Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Primavera Sound 2015
©Dani Cantó

Les cròniques del Primavera Sound 2015

Els concerts del festival segons Time Out Barcelona

Escrit per
Time Out Barcelona Editors
Publicitat

El festival de referència de la primavera musical barcelonina fa aterrar al Parc del Fòrum el bo i millor del panorama internacional independent. T'expliquem, fil per randa, tot el que has de saber sobre els concerts imprescindibles i els emergent que donaran la campanada.

Dissabte 30

Caribou

Escenari Ray-Ban. 03 h.

Últim dia de festival. Fa dos dies que dormim una mitja de quatre hores, fem cara de mussols, ens arrosseguem per la pujada cap al Fòrum amb un cafè a una mà i una ampolla de ginebra a l’altra. Què coi, avui és l’última nit. El meu exèrcit, que ahir mostrava un coratge sobrehumà avui està planxat davant l’entrada del festival. Després d’una seriosa i dispersa reunió sobre l’estratègia que hem de dur a terme ens omplim de valor i ens endinsem a la selva amb pas ferm.

John Talabot ens espera al Bowers & Wilkins, escenari on trobem les mateixes cares amb qui ens creuem setmana sí setmana també a la sortida de l’Apolo. Talabot ens esprem amb una hora de música disco tan ben enfilada que ens sembla un sol tema de seixanta minuts. De sobte ens adonem que Underworld ja ha començat i ens endinsem a l’oceà de gots de plàstic en què s’ha convertit el Heineken. Quina força, quin valor i com els admirem, aquests anglesos que ja eren aquí abans que nosaltres arribéssim al món. Ballem per inèrcia, però ballem.

Són les tres. Caribou està a punt de pujar al Ray-Ban, a l’altra punta del recinte. Tornem a córrer, creuem el Ray-Ban sencer fins a la barra i ens trobem amb la resta de la tropa, envoltats en els sons psicodèlics de Dan Snaith; Caribou i anterior Manitoba, que a banda de músic és també matemàtic. La seva música és esquemàtica, un càlcul net i ascendent infinit. No passa el mateix amb la meva energia. En aquests moments sempre penso en la porta màgica de Doraemon, el gat còsmic. –Maria Junyent

Underworld

Escenari Heineken. 1.30 h


L'última jornada del Primavera Sound vam tenir una nova dosi de nostàlgia amb l'actuació d'Underworld, qui van recuperar l'escena clubbing dels 90 davant d'un públic amb moltes ganes de marro. Els anglesos van portar a l'esplanada mastodòntica del Fòrum la gira de celebració dels 20 anys de 'Dubnobasswithmyheadman', un xou impecable i hipnòtic, a estones fosc, que va repassar, un rere l'altre, tots les pistes del disc, anunciades a la pantalla de vídeo.

Poca gent recordarà el concert més enllà de passat demà, però, que coi, l'estona que hi vam ser ens ho vam passar la mar de bé. El millor, sens dubte, va ser sentir en directe la joia de la corona del trance progressiu: 'Born slippy', tema que Karl Hyde va definir com la cançó més feliç sobre Londres. Mega mega white thing. -María José Gómez
Publicitat

The Strokes

Escenari Primavera. 23.45 h

Ningú no les tenia totes. A tots els que algun dia vam ser devots dels Strokes ens feia por trobar-nos un directe arnat, conservat en formol. Julian Casablancas ja no és jove ni guapo, ni té el 'sex appeal' d'altres èpoques. Sabíem que aquest concert podia ser una visita de l’esperit del Nadal anterior. Tot i això, va ser amb diferència l'actuació més rebentada del Primavera: no hi cabia una agulla, no es podia passar. Aquí i allà, la gent aixecava unes branques de fins a quatre metres, arrencades de la vegetació circumdant. Semblava el dia d'anar a beneir el palmó.

Els Strokes es van fer esperar. Després de consultar-ho amb el coixí m'adono que van ser 10 minutets de no-res. Però per a un festival que compleix religiosament amb els horaris, fins i tot un retard tan mínim fa disparar les alarmes. Van sortir, finalment, més mandrosos que rockers. No van ser simpàtics. No van saludar ni van dir adéu. Semblava que toquessin a tant el quilo, un repertori estipulat on no es contemplava fer despesa afegida. I encara així va ser una actuació superba, emotiva, de fotre bots i no poder parar. Coneixíem el fons d’armari, de 'Reptilia' a 'Last nite', i cada pedal era rebut amb una ovació. Vam suar la cansalada, vam entregar-nos fins als límits a una hora i escaig de música sense acudits ni edulcorants.

No hi havia sorpresetes ni premis. En Casablancas no s’està per a hòsties. Passa de fer amics. Ell va directe al gra, al que de debò importa. –Josep Lambies 

Mourn

Escenari Pitchfork. 23.10 h
 
La competència horària amb pesos pesats del cartell com The Strokes i Interpol a l'altra punta del recinte no va restar poder de convocatòria al jove quartet del Maresme Mourn. El passat i el futur: en un extrem, dos grups que van ser rellevants ara fa 15 anys, quan el Primavera Sound començava a caminar; en l'altre, tres noies i un noi, tan joves que de vegades no tenen prou edat per entrar a les sales on toquen. Ramón Rodríguez (The New Raemon), pare de dues de les membres del grup, la Jazz (guitarra i veus) i la Leia (baix), no es pot perdre un concert perquè ha d'acompanyar la Leia, menor, en qualitat de tutor legal.
 
Amb americanes negres i camisa blanca, Mourn (en anglès 'lament'), van defensar el seu 'revival' del rock alternatiu dels 90, amb dissonàncies grunge i potència pulmonar i instrumental, amb la solvència que els dóna l'experiència que tenen ja sobre l'escenari tot i la seva joventut, gires internacionals incloses. Però el millor del quartet, a banda de cançons inspiradíssimes com 'Your brain is made of candy', 'Otitis' o la nova 'Gertrudis', és el carisma que tenen tots els seus membres: compartint micro i guitarres, la Jazz i la Carla, fundadores del grup i compositores dels temes (molts dels del seu debut homònim del 2014 escrits al pati de l'institut); la Leia, amb una actitud 'cool' innata que evoca Paul Simonnon (The Clash); l'Antonio a la bateria, jugant amb les baquetes, qua va regalar al final del xou. Sentir Mourn en directe i entendre el perquè del seu èxit internacional genera sobretot una cosa: orgull. –Marta Salicrú 
Publicitat

Les Ambassadeurs

Escenari Ray-Ban. 22.50 h.

No sé què m’ha impressionat més, si escoltar aquell de qui diuen que és la veu d’or de l’Àfrica o veure tota la plana del Ray-Ban multifraccionada en congues eternes com si fóssim en un carnaval brasiler. Tenia una noció poc elaboradora de qui eren Les Ambassadeurs, i per sorpresa general és la primera formació en tot el festival que m’ha fet moure el cul sense parar un segon. Primera, perquè és el que té el bon latin jazz, amb els seus vents i percussions, la dotzena de músics a l’escenari, incloses dues coristes amb un vestit blanc carregat de pedreria fins als peus. Segona, per Salif Keita, un ésser legendari que oculta, amb més raó que ningú, la seva història rere unes ulleres fosques. Expliquen que és descentent directe de Sundjiata Keita, que va fundar l’imperi de Mali ara fa 800 anys. I nosaltres el teníem allà, en exclusiva, encetant el capvespre, fent nit d’estiu, obligant-nos a moure els peus com si el terra estigués fet de carbó candent. –Josep Lambies

Joan Miquel Oliver

Escenari Ray-Ban. 17 h

No devia ser fàcil per a Joan Miquel Oliver i companyia obrir el foc de la jornada de dissabte, a les cinc de la tarda, sota un sol mallorquí i davant d'un públic no gaire nombrós. De fet, tampoc no érem tan pocs, tenint en compte l'hora i les circumstàncies. 1.000, 2.000 persones? El fet és que Oliver va sortir-se amb la seva i va oferir un concert memorable, amb 'Pegasus', el seu últim disc com a base, i els seus 'hits' festivalers dels seus treballs anteriors.

Poques variacions respecte al concert del BARTS de fa unes setmanes. Concentració de repertori i molts watts de potència. Millor a l'aire lliure que en sala, amb espai per poder ballar 'Surfistes en càmera lenta', 'Foto', 'Pegasus', 'Hansel i Gretel' i 'Lego', amb la qual va tancar un xou de factura impecable. El 'power trio' amb què solca els oceans sona com un tro. I podríem dir que solets liquiden Belle & Sebastian i estan a l'altura de qualsevol grup de pop anglosaxó que hagi passat pel Primavera Sound. –Andreu Gomila

Publicitat

Patti Smith

Auditori. 16 h
 
No va ser ni acústic ni hi va haver 'spoken word', o bé, no més recitats que els que són habituals als concerts de la cantautora i rockera novaiorquesa. El segon xou de Patti Smith al Primavera Sound, després de recuperar 'Horses' senceret, va ser un concert normal, amb un repertori similar al de l'última vegada que l'havíem vista a Barcelona, al Palau de la Música el 2011: clàssics i temes de 'Banga' (2012), el seu últim àlbum. Però un concert 'normal' de Patti Smith és sempre un concert excepcional.
 
El públic que omplia l'auditori del Fòrum no va poder estar-se a les butaques: com un imant la presència magnètica de Patti va atraure la gent fins a la vora de l'escenari, tot i que sense envair-lo, com ha passat altres vegades amb Portishead o Eli Paperboy Reed. Només un noi del públic s'hi va enfilar, convidat per la sacerdotessa, a tocar la guitarra a 'Banga' amb la resta del grup, i va estar a l'altura, compartint gestos rockers amb ella i gaudint del seu moment.
 
Patti Smith va recordar Amy Winehouse i Lou Reed, aquest amb una versió de 'Perfect day' no per accidentada –un lapsus li va fer oblidar la lletra: “Ho sento Lou!”, es disculpava ella– menys emocionant. Però els clímaxs van arribar amb 'Because the night' i 'People have the power': cal sentir-les en directe per entendre el poder que té Patti per emocionar i inspirar amb elles. –Marta Salicrú

Divendres 29

Patti Smith
© Eric Pàmies

Patti Smith

Escenari Heineken. 20 h

Patti Smith ens va donar ahir una lliçó d'actitud, compromís i energia. La seva veu va sonar poderosa, com si acabés d'escriure les cançons i volgués cridar-les al món. Va cantar, va ballar, va escopir i va recitar amb passió, posant a cada paraula el sentit, el valor i el sentiment que es mereixen.

La seva interpretació de 'Horses' fil per randa va resultar tan emocionant que va fer oblidar que, a molts, en realitat ens agrada més 'Easter'. Després d'un lacònic 'Hola', Smith va etzibar un 'Gloria' que va eriçar els primers pèls. Vestida amb botes militars, pantalons negres ajustats i samarreta amb una corona d'espines, la Patti es veia exultant amb la seva cabellera, ara blanca, anunciant que Jesús havia mort pels pecats d'algú, però no pels seus.

La nord-americana va anar desgranant un per un els temes de l'àlbum. Especialment vibrants van resultar 'Birdland' i 'Land: Horses/Land of a thousand dances/La mer (de)', en els quals ens va conminar a prendre el control i fotre a governs, corporacions i militars: després de 40 anys l'arenga continua sent necessària. Amb 'Elegy', dedicada originalment a Jimi Hendrix i que al Fòrum també dedicar a altres músics desapareguts com Joey i Dee Dee Ramone, Johnny Thunders i Lou Reed, vam poder veure llàgrimes als ulls de Smith... i també entre el públic.

El concert va acabar amb un furibund 'Rock'n'roll nigger' amb més consignes a favor de la llibertat i l'artista trencant les cordes de la guitarra. Amb un parell o tres més de cançons ­-'Privilege', 'Till Victory', 'Because the night'...­-­ en hauria fet encara més feliços, però Smith ja havia complert la seva missió: amb 68 anys, ens havia sacsejat i ens havia dit: desperteu, malparits! -María José Gómez
Belle & Sebastian
© Dani Cantó

Belle & Sebastian

Escenari ATP. 21.30 h

Sortíem de Patti Smith, que havia estat antològic, llegendari, de plorar llàgrima viva. I hi havia un risc elevat que el directe de Belle & Sebastian fos com menjar-se un sugus després d’uns peus de porc. Tinc un col·lega tan adorable com impresentable que diu que són Els Amics de les Arts de Glasgow. I, tot i que no hi estic d’acord, puc entendre l’apreciació. De fet, he de reconèixer que em fa un xic de gràcia.

Stuart Murdoch no volia impressionar-nos. No va ser antològic, ni llegendari. Però hi va haver bon rotllo. El públic del Primavera, com a mínim una quota important dels parroquians, busca això: un concert indie pop de capvespre, amorós i complaent. I Murdoch, en aquest àmbit, és l’estrella. Va començar bressolant la multitud amb 'I'm a cuckoo' i va acabar fent pujar els de les primeres files a l’escenari, a ballar amb ell. Van sonar temes de l'últim disc, amb bases electròniques, i clàssics com 'The boy with the arab strap'. I nosaltres ens el miràvem hipnotitzats, amb un somriure fleuma.

Va ser amic, i també pare. El dia abans el seu fill, en Danny, havia fet dos anys. "Old McDonald had a farm, ia ia oh...". En Murdoch ens va dir que aquesta és l’única cançó que se sap. Després ens va demanar que l'acompanyéssim amb el 'Happy birthday to you'. Tots, a l'uníson, vam respondre, entenent la complicitat, assumint que Belle & Sebastian no són déus, i que la cosa va d’un senyor que té un nen i un pastís d’aniversari, amb dues espelmes enceses. I que ens tracta com si fóssim família. Una família d'una hora. –Josep Lambies

 
Publicitat

Sleater-Kinney

Escenari Heineken. 22.20 h

“Faldilles i soroll”, canten el quartet barceloní Les Sueques, que divendres al migdia van actuar al parc de la Ciutadella dins de la programació del Primavera Sound. I la frase defineix el concert de Sleater-Kinney al Fòrum: Corin Tucker i Carrie Brownstein, guitarres i veus del trio rock femení nord-americà, duien vestits de còctel mentre de les cordes de l'instrument arrancaven riffs musculosos –els que adornen les cançons de 'No cities to love' (2015), el celebradíssim àlbum amb què han tornat a l'activitat després de 10 anys en hiat indefinit– i de les cordes vocals espremien lemes-crit.

Supervivents de l'escena riot grrrl dels 90 –com Kathleen Hanna, que una estona abans havia acabat el concert de la seva banda actual, The Julie Ruin, amb una roda i un espagat, una 'cheerleader' feminista que va anunciar l'adveniment d'un Ladyfest a Barcelona–, Sleater-Kinney, amb Janet Weiss a la bateria –que no va parar de cantar durant tot el concert, pel pur plaer de fer-ho: no tenia micròfon– i una tercera guitarrista de suport, van ser poderoses i enèrgiques, i la seva força, contagiosa. –Marta Salicrú

Ariel Pink

Escenari Pitchfork. 0.10 h

Van començar caòtics: set paios sobre l'escenari i tot el que en poden treure és aquest rock pesant i cacofònic? Part del públic va anar desertant. El guru de la psicodelia de baixa fidelitat estava mostrant la seva cara més dura, vestit amb una mena de pijama verd clar, cenyit amb un cinturó sota el ventre, com una dama medieval.

El bateria duia una samarreta que emulava el tors d'una dona, i quan se la va treure a sota duia un bikini: ja no se la va tornar a posar, Pink se la va apropiar i se la va calçar sobre el pijama -gairebé s'escanya en el procés-, el davant al darrere, tota rebregada. Però tot i el caos sobre l'escenari, la música cada vegada sonava més clara, i el repertori anava decantant-se cap a la vessant més onírica i atmosfèrica del cançoner de Pink -que va prescindir de 'Put your number on my phone', el single del seu últim àlbum, 'Pom pom' (2014)-. "Picture me gone, picture me gone", cantava amb ell el públic, els braços enlaire, fent moviments sinuosos.

La gran estafa americana? O un dels talents més magnètics i fascinants de la seva generació? Imagineu-vos que no hi és: el món, o almenys el Primavera Sound, seria un lloc pitjor. -Marta Salicrú
Publicitat
alt-J
Enric Pamies

alt-J

Escenari Heineken. 1.30 h

Patti Smith ens ha convençut que el món és nostre. Hem ballat feliços amb Belle & Sebastian, hem suat amb bRuna i Run the jewels ens ha acabat d'esgotar. Ens arrosseguem un cop més fins a Mordor. Sonen els primers acords de 'Hunger of the pine', tema premonitori del segon àlbum d'alt-J, 'This is all yours'.

Amb el seu primer disc, 'An awesome wave', el trio de Leeds va guanyar-se el públic amb un pop complexe i estrany, preciosista, i la veu magnètica de Joe Newman.  Amb 'This is all yours' s'han superat amb un àlbum més definit, atrevit i rodó que l'anterior i amb un directe espectacular, fins al punt de semblar enregistrat. Potser l'alta fidelitat que mostren respecte al disc és l'única pega d'un directe que, tot i gairebé perfecte, guanyaria en intensitat si guanyés un punt de naturalitat.

Tot i així, des del públic fem cors de 'Matilda', cridem amb l'energia de 'Left Hand Free', amb la preciosa 'Every other freckle' i continuem fins a l'últim cop de so, i les declaracions d'amor de 'Breezeblocks'. –Maria Junyent

Dijous 28

The Replacements
©Eric Pàmies

The Replacements

Escenari Primavera. 21.10 h

Tenien fama de fer uns directes fluixos, però ara ja sabem que abans de parlar d'una banda com The Replacements o els veus en viu o calles. Perquè van passar per l'escenari Primavera com un avió de combat, van llançar una vintena de càrregues explosives en una hora i deu minuts i van marxar deixant la gent amb ganes de sentir-los una hora més. Des del 'Takin' a ride' amb què van obrir la nit fins al clàssic 'Bastards of young' van disparar a matar.

Paul Westerberg, 'working class hero' de Minnesota, vestit com un turista ianqui atrotinat de 55 anys que ve a passar una setmana a Barcelona, no va parar ni un moment. A la seva dreta tenia Tommy Stinson, baixista, i fundador de la banda amb ell, el 1979. No van menjar-se un torrat –eren famosos per destrossar escenaris i cantar més 'covers' que temes propis– i van plegar el 1991, poc abans que Nirvana canviés la història de la música. Fa tres anys van decidir tornar a provar sort.

Els Replacements són tan grans que tenen els orgues de marcar-se l''I want you back' dels Jackson 5 i no despentinar-se. O encadenar 'Bastards of youth' amb 'Lollipop' i quedar-se tan tranquils. Un concert que passarà a la història del festival. –Andreu Gomila

Antony and the Johnsons

Escenari Heineken. 22.20 h

El concert d’Antony and the Johnsons al Primavera Sound feia més por que una pedregada. Antony Hegarty tornava al festival després de debutar-hi en l’edició del 2005 amb una emocionant actuació a l’auditori del Fòrum. Però aquest any, en comptes d’estar programat a la sala de concerts, el seu espai natural, el novaiorquès cantava a l’aire lliure, en l’escenari més gran del recinte, malson dels agorafòbics. Sense la solemnitat que atorguen les parets de l’auditori, Antony feia patir: ¿el lament emocionant de les seves cançons aconseguiria imposar-se al xivarri que fan milers de persones amb ja unes quantes cerveses de mig litre al cos? La tendència a la conversa de part del públic que va als concerts durant els concerts feia pensar que ens abocàvem al desastre. Però el Fòrum va callar. Antony no va poder estrenar el seu nou projecte electrònic coproduït per ell amb Oneohtrix Point Never i Hudson Mohawke perquè encara no el té a punt. Però per compensar-ho va actuar acompanyat per 40 músics de l’OBC, l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Sentir els seus clàssics –'Crippled and the starfish', 'Hope there's someone'... però sobretot 'Blind', la seva col·laboració amb Hercules and Love Affair, que va sonar com un híbrid de música disco i de cambra que va fer ballar el públic– amb aquella exuberància va ser un luxe. Que va gaudir del silenci que requeria. Potser hi va tenir a veure la (torbadora) projecció d'una pel·licula butoh duran el xou. O potser que el públic del Primavera no (només) hi va perquè és 'place to be', sinó sobretot perquè aprecia la música. –Marta Salicrú
Publicitat
The Black Keys
@Eric Pàmies

The Black Keys

Escenari Primavera. 23.45 h

Just després que acabés el concert d'Antony and the Johnsons, a l'escenari del davant va ser el torn per al duo d'Ohio de defensar el seu paper de caps de cartell. La proposta de The Black Keys estava als antípodes de la d'Antony. Una banda clàssica de rock –a la bateria de Patrick Carney i la guitarra de Dan Auberbach s'hi van afegir dos músics mes– versus l'OBC. Un so nítid i delicat vs. un so brut, deficient, que va descoratjar els menys interessats en la banda. Unes projeccions amb esperit 'arty' amb fum, efectes de pantalla bàsics i quatre jocs de focus puntuals. Però a The Black Keys no els va caldre res més per fer saltar el nombrós públic que s'hi va atansar. Van combinar amb encert els blues més descarnats marca de la casa amb 'hits' com 'Gold on ceiling', 'Tighten up', 'Fever' i 'Lonely boy', esclar. Dijous, al Fòrum, no van estar gens sols. Són bona companyia. –María José Gómez
Chet Faker
@Xarlene

Chet Faker

Escenari Ray-Ban. 23.55 h.

Jo que pensava que perdre'm The Black Keys seria el drama de la nit, ni em vaig recordar d'ells quan Nick Murphy, capità de Chet Faker, va pujar a l'escenari Ray-Ban. Amb 'Built on glass' el seu debut en solitari, l'australià ha aconseguit captar l'atenció del món i ahir la de Barcelona, amb la mateixa elegància que exhibeix al disc i amb un directe contundent i net que va culminar amb 'Cigarrettes and loneliness' i la seva guitarra hipnòtica, potser el millor tema de 'Built on glass', un disc que tal i com va demostrar Murphy, funciona tan bé per episodis introspectius i solitaris com per desfer-se sobre la pista. –Maria Junyent

Publicitat

James Blake

Escenari Heineken. 1.30 h

James Blake té l'elegància exquisida d'un vampir tocant el clavecí. Du una samarreta amb un tigre estampat, que fa fluorescències, i no separa els dits del teclat. Comença a sonar 'I never learnt to share' i el reverberat em puja per les cames com si un milió d'arnes m'estiguessin rosegant la carn. "My brother and my sister don't speak to me", fa la lletra, i li surt com l'udol del llop que busca la complicitat de la lluna. Tenia un horari putes, quarts de dues de la nit del dijous, la franja del concert de recollida per a aquells a qui divendres ens toquen diana aviadet. Però no l'afecta el més mínim: la química amb el públic és impecable.

Potser és que tenia de teloner Antony and the Johnsons, que ja havia escalfat l'escenari amb la lletania del 'castrato', o que Blake podria controlar el món sense aixecar el cul del tamboret. No hi ha lloc per a la improvisació, ho té tot pautat al mil·límetre, i quan el veus a l'escenari no saps si està tocant o construint un vaixell dins d'una ampolla de vidre. Sona 'Retrograde', i em fonc als seus peus. –Josep Lambies

Dimecres 27

OMD
©Dani Cantó

OMD

Escenari Primavera, 22.25 h

Ja ho va advertir Andy McCluskey, que no seria una nit per a "l'art i la cultura", sinó per al pop electrònic. El valor d'Orchestral Manoeuvres in the Dark, pioners del synth pop britànic als 80, va ser precisament la seva habilitat per combinar les dues coses: l'experimentació i el risc i les tornades memorables, com demostra el tema pel qual són més coneguts, 'Enola Gay', infecciós 'hit' universal amb lletra que remet a l'atac nuclear contra Hiroshima –tema poc habitual a la radiofórmula–, amb què van obrir el seu repertori com a caps de cartell de la primera jornada del Primavera Sound 2015 al Fòrum, gratis i amb gran èxit de convocatòria. Amb les veus intactes i entrega total, McClusky, Paul Humphreys –fundador amb ell d'OMD a finals dels 70– i la seva banda, van defensar amb solvència clàssics com 'Messages', les dues parts de 'Joan of Arc', 'Souvenir' i 'Electricity', el que va ser el seu primer 'single' –i que sona en una falca del metro de Barcelona: ho vaig voler entendre o McCluskey hi va fer referència?–. També van abundar en la vessant del seu repertori de pop ballable sense coartada intel·lectual, 'If you leave', 'Tesla girls', 'Locomotion', la recent 'Metroland' i similars, deixant fora clàssics potser més reivindicables artísticament. Però és posar pegues subjectives a un concert objectivament festiu, ideal per tancar la jornada de portes obertes del festival, que es va fer curt.–Marta Salicrú

Recomanat
    També t'agradarà
    També t'agradarà
    Publicitat