Les cròniques del Sónar 2015

Sónar de Nit

El Sónar, de vegades, és tan fotut com la vida i t'obliga a triar, a contracor. En aquest cas el dilema era entre Die Antwoord, a la 1 en el SonarClub, i Hot Chip, a la 1.15 al SonarPub. Jo no vaig voler deixar de veure cap dels dos i vaig decidir veure una estona de cada concert i comparar les experències. Aquest és el resultat.

Amb l'escenari més gran del Sónar de Nit ple com un ou, els sud-africans van començar puntuals amb el seu xou abassegador i inquietant. El seu objectiu, a més de muntar-la ben grossa i fer moure el cul del respectable, és no deixar ningú indeferent. La seva música, el seu xou, vol despertar-nos de l'anodina i intranscendent realitat per endinsar-nos en un malson ple de monstres, sexe, insults i provocacions. Ninja i Yo-Landi Vi$$er es mengen l'escenari: ell rapejant amb l'actitud de boxejador a punt de trencar-te la cara, ella amb veu de Barbie del polígon més remot de l'extraradi més xungo de Ciutat del Cap. Un xou magnètic pel qual desfilen màscares, disfresses de peluixos, ballarines embotides en vestits mínims fent contorsions eròtiques.., del qual es va fer difícil desempellagar-se de l'influx.

Mentre jo hi sóc, la primera mitja hora del concert, sona 'Ugly boy', però marxaré sense sentir altres hits de la banda com 'I fink U freeky',' Baby's on fire'... Suposo que van deixar la mascletà pel final.

Faig la travessa cap a Hot Chip pensant que, si a l'infern es fan festes, deuen ser molt semblants a la que acabo de veure. No és mal pla, en tot cas. Però quan arribo a Hot Chip el déu de la música electrònica em fa que me'ls trobi tot començant 'Over and over'. I el que ve després és el somni humit del fan de la banda. Els anglesos van encadenar 'I need you now' amb 'Ready to the floor'; 'I feel better' amb 'Let me be him' per posar el punt final amb un cover de 'Dancing in the dark', de Bruce Springsteen.

Aquests nois amb pinta de nerds que passen les hores en un garatge dissenyant el sistema operatiu que canviarà el món ens van fer suar com al mísmissim avern, però amb una música celestial.

Si em pregunteu si em quedaria amb els endemoniats Die Antwoord o els angelicals Hot Chip podria dir que hi ha estones per tot però us mentiria. Jo vaig anar a un col·le de monges. I ja sabeu com ens van rentar el cervell... -María José Gómez

Sónar de Dia

La setmana passada Alexis Taylor reivindicava en una entrevista a 'Time Out' el cor que bategava, al ritme de 4 x 4 del house, a les cançons de Hot Chip, uns dels triomfadors del Sónar 2015. Els londinencs van tancar amb hedonisme una jornada inaugural del Sónar de Dia intensa però dura amb una descàrrega de 'hits' infal·lible ('Over and over', 'Ready for the floor') i només un parell de temes del seu nou disc, 'Why make sense?' (els senzills 'Huarache lights' i 'Need you now'). Van acabar amb una excel·lent versió de 'Dancing in the dark', de Bruce Springsteen, amb personalitat però conservant les virtuts de l'original, i van fer venir moltes ganes de repetir amb ells al Sónar de Nit.

La música feta amb màquines és asèptica? Insubstancial? Inofensiva? Agafeu 'The well', la proposta que el productor electrònic gal·lès Koreless i l’artista visual francès Emmanuel Biard van presentar al Festival de Música Avançada: un pou d’emocions abstracte que absorbia, un portal transdimensional hipnòtic benefactor, un vòrtex de feixos de llum catalitzador de sentiments positius.

O agafeu el xou del productor veneçolà Arca amb Jesse Kanda en un Sónar Hall claustrofòbic tot i la seva immensitat –metres de cortines vermelles cobrint les parets de formigó de dalt a baix– convertit en l’avantsala de l’infern. Arca, coproductor de l’últim disc de Björk, amb el tors nu enfundat en una faixa negra amb lligacames, escopint entre el públic el rap de l’avern –que rimava ‘fresa’ amb ‘mayonesa’– sobre la seva música amenaçadora i agressiva, amb Kanda, invocant cossos incòmodament hipersexualitzats malgrat no tenir genitals, com si els nus de Lucian Freud tinguessin els glutis de Nicki Minaj i fessin twerking. No, la música de les màquines no és asèptica. Pot estremir. Pot fer por. –Marta Salicrú

Sónar de dia

Cada any, el Sónar comença de la mateixa manera: després de recollir la primera cervesa em reuneixo amb un grup d’animals salvatges que es fan dir techno warriors –viuen repartits per Europa i mai fallen a aquesta cita– per traçar la ruta d’actuacions del dia. Tot anava com de costum fins que vaig pronunciar la paraula maleïda: Autechre. Els techno warriors van tenir una reacció similar a la que tenen els vampirs quan els apropen una mà d’alls. Es veu que fa uns mesos l’havien vist al Bloc, festival d’electrònica de Londres, i expliquen que després de mitja hora sumits en una foscor total, immersos en una bogeria de sons indesxifrables, mentre esperaven que l’actuació comencés, algú els va dir que allò ja era el concert. De seguida vaig entendre que em tocaria enfrontar-m’hi sola.

Quan ja m’havia fet a la idea del meu tràgic i solitari destí va aparèixer el Paulo, xilè acabat d’aterrar a Barcelona, decidit a viure el live dels abanderats de l’IDM (Intelligent Dance Music), els proclamats reis de l’abstracte.

20.30 h. Ens trobem amb l’escena que ens havien pintat: fosca absoluta i un soroll similar al que ha de fer una vaixella de milers de peces quan impacta sobre el terra. Tot el que havia llegit sobre Rob Brown i Sean Booth, ànimes d’Autechre, es confirma: electrònica abstracta, àlgebra sonora, pulcritud distorsionada, deconstrucció sonora. El so del silenci més llarg, fosc i inhumà, també. Que no vinguin a Barcelona des del 98 ha de tenir alguna cosa a veure amb tot això, em dic. Sense treure cap valor a la complexitat del seu treball i al fet que se’ls consideri un dels noms més importants de la història de la música electrònica, em provoca entre por i una curiositat malaltissa imaginar-me les conseqüències d’una sobredosi de la seva medicina. -Maria Junyent