sentimental. –María José Gómez

Divendres 24, 19.30 h
Auditori Rockdelux

Cues eternes i fred. Fa poc més d'un any que Daniel Johnston va exhaurir entrades a la Sala Bikini, i ahir, una hora abans de començar el concert, l'Auditori ja va penjar el cartell de 'sold out', després de vendre més de 3000 localitats. Devil Town és un terreny de difícil accés, ja se sap. Però tothom qui hi entri descobrirà un món bestial. Ens ho va ensenyar Jeff Feuerzeig en el seu famós documental 'The devil and Daniel Johnston'. Els que ahir vam poder accedir al concert, confirmem la llegenda. Johnston va aparèixer a l'escenari vestit d'heroi, amb una samarreta de Superman, mitja dotzena d'ampolles d'aigua, un parell de llaunes de Coca-cola, i el seu cançoner. Feliç com un nen, aclamat com qui és, en tenia prou amb el seu somriure ingenu perquè el públic es posés als seus peus.

Així és com va alimentar les seves fantasies: el fantasma Casper, els vampirs i monstres de la ciutat del dimoni, els ànecs astronautes i els Beatles. Tots els temes dedicats als seus mites d'adolescència i joventut, els que estem acostumats a sentir versió 'lo-fi' i amb l'envelliment de la gravació en casset, sonaven impecables amb l'entusiasme escènic que gastava i la banda que l'acompanyava. Es nota que encara hi creu, i d'alguna manera ens hi va fer creure a tots. Última anècdota: el van fer tornar a l'escenari, quan ja plegava la parada, per cantar 'True love will find you in the end'. Gran coda, gran actuació per als 3000 presents, que no érem pocs, però no érem tots. -Josep Lambies

Divendres 24, 00.15 h 
Escenari Primavera 
El rei del 'postdubstep', l'insultantment jove James Blake, ens va fer un pre-Blur de nassos. Per als que més o menys li vam seguir la pista des del seu àlbum debut l'any 2011, el directe d'ahir a la nit va ser una revelació. Ajustat a l'ambient, creant clima, afinant els samplers, Blake ens va entrar per totes bandes, i el registre suau que li coneixíem d'estudi va sonar molt més enèrgic. Potser perquè, molt audaç, no es podia permetre deixar-nos la tensió baixa. Fins i tot el tempo arrossegat d''Overgrown', de l'últim disc, ens va fer vibrar. Una vegada l'hi vaig sentir dir que li agrada transformar l'atmosfera a voluntat. Corroboro que ho sap fer. –Josep Lambies

Divendres 24 20.25
Escenari Heineken

Els britànics Django Django van aconseguir ficar entre les llistes del millor del 2012 el seu debut homònim. Hi havia certa expectació, almenys a casa meva, per veure com portarien a l'escenari aquest còctel de pop, psicodèlia, electrònica, harmonies, maquinetes, caixes xineses i cocos. La resposta va ser un concert divertit i fresc, que va convertir a estones l'escenari Heineken en una pista de ball sideral. Els successors de The Beta Band van posar tota la graella cap al final del concert on van enfilar un darrere l'altre els hits –si és que hi ha alguna seva cançó que no ho sigui– del primer disc: des de la 'bizarrada' orientalista de Skies over Cairo fins a Silver rays, passant per Default, Life's a beach i WOR. Com es va acomiadar Vincent Neff, vocalista de la banda, ens veurem en el futur. Potser. –María José Gómez

Divendres 24, 22.40 h
ATP

Tom Waits cordant-se les sabates al principi de 'Down by law'. Isaach De Bankolé amb una camisa lila i cara de pocs amics a 'Los límites del control'. Johnny Depp amb abric de pell a 'Dead man'. Això és el que veus quan tens Jim Jarmusch a 10 metres, inclinat sobre una guitarra, amb les ulleres fosques i el seu cabell de guineu blanca. Sempre s'ha dit que el seu cinema és inseparable de la música: Iggy Pop, John Lurie, l'esperit d'Elvis a 'Mystery train'... Però ahir va demostrar que també la seva música és inseparable del cinema. Potser perquè tot el que van tocar ell i el seu cofrare Jozef van Wissem ahir a la nit sonava a banda sonora, igual que l'àlbum que van publicar plegats l'any 2011, 'The joy that never ends'. I potser pel posat indoblegable d'herois de 'western' passat per aigua que tots dos van mostrar al públic. Ni simpàtics ni ocurrents, però elegants i viscerals, que és el que se li demana al bon 'rock'. Ni tan sols es van immutar perquè la música de 'The Jesus and Mary Chain', des de l'escenari del costat, els estigués trepitjant l'actuació. Són dos gats vells. -Josep Lambies

Divendres, 24, 21.25 h
ATP

No per més coneguda es desitja menys l'actuació anual de Shellac. El trio de hardcore-punk de Chicago, liderat per Steve Albini (productor de "In Utero" de Nirvana i "Surfer Rosa" de The Pixies, per esmentar dos discos rellevants) no publica disc nou d'ençà el llunyà "Ecellent Italian Greyhound" (2007). Tant li fum. Les seves compareixences són furibundes descàrregues de punk angulós vehiculat en cançons sense estructura tradicional. Si la música fos cuina, Albini seria d'aquells xefs que torturen els aliments a la cerca de nous horitzons: Shellac trituren les notes, fregeixen els acords, els trossejen, els sincopen i aleshores ho tornen a lligar tot en un sofregit que condueix, sense remei, al dolor de cervicals i al crit primari. Cal veure'ls almenys un cop a la vida. -Ricard Martín

Dijous 23, 1.40 h
Escenari Heineken

Com s'ho han fet Phoenix per passar de com a molt obrir els escenaris principals dels festivals (Summercase 2007) a encapçalar-los (Primavera Sound 2013) amb només un parell de discos de diferència? La publicitat gratuïta que ha donat al grup de París el fet que Sofia Coppola sigui la mare dels fills del cantant Thomas Mars -sobretot als Estats Units, on 'Wolfgang Amadeus Phoenix' (2009), publicat després que la parella fes pública la seva relació, va ser Disc d'Or- pot ser un factor determinant.

Però aquesta circumstància afortunada no hagués estat suficient si el ja veterà grup francès -amb més d'una dècada sobre els escenaris- no hagués continuat amb la bona feina, amb una regularitat en la qualitat dels seus discos remarcable. Phoenix, però, a penes se'n recorden del seu passat abans del boom internacional. En el concert de dijous a la nit que va tancar l'escenari principal del Primavera Sound així ho van demostrar, tocant només dos temes anteriors als seus dos últims discos: 'Too young', del debut 'United' (2000), un dels seus primers èxits i que no van tocar ni sencer, i 'It's never been like that', del disc homònim de 2007.

La resta del repertori el van dedicar a 'Wolfgang Amadeus Phoenix' i al nou 'Bankrupt!' (2013), en un xou en la seva major part molt enèrgic, una combinació de rock i de pop amb sintetitzadors hereu dels 80 -Phoenix ho reivindiquen des d'abans que això fos un lloc tan comú-, que el grup va servir amb espectaculars cops d'efecte: potents impactes lumínics, canons de confeti que disparaven bitllets de 100 dòlars falsos, J Mascis (Dinosaur Jr.) de convidat i, sobretot, el descens de Mars de l'escenari per endinsar-se una pila de metres entre el públic amb un cable de micro quilomètric, tornant fent 'stage diving'. Llàstima que un espectacle tan potent tingués alguna davallada, com la balada que Mars va cantar entre les primeres files, mentre els fans el grapejaven amb delit i ell es deixava estimar. Tot i que les lletres de 'Bankrupt!' lidien amb el nou rol d'estrelles internacionals de Phoenix, va quedar clar que Thomas Mars encara gaudeix de la fama. Damon Albarn això no ho faria ni de conya. -Marta Salicrú

Dijous 23, 00.15 h
Escenari Primavera

Confesso que vaig arribar a Grizzly Bear amb moderades il·lusions, però des que van arrencar amb 'Speak in rounds', Ed Droste em va tenir tremolant com un flam. Impetuós, però no egòlatra. No em va semblar la mateixa veu que fa un temps cantava 'Two weeks' en un anunci de Peugeot. És un dels valors d'un bon directe: poder descobir un grup d'una altra manera, com si el sentissis per primer cop. Fins i tot 'Yet again', que des de la promoció de 'Shields' ens ha perseguit fins a la sacietat, va canviar de color, sota aquella cort de fanalets japonesos que pujaven i baixaven des del fons de l'escenari. –Josep Lambies

Dijous 23, 20.30 h
Escenari Heineken

Casualitats de la vida, el cel es va posar més gris i amenaçant quan el rock psicodèlic de Kevin Parker va començar a sonar a quarts de nou del vespre a l'escenari principial del festival. Mig sinistre, mig afeminat, mig tenebrós, sense excedir-se en cap de les seves virtuts, Parker va omplir un concert amb molt bon pols i cadència. Com ja esperàvem, el repertori va girar al voltant del seu últim àlbum, 'Lonerism', amb les merescudes concessions a 'Innerspeaker'. Llàstima que l'acústica de l'espai els jugués alguna mala passada. Hi havia una quantitat de gent insòlita, per ser el primer dia de Primavera, i fora del radi central costava involucrar-s'hi. Per sort, no va arribar a caure aiguat. –Josep Lambies
Van sortir al Heineken com si fos la tarima del 'late night show' de David Letterman: fluixos i fins i tot una mica desinflats. Massa íntim per passar al Heineken, l'escenari principal del festival. De bon principi, tampoc el públic s'hi va enganxar bé: fora de la primera àrea d'afició, només se'ls esperava pel moment 'Such great heights', i va costar ben bé cinc temes que la cosa agafés empenta i se'ns posessin a la butxaca. Amb 'Turn around' van començar a prendre confiança sobre el terreny: el metrònom va aanr a l'alça, Ben Gibbard i els matisos que li donava Jenny Lewis van trencar la fredor, i fins i tot aquells trots tan modestos que feien l'un davant de l'altre els van donar presència. Va ser un punt d'inflexió esencial per arribar als 'hits' de la segona part amb eufòria. Un concert correcte, sí. No van punxar rodes. Tot i això, tampoc es van acomodar a la gràcia espontània del directe. –Josep Lambies
Dijous, 23, 21.45 h
Escenari Primavera

Enguany, el rock alternatiu nord-americà seminal és un dels grans eixos del Primavera. I potser la banda que amb més bona cal·ligrafia i autoritat ressegueix encara aquesta línia són Dinosaur Jr. Davant una multitud que va rebre J. Mascis, Low Barlow i Murph amb honors de caps d'estat, el power trio va arrencar amb una declaració de principis: "The Lung", del seu segon disc, "You're living all over me" (1987), va ser el primer llampec d'una tempesta elèctrica amb matisos: Mascis és un guitarrista fi, fi, de la fusta de Neil Young o Antonio Vega, d'aquells que broden cançons dins les cançons, on els solos són rius de lava melòdica i no pas esperma ressec.
Només en van caure dues del darrer disc ("Watch the corner", himne oficiós del festival, va ser rebuda amb el mateix entusiasme que l'himne generacional "Freak Scene") i la concurrència va gaudir com un camell la versió de The Cure, "Just like Heaven", l'execució de la qual resum de la idiosincràsia del dinosaure: patacades de primitivisme a la Black Sabbath a garrotades amb sensibilitat pop, que converteixen converteix l'auto-commiseració en una categoria musical única. Són molt grans i els donem per fets. I com passava amb els Ramones, quan no hi siguin els trobarem molt a faltar. Que triguin molt a extingir-se, sisplau. –Ricard Martín

Dijous 23, 20.30 h
Escenari Ray-Ban

L'actuació de Manel tenia una certa càrrega simbòlica: la primera actuació de tirada àmplia de l'edició d'enguany s'havia reservat a un grup català. Despullats d'ukelele i vents, amb una formació bàsica -com va dir un cop Lou Reed, "res pot vèncer dues guitarres, un baix i una bateria"- Manel van escometre la presentació d'"Atletes baixin de l'escenari" amb "Ves, bruixot": el tema més enèrgic del seu repertori i més deutor del rock indie nord-americà va desfermar un entusiame d'envelat de festa major. Que es va contagiar al hipsterisme anglòfon (no cal ser Einstein per entendre que bumerang i boomerang són el mateix, no?), un sector de públic que va apreciar a la primera el potencial d'estadi de cançons directes i sense complicacions. Un "Teresa Rampell" triomfal, aplaudit per les 3000 persones que al final van acabar reunint, va obrir la porta del festival de bat a bat. –Ricard Martín

Dijous 23 19.20 h
Escenari Primavera

Potser és més coneguda per la seves col·laboracions amb els canadencs The New Pornographers, però la trajectòria en solitari de Neko Case ha donat cinc disc d'estudi –més un parell en directe– farcits de cançons precioses amb un peu en el pop i l'altre en la música country. En el debut a Barcelona del seu projecte personal, Case va fer un repàs de la seva discografia acompanyada d'una banda que s'estrenava també aquell dia sense que deixés notar la falta de rodatge. La veu de la cantautora americana va sonar neta, poderosa, brillant en tots els temes i especialment emocionant en Hold on, hold on i The Pharoas. Neko Case també va donar la bona notícia que en l'últim any s'havia ficat a l'estudi de gravació i va avançar un parell de temes del nou disc. Durant tot el concert la cantant es va mostrar molt comunicativa i fins i tot va fer bromes sobre la visió de la Central Tèrmica del Besòs que tenia just davant –"M'està cremant els ulls!"– i amb la propera vegada que ens trobaríem –"Ens tornarem a veure... a la presó. A la presó del pernil!"–. Que m'hi engarjolin a mi també. –María José Gómez

Dijous, 23, 22.45 h.
ATP
¿Parlàvem de l'herència del rock alternatiu? Després de la demostració de poder de Dinosaur Jr. vam poder gaudir d'una altra figura cabdal del gènere: Bob Mould, qui va ser fundador de Hüsker Dü i un dels puntals del hardocre i la segona onada de punk made in USA, va oferir una actuació d'aquelles que fan caure la baba als fans i atrapen l'atenció dels passavolants. També en format power trio, Mould va fer saltar espurnes de la seva Fender, que es convertien en clatellades melòdiques de primera magnitud. Com del porc, de la carrera de Mould s'aprofita tot: i van haver-hi tan cançons del seu darrer i excel·lent disc, "Silver Age" (2012) com d'aquell genial grup que va armar a principis dels noranta, Sugar, i també algun clàssic de Hüsker Dü que va sonar com un allau. Dinàmic, estilitzat i precís, Mould va esclatar en totes les cançons, que s'anaven encadenant en la més pura tradició ramoniana. –Ricard Martín

Dijous 23, 23 h
Escenari Vice

Un dels personatges més especials de l'edició d'enguany, el 'crooner' lo-fi canadenc va ser capaç de recrear sobre l'escenari la sensació d'R&B i pop amb classe atrotinats de la seva infecciosa casset 'Flamingo' (2011). Els mètodes, però, van ser una mica diferents. Bases gravades i teclats rònecs, sí, però també un Sean Nicholas Savage una mica passat de voltes. Si Jessie Ware havia exercit de diva impecable i glamurosa només una hora abans a l'escenari del costat (Pitchfork, 21.55 h), ell era com el seu revers calavera. Per la passió i el sentiment i pel doll de veu –amb uns falsets impecables–, feia pensar en Marc Almond. Pel punt caòtic i descontrolat, en Ariel Pink. Descamisat, sense l'americana de color cru amb que se l'havia vist tota la tarda pel fòrum, però amb el pentinat engominat intacte, el canadenc no va deixar en pau el tècnic i es va excedir en uns salvatges vibratos. Però es va ficar el públic a la butxaca llegint poemes i a cop d'emoció. Li van haver de dir que marxés de l'escenari, que se li havia acabat el temps. Per sort, va passar de tot i es va acomiadar amb 'Chin chin'. Teniu una altra oportunitat per veure'l dissabte gratis al Primavera al Parc. –Marta Salicrú

Dijous 23, 18.25 h
Heineken

Hi ha concerts ideals per començar una jornada al Primavera, aprofitant les últimes hores de llum i les primeres cerveses. Si no em falla la memòria, aquest va ser el cas l'any passat del duo noruec Kings of Convenience. I en aquesta edició, gairebé obrint la tarda, els ha tocat als Wild Nothing posar-nos a to amb el seu pop alegre, simpàtic i refrescant. No hi ha millor manera d'explicar l'experiència: salut i felicitat. –Josep Lambies
Dimecres 22, 22 h
Sala Apolo

Potser per complaure el públic que havia lamentat la coincidència en horaris divendres al Fòrum dels concerts de Solange i The Breeders, la organització del Primavera Sound va donar, en la jornada prèvia a l'inici del festival, una oportunitat suplementària per veure el grup que lidera Kin Deal (The Pixies). Va ser en forma de 'secret show', un concert de qui s'havia anunciat l'hora i el lloc però no l'artista, i que, com apuntaven els rumors, van acabar sent The Breeders. El quartet de les germanes Deal, Kim i Kelley, reforçat amb una violinista, va celebrar el 20 aniversari del seu disc més celebrat, 'Last splash' (1993), interpretant-lo sencer i de dalt a baix, "de cabo a rabo", que va dir no sense dificultats Kim. I ho van fer amb solvència, il·lusió i alegria, sabedores i sabedor de la qualitat del material que defensaven. Una agradable sorpresa. –Marta Salicrú
Advertising