Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les cròniques del Primavera Sound 2016

Les cròniques del Primavera Sound 2016

Els concerts del festival segons Time Out Barcelona

Primavera Sound 2015
© Eric Pamies
Per Time Out Barcelona |
Advertising

El gran festival de referència de la primavera porta, un any més, al Parc del Fòrum una important representació del panorama musical internacional independent. T'expliquem amb detall tot el que has de saber sobre els concerts imprescindibles i els emergents que es faran sentir.

Dissabte 4 de juny

The Beach Boys
©Èric Pàmies

Brian Wilson

El delicat estat de salut mental de Brian Wilson –en tractament psiquiàtric entre els anys 70 i els 90 a càrrec del polèmic doctor Eugene Landy arran dels abusos patits pel seu pare i del abús del consum de drogues, entre d'altres coses–, ha fet que les actuacions del compositor i productor de bona part dels clàssics dels Beach Boys a la Península hagin estat erràtiques.

Si al 2004 al FIB el retorn a propòsit de la recuperació del disc maleït 'Smile' es va implicar al xou i es va mostrar alegre i comunicatiu, el 2005 al Poble Espanyol va fer patir, del tot absent del concert. I la cosa no va millorar gaire al directe en el mateix espai el 2012, amb la gira de celebració dels 50 anys de The Beach Boys, al costat de la resta de membres vius de la formació original, Mike Love i Al Jardine. Per això, la il·lusió de commemorar al Primavera Sound el 50 aniversari de 'Pet sounds' (1966), cim creatiu dels Beach Boys i fita en la història del pop –reivindicat en el seu temps per una autoritat de la música clàssica com Leonard Bernstein–, estava matisada pel dubte de si Brian Wilson estaria psíquicament a l'altura de les circumstàncies. 
 
I ho va estar. Amb una dotzena de músics entre els que hi havia Al Jardine, el seu fill Matt Jardine, i Blondie Chaplin, membre dels Beach Boys als 70 –quan Brian estava fora de combat– i de la banda de directe dels Rolling Stones, Wilson va mostrar la seva millor cara. Malgrat estar parapetat darrere d'un piano de cua que, braços caiguts, a penes va tocar, va dirigir-se repetidament al públic (va donar les gràcies quan algú li va declarar el seu amor) i va cantar bona part de les cançons, sempre amb el suport de la seva banda, formada per músics veterans, no com en les gires anteriors, en què ho havia fet amb músics molt més joves, i que esqueia molt més al músic de 73 anys.
 
La primera part del concert va desplegar totes les cançons de 'Pet sounds', de dalt a baix. Tot i que Wilson en alguns moments sonava un pel desafinat, la interpretació de l'àlbum, amb vents i percussions a banda dels instruments propis del rock, li va fer justícia. I el públic de l'escenari més immens del recinte el va escoltar en un silenci religiós. 
 
Menys emocionant va ser el tram final que va seguir 'Good vibrations' –el nexe entre 'Pet Sounds' i el que havia de ser 'Smile', l'última obra mestra de Wilson abans que entrés en crisi–: un recull de grans èxits de l'etapa surfera inicial del grup, amb 'I get around', 'Help me Rhonda', 'Surfin' USA' i 'Fun fun fun', entre d'altres, amb Blodie Chaplin fent de solista i de 'guitar hero' en cançons post 'Pet sounds' com 'Wild honey' (amb una versió allunyadíssima de l'original) i 'Sail on, sailor'.

Però tot plegat va deixar un bon gust de boca. Les recents desaparicions sobtades de Bowie i Prince ens han recordat que tot i que la música és immortal, els seus creadors no ho són. En cas que Brian Wilson no tornés a visitar-nos, el concert al primavera Sound hauria estat un bonic comiat. –Marta Salicrú
PJ Harvey
© Enric Pàmies

PJ Harvey

Qui més qui menys ha sentit malparlar del darrer disc de PJ Harvey 'The Hope Six Demolition Project' (2016). Potser l'ombra de l'anterior—'Let England Shake' (2011)—s'allargassa intocable, o bé s'hi ha llegit un excés d'indignació per canalitzar, o tal vegada és simple nostàlgia de l'època de guitarra i cor trencat. El cas és que lluny d'acoquinar-se davant la mala maror, Polly Jean es planta al Primavera Sound amb deu dels onze temes del seu nou treball. I el que en altres circumstàncies hauria suposat un naufragi s'esdevé miracle.

La magnètica presència de l'anglesa, exercint d'endolada vestal, serveix per transformar el pop enganxós en orgànica melassa. La clau de tot plegat és la tripulació, nou músics capitanejats pel productor de l'afer John Parish. Violí, bombo, saxos; solemnitat que embafa enregistrada però que en directe raja simbiosi de 'big band'.

Així, les concessions al repertori elèctric clàssic ('To Bring You My Love' o 'Down By The Water') s'executen quasi per compromís. Els moments més brillants fan acte de presència amb la nova collita: la deriva blues a 'The Ministry Of Social Affairs', la coralitat d'homilia a 'The Orange Monkey' o l'hipnotisme rampant de 'River Anacostia' que serveix per tancar la paradeta. Hom termina per pensar que la PJ no pot fer res malament. -Manuel Pérez

Advertising

Sigur Rós

Ágætis Byrjun, l’àlbum que Sigur Ros van publicar al 1999 ens va fer veure com seria el rock si el toquessin els àngels. Els islandesos és van fer globals amb la seva acústica etèria, els aguts impecables de Jónsi Birgisson, la decisió de tocar la guitarra elèctrica amb un arc de violí. 

Han passat gairebé dues dècades des de la publicació de Von, el seu debut, i tres de l’últim disc, Kveikur, que explora camins més foscos i misteriosos. 

Noranta minuts de directe els han donat per tornar als dies d’Staralfur i córrer fins al present. Han hipnotitzat el públic de l’escenari H&M, l’última nit de festival al Fórum, que no és poca cosa. 

No són només la veu de Birgisson i el talent de Georg Hólm i Ágúst Ævar Gunnarsson, és com conceben l’espectacle total, els visuals que cuiden tant com la mateixa música, i que ajuden a fer que la sensació de viatge es multipliqui. Menys mal que Moderat, a continuació a l’escenari Heineken, torna a posar-nos els peus a terra. Si no, encara estariem allà. – Maria Junyent.

Los Chicos, Primavera Sound 2016
© Dani Canto

Los Chichos

La rumba vallecana es va donar un bany de masses al Fòrum. L'escenari Adidas Originals es va quedar petit per acollir les hordes hispterianes locals, també integrades per algun estranger despistat –o molt ben informat–, que van voler veure el concert dels germans González Gabarre i Emilio González García Junior, el fill d'un dels dos integrants originals i que ara substitueix el malograt Jero, 'el del medio de los Chichos' que cantaven Estopa.

Els rumberos estaven exultants. Van presentar-se amb un "Buenas noches Cataluña, aquí estamos los Chichos para lo que haga falta". I la veritat és que no vam trobar a faltar gairebé res. Els madrilenys van repassar els temes més emblemàtics del seu univers format per persones que acaben a la presó, delinqüents mítics, senyoretes que fumen, 'femmes fatales' d'extraradi i molts nens que ploren...

Si Lady Gaga té els seus 'little monsters' els Chichos tenen els 'chicheros'. La gent 'chichera' que va sacrificar escoltar Deerhunter o Pusha T va tenir com a recompensa un so fantàstic, uns músics entregats i 'hits' eterns de benzinera. Amb 'No juegues con mi amor' i els primers 'nonainos' va començar l'increscendo de temarros com 'Calla chiquitín', 'El Vaquilla' –heroi quinqui local–, 'Quiero ser libre' i una traca final amb 'Bailarás con alegría' i 'Ni más ni menos'.

Vente mi siana wana... –María José Gómez

Advertising

Moderat

Quan un disc és tan rotund i coherent com ho és III de Moderat pot ser difícil defensar-lo en directe, però ahir la banda formada per Apparat i Modeselktor van tornar a demostrar que el projecte conjunt que van començar ara fa set anys és un dels més sòlids dels últims temps a la música moderna. Si agafem la tendresa i sensualitat de grups com The xx, el soul de James Blake, la tradició rave/jungle de Four Tet i els baixos del millor dubstep possiblement tindríem aquest súper trio en què s'ha convertit Moderat.

Ahir, després de veure l'espectacular xou sensorial de Sigur Ros i només vint-i quatre hores després del concert de Radiohead al mateix escenari, la veu tendra i afinada d'Apparat i els beats de Modeselektor van conquerir el Primavera Sound. Un repàs profund al seu últim disc on no van faltar els hits més coneguts com 'Running' o 'Finder', acompanyat d'unes visuals perfectament adaptats a la magnitud de la proposta sonora, van anar fent una radiografia rigorosa a un tercer disc (sense oblidar velles joies com 'A new error'), que si encara hi havia dubtes, demostra que Moderat és molt més que un grup per ballar o per escoltar a casa. Impossible no sortir amb un somriure d'orella a orella després de sentir, com a regal final, un Bad Kingdom que arrodonia un xou rodó i guanyador. -Pau Roca

Divendres 3 de juny

Radiohead
©Enric Pàmies

Radiohead

Hi havia ganes de baixar a l'era dels caps de cartell. Quan hi faltava quasi una hora amb prou feina es podia accedir a una distància raonable, la pols del 'sold out' del festival empenyia amb força. Quatre minuts abans del previst ja sonava 'Burn The Witch', primer tema de l'impecable 'A Moon Shaped Pool' que venien a presentar.

L'arrencada serveix per esvair els dubtes sobre la transfiguració en directe d'un disc tan tocat d'estudi. Aquí hi ha talent, per descomptat, a més d'imaginació i mitjans. La pirotècnia audiovisual copa l'interès dels primers minuts, realització multicàmera i filigranes molt en la línia del discurs plàstic de la banda, entre “poesia visual” definida pels entusiastes i “el salvapantalla de Windows” que remugaven els enyorats de la realització en primer pla.

Van anar seguides les cinc primeres cançons del nou disc i, quan molts ja pensàvem que el tocarien de dalt a baix, van enfilar una ruta al passat coronada per icones de la mida de 'No Surprises' o 'Pyramid Song', amb un 'Mides' Thom Yorke arrupint-se al piano, vinclat al so de 'Karma Police'. I el públic, és clar, confitadíssim, que s'aprofitarà d'un dels reiterats buits entre cançons per entonar a cappella “For a minute there, I lost myself”.

Amb quasi tots els 'hits' amortitzats la banda va forçar un primer fals bis. Represa amb un ziga-zaga de temes poc coneguts, entre l'elèctrica i l'electrònica, amb mostres de la densitat de 'Paranoid Android'. Abans de la rutina, un altre fingit final que reprenen amb 'Creep', cirereta de comiat per a dues hores d'espectacle total. Volíem abocar-nos a l'era, en sortim plens de pols d'estrelles. -Manuel Pérez

Panda Bear
©Xarlene

Animal Collective

No és casual que Avey Tare vestís una samarreta de la xaman mexicana María Sabina, autoritat en l'ús cerimonial i curatiu dels bolets al·lucinògens. La música d'Animal Collective comparteix amb aquests psicoactius certa capacitat d'inducció al viatge i al trànsit i el seu retorn al Primavera Sound ho va tornar a demostrar.

Amb un repertori centrat en el seu últim àlbum, el juganer 'Painting with' (2016), però que també va recuperar algun tema de 'Feels' (2005) i 'Merriweather Post Pavilion' (2009), el trio nord-americà –ampliat a quartet amb un percussionista– va exhibir tècnica a l'hora de portar al directe les melodies espasmòdiques i les harmonies monosil·làbiques del nou disc. L'escenografia en blanc i negre, entre el 'Guernica' de Picasso i les dones i ocells de Miró, va servir de llenç de projeccions psicodèliques multicolors mentre Avey Tare, Panda Bear i Geologist llançaven esgarips, reforçant l'esperit atàvic del seu pop electrònic, avantguardista i primari alhora.

Un concert impecable que, malgrat tot, no va connectar amb part del públic més que amb el final, amb el lúdic senzill 'FloriDada': és més fàcil entrar en trànsit menjant bolets; fer-ho en un concert d'Animal Collective requereix certa concentració, i no tothom es va proposar intentar-ho. –Marta Salicrú

Advertising
The Last Shadow Puppets, Primavera Sound 2016
© Eric Pàmies

The Last Shadow Puppets

Dos dels músics amb més talent que ha donat en els últims anys la No Tan Pèrfida Albió, Miles Kane i Alex Turner (Artic Monkeys), van ocupar un dels escenaris principals del Primavera Sound per defensar els dos únics àlbums que fins al moment han tret, mig com divertimento, mig com vàlvula d'escapament per al seu devessall de creativitat. I es van presentar amb tots els ferros. Fins i tot es van fer acompanyar per un quartet de corda que ens va permetre gaudir dels magnífics arranjaments que vesteixen les seves cançons.

El concert va consistir en una successió alternada dels temes de 'The age of the understatement' i del segon llarga durada, l'irregular 'Everything you've come to expect', amb victòria per KO de l'àlbum de debut. Ni tan sols les millors cançons d'aquest segon disc, 'Aviation', 'Dracula Teeth' i 'Bad habits' feien ni un bri d'ombra a temes poderosos com 'In my room', 'My mistake were made for you', ''Standing next to me', 'The age of the understatement' i una 'Calm like you' que Kane, histriònic durant tot el concert, va alentir per atorgar-li un aire crooner misteriós i seductor.

A punt d'acabar Kane i Turner, còmplices i ben sincronitzats durant tot el concert, es van marcar una gairebé canònica versió d''I want you (She's so heavy)' dels Beatles i van posar el punt final amb la preciosa 'The meeting place'. –María José Gómez

Beach House
© Eric Pàmies

Beach House

No és fàcil que un grup tan atmosfèric com Beach House funcioni a un escenari gran com el del Heineken a les 2 de la matinada, però Victoria LeGrand, Alex Scally i els seus ho van demostrar des dels primers acords de 'PPP' als últims de 'Levitation', dos dels somnis sonors de Depression Cherry, un dels dos treballs que van publicar al 2015, juntament amb Thank Your Lucky Stars.  

Sota la seva caputxa negra i envoltada d’estrelles i aurores boreals –què bé que els va un escenari que vol ser l’espai– LeGrand fa brillar la seva veu greu i clara, el grup allarga els temes fins a l’infinit i els dona un plus de la èpica que gasten des del llançament del seu disc homònim, 'Beach House', publicat al 2006. 

Quan fa uns mesos el grup de Baltimore va actuar dues nits seguides a l’Apolo, la cantant va dir al públic, molt sincera, “thank you for making my life a dream”. Temes com 'Beyond' o 'Take care' podrien ser perfectament la banda sonora d’aquest somni. – Maria Junyent

 

Advertising

Kiasmos

Kiasmos deien fa poc a una entrevista que estaven afeixugats pel fet que tanta gent els seguís i els veiés en directe als seus concerts. I no és per menys, perquè des que l'islandès Olafur Arnalds i el feroès Janus Rasmussen s'ajuntaren ja fa nou anys per beure una mica de vodka amb soda i improvisar una jam session amb els seus sintetitzadors i caixes de ritmes la seva vida ha canviat per complert. L'any 2014 Kiasmos presentava el seu disc homònim al segell londinenc Erased Tapes, la casa d'artistes com Nils Frahm Jon Hopkins, i els donava l'oportunitat de mostrar al món aquest techno minimalista i melancòlic que tan bona acollida ha tingut fins ara.

Ahir 
al Primavera Sound, a un escenari Primavera ple de bat a bat i amb la gent amb ganes de ballar (eren gairebé les dues de la matinada), la parella Kiasmos va desplegar tot el seu arsenal de sons nostàlgics presidits per línies de baix atronadors en un viatge de techno progressiu efectista. Tot i les bones intencions de la parella, després de mitja hora de concert ja vam veure que el xou es convertiria en un repàs bastant inconnexa al seu material, amb transicions excessivament llargues que van arribar a ser desesperants. Tot i els esforços del duo per animar la gent aixecant els braços i fent palmes, Kiasmos mai va aconseguir connectar amb un públic que no va entendre la proposta d'aquests Sigur Ros reconvertits al techno. Sigur Ros, o techno. –Pau Roca

Dijous 2 de juny

Kevin Parker
©Èric Pàmies

Tame Impala

Que el concert s'interrompés en l'últim terç -mentre els australians tocaven 'Eventually'- i hi hagués una aturada de deu minuts de silenci no hi va ajudar. Però ja abans, i malgrat el confeti, disparat prematurament durant la interpretació del 'hit' 'Let it happen' a l'inici del xou, el directe de Tame Impala distava de ser memorable.

Tenien tots els trumfos per triomfar: un disc rodó, 'Currents', i un so en directe immaculat per fer-li justícia. Però potser per la naturalesa individual de la creació –els discos de Tame Impala se'ls guisa i se'ls hala el seu líder Kevin Parker en solitari, la banda 'només' les defensa en directe–, certa fredor mancada d'emoció va llastrar el concert.

Dan Bejar, de Destroyer, que es va passar mig concert a la gatzoneta i tocant-se el cabell, pot ser un 'showman' pèssim, però el directe de la seva banda va transmetre una atmosfera a la qual ni es va acostar el xou sense ànima del grup que lidera Parker. I als congolesos Mbongwana Star no els cal que el públic conegui les seves cançons com coneix les dels australians per engaltar un xou molt més excitant. –Marta Salicrú

LCD Soundsystem, Primavera Sound 2016
© Eric Pàmies

LCD Soundsystem

El 2 d'abril de 2011, LCD Soundsystem s'acomiadava dels escenaris amb un concert memorable al Madison Square Garden ('The long goodbye') que va quedar immortalitzada al documental 'Shut up and play the hits'. I es va fer el silenci fins al passat desembre, quan sense previ avís van publicar el single 'Christmas will break your heart'. Poc després anuncien que tornen, que tocaran al Coachella, que gravaran un disc nou i que serà, en paraules de Murphy, "millor que tot el que hagin fet abans (...) Tornem a la guerra, com si fos la primera vegada".

Tot i que encara no sabem com sona aquest nou disc de la banda de Brooklyn, ahir vem poder comprovar que l'actitud d'anar a la guerra com si fos la primera vegada que deia Murphy és una realitat. La bola de disco torna a girar. LCD Soundsystem toquen i canten com si fos la primera i l'última vegada que ho faran, com si fer música no fos una opció sinó una pura necessitat que no poden fer més que compartir amb el públic.

Ahir ho van tornar-ho a fer amb un repertori de 'hits' (gairebé tots els seus temes ho són) en el qual no van faltar 'Someone great', 'Daft Punk is playing at my house', 'I can change', la preciosa 'New York I love you, but you're bringin me down' en un viatge de l'euforia a la melancolia i tornada, sempre progressius. Acabar amb 'Dance yourself clean' i 'All my friends' és tot el que pot demanar algú, com jo, que els veu per primera vegada. –Maria Junyent

Advertising
Air, Primavera Sound 2016
© Eric Pàmies

Air

Esclar que a un concert d'Air no vas a veure actuacions apassionades com les de, posem un exemple als antípodes, Bruce Springsteen o un xou espectacular com el de, posem per cas, la Beyoncé. Però entre poc i massa. Els francesos van fer un xou quirúrgic que va arrencar més badalls que balls.

Amb una proposta visual pensada per a auditoris molt més reduïts, a Nicolas Godin i Jean-Benoît Dunckel no se'ls pot tirar en cara que no volguessin complaure el públic: van fer un repàs de gairebé tots els seus 'hits', temes elegants i preciosos que sempre ve de gust sentir, però que dijous al Fórum van interpretar amb més precisió que ànima. 'Don't be light', 'Cherry blossom girl', 'Playground love'... les cançons anaven passant i el públic anava marxant, en un degoteig constant, a la recerca de propostes més engrescadores.

Va haver-hi un miratge de què allò es salvava amb 'Sexy boy', però 'Kelly watch stars' ens va tornar a deixar freds. Potser el millor de la nit va ser 'La femme d'argent', la cançó amb què obrien l'imprescindible 'Moon safari' i tancaven el seu oblidable pas pel Fòrum. –María José Gómez

Floating Points, Primavera Sound 2016
© Cecilia Díaz Betz

Floating Points

Floating Points és un músic cridat a fer història, i ahir al Primavera Sound ho va demostrar. El cap d'un dels segells més potents del moment com és Eglo, dedicat a editar jazzie-house, per posar alguna etiqueta, és també un dels DJ's amb més i millor bagatge musical que es pot veure avui dia. Un selector de 30 anyets recent complets (doctorat en neurocirurgià, per cert) amb un coneixement absolut de la tradició musical que l'envolta, cosa que es veu reflectida en els seus xous com a DJ, i també en els seus concerts. Perquè el què vam viure ahir a l'escenari Ray-Ban va ser una demostració de sensibilitat i recursos a l'abast de molt pocs.

Una posada en escena minimalista donava la benvinguda a cinc músics molt joves (baix, bateria, guitarra, Arp Odyssey i teclats) amb Sam Shepherd al capdavant manipulant sintetitzadors modulars i teclats. Els primers compassos de paisatges i textures jazz van arrencar amb un sol de bateria aclaparador, una declaració d'intencions, ja que aquest instrument seria el protagonista durant tot el concert. A partir d'aquell moment, el xou es va convertir en una muntanya russa de psicodèlia jazz, trip hop al més pur estil Portishead o post-rock més proper a Mogwai. El concert va ser un repàs breu però ultraintens a 'Elaenia', disc que Shepherd ha trigat més de cinc anys a produir i que ha assentat les bases de la seva carrera com a músic 'de grup'.

Tot i que va sonar algun tema inèdit, el jazz electrònic d'aquest magnífic disc va anar augmentant de pulsacions, trobant el moment àlgid amb 'Peroration six', un amalgama de sons i textures entre cerebrals i evocadores, només interrompuda per un públic que semblava tenir més ganes de parlar que de deixar-se portar pel viatge sonor que Shepherd proposava. Un concert exquisit que segurament hauríem gaudit molt millor a un espai com l'Auditori però que confirma Floating Points com un dels artistes a seguir i, des d'ahir, també adorar. –Pau Roca

Dimecres 1 de juny

Brett Anderson
©Dani Cantó

Suede + Goat + Sr. Chinarro + El Último Vecino + Doble Pletina

Era d'esperar que Suede aprofitessin l'actuació del dimecres, en la jornada inaugural gratuïta del Primavera Sound 2016 al Fòrum, per oferir un xou basat en els grans èxits del seu passat com a referents del Britpop als 90. Tenien coartada per fer-ho: el nou material, el de l'àlbum 'Night thoughts' (2016), el presentarien, en format audiovisual, el dijous a l'auditori, així que Brett Anderson i companyia van regalar una bona dosi de nostàlgia als assistents, que van cantar, animats pel vocalista, les tornades de 'hits' pretèrits com 'Trash', 'Animal nitrate', 'So young', 'Beautiful ones' i 'Killing of a flashboy', totes editades entre el 1993 i el 1996. En un repertori de gairebé una vintena de temes només se'n va colar un del nou àlbum i un parell de l'anterior, 'Bloodsports' (2013).

Anderson, que es va lliurar en cos i ànima al públic, literalment: els fans de les primeres files (alguns eren allà des de les 17 h) van descordar-li la camisa (estripada a l'aixella des de l'inici de l'enèrgic xou) i magrejar-li el tors a cor que vols. Però el líder de Suede, que van tornar a l'activitat el 2013 després de set anys separats, semblava àvid de l'amor del públic i els banys de masses, i va deixar-se fer, entregat al màxim i amb un ampli somriure d'anunci de dentífric.

Abans que ells havien brillat al Fòrum els barcelonins Doble Pletina i els andalusos Sr. Chinarro –el sevillà Antonio Luque, revigoritzat amb la seva nova banda, amb membres dels joves granadins Pájaro Jack–. Tots dos grups presentaven bons discos publicats aquest any, 'Así es cómo escapó' i 'El progreso', i ho van fer amb un so cristal·lí que feia justícia a les cançons.

No va ser així en el cas dels també barcelonins El Último Vecino: la veu del cantant, Gerard Alegre Dòria, a penes se sentia i, potser per compensar-ho, va intensificar la teatralitat de la seva actuació, el seu punt fort com a 'showman', afectant l'afinació. L'artifici també va caracteritzar el directe dels suecs Goat. El seu pop psicodèlic polirítimic es presenta amb una posada en escena amb màscares i disfresses que serveix de metàfora de la seva música: pop europeu disfressat d'africà. –Marta Salicrú

Advertising