Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les cròniques del Sónar 2015
Sónar 2015
© Maria Dias

Les cròniques del Sónar 2015

La 22a edició del festival de música, creativitat i tecnologia vista per la redacció de Time Out

Per Marta Salicrú
Advertising

El festival més important de música avançada del món omple durant tres dies els recintes de la Fira de Montjuïc i de Fira Barcelona amb centenars de concerts. La redacció de Time Out Barcelona va d'escenari en escenari a la recerca dels espectacles més destacats. Us en parlem!

Dissabte 20 de juny

Sónar 2015
Sónar 2015
©Ariel Martini

Duran Duran

Sónar de Nit
 
Van arrencar molt forts, encadenant 'The wild boys', 'Hungry like the wolf', 'Notorious' i 'The reflex'. Però com més puges, més dura és la caiguda, i la banda de synth pop britànica no va poder mantenir el nivell de la brutal descàrrega de 'hits' inicial –i a estones va fer lamentar haver triat veure'ls a ells en comptes de a FKA Twigs, que actuava al mateix moment–.

En viu no van avançar cap cançó del seu pròxim àlbum, 'Paper gods', previst per al setembre: van limitar-se a punxar el primer avançament, 'Pressure off', una col·laboració amb Janelle Monae com a aperitiu del xou. Solvents en directe, amb un Simon Le Bon en forma i amb la veu intacta, el seu pop electrònic ennegrit amb línies de baix funk manté la vigència en els seus millors moments ('A view to a kill', 'Planet Earth', 'Rio'). I encara emociona amb la balada 'Ordinary world'. –Marta Salicrú

Chemical Brothers

Sónar de Nit

The Chemical Brothers eren un dels plats forts del menú del dissabte a la nit. Els anglesos presentaven el seu nou disc, Born in the echoes, amb els visuals de l'artista y realitzadors Adam Smith, col·laborador habitual dels germans químics. Hi havia expectació, perquè, que caram, aquests herois de l'electrònica capaços de fer tremolar estadis mereixen un respecte.
La realitat (almenys la meva) és que el xou no va ser tan espectacular ni intens com m'esperava. És cert que Tom Rowlands i Ed Simons no han perdut ganxo i continuen sent capaços de fer saltar fins a l'última ànima que convoquen, però cap als tres quarts d'hora de l'inici, el xou es va anar desinflant per quedar-se en un terreny més aviat anodí. Al final va repuntar amb el clàssic 'Block rocking beats' . (Aquesta crònica conté una correcció respecte a la publicació original). -María José Gómez
Advertising

PXXR GVNG

Sónar de Nit

Els concerts de PXXR GVNG són una orgia en què tot val, sempre que hi hagi veritat, com al bon teatre. No esperàvem menys d’ells: trap a tota revolució, núvols de hash, twerk sense escrúpols, pistoles i bitllets i carn trémula per tot arreu. Porten al Dioni d’extra, irromp a l’escenari La Mala Rodríguez (“pobres, pero bien acompañaos”, criden), es llancen al públic, s’hi deixen la veu i la pell i gaudeixen de l’escenari amb bogeria. Són capaços de tot per la música: tatuar-se la cara, convertir-se en pares.

Desperten passions i odis a nivells i lectures molt diferents, des d’adolescents que busquen solucions màgiques de futur a forocoches, als qui veuen en PXXR GVNG una expressió viva del nostre temps. Tant se val: a la pista uns i altres ballen amb la mateixa entrega, i fins i tot els més escèptics, que se’ls miren des de les últimes files amb els braços plegats, com si només fossin  allà per emetre un veredicte, mouen el cul quan La mafia del amor –el nom sota el qual PXXR GVNG fa reggaetón– canta 'La disco resplandece'. Potser el mèrit més gran de tot plegat és, tal i com explicava Khaled en una entrevista a Time Out, que “hem fet ballar ducs amb gitanos. Gent de cognom fort amb Salazars”. -Maria Junyent

Sónar 2015
Sónar 2015
©Ariel Martini

Bomba Estéreo, El Niño de Elche

Sónar de Dia
 
“Pero levanta la mano si tú quieres bailar conmigo, pero levanta la mano si tú quieres enloquecer”, cantaba Liliana Saumet, cos i ànima de Bomba Estéreo. I el públic del SonarVillage va obeir: va aixecar les mans i va embogir. En el seu retorn al festival els colombians van revolucionar el final de l'última jornada del Sónar de Dia amb la seva actualització electrònica de ritmes del seu país com la cúmbia i la champeta. Explosius i enèrgics, amb una Li Saumet magnètica, el seu directe, amb què presentaven el seu quart àlbum, 'Amanecer' (2015), va generar el deliri i va desencaixar malucs: “con su movimiento 'slow', bailando toda la noche entera, cadera!”.
 
Unes hores abans el 'cantaor' alacantí Niño de Elche havia fet servir el mateix punt de partida, revisar amb l'electrònica la música d'arrel, en el seu cas el flamenc. El resultat, 'Raverdial', el seu projecte amb el col·lectiu de DJ i VJ Los Voluble, el convertia en MC escopint comentari social sobre bases de hardcore techno. Visceral i excitant. –Marta Salicrú

Divendres 19 de juny

Róisín Murphy, Skrillex

Sónar de Nit
 
Róisín Murphy (SonarPub, 23 h) ja no és la disco diva que va actuar al Sónar 2008 presentant 'Overpowered' (2007), ja no ho vol ser. Ara, després de retornar a la música amb 'Hairless toys', sembla més còmoda amb una imatge de 'performer', canviant els vestits de lluentons per les màscares de paper maixé. Va haver-hi modelets fastuosament extravagants –també la vam veure amb gavardina, mocador al cap i faldilla llarga, abillada com una senyora londinenca que va al mercat–, però als que els passava com al seu directe: mitja dotzena de músics sobre l'escenari al servei del house-pop minimalista de les noves cançons, però tot plegat sense arribar a connectar amb el públic (potser una mica amb el nou senzill 'Jealousy') ni tan sols amb 'Pure pleasure seeker', la versió de Moloko amb què va tancar un xou fred i amb poca ànima.
 
Qui si va connectar amb el seu públic va ser Skrillex. Xerraire i comunicatiu, va apel·lar el públic diverses vegades, micro a la mà, durant l'hora i mitja que va durar la seva sessió. Més accessible i ballable que en la seva anterior visita, la seva EDM menys angulosa, més propera al pop que al math rock, Skrillex va alternar el brostep, el postdubstep de broc gros amb què se'l va relacionar al principi, però també va recórrer al millor de Jack Ü, la mescla de pop i bass music amb elements de música d'arrel que comparteix amb Diplo, punxant els 'hits' 'Take Ü there', en què canta Kiesza, i 'Where are Ü now, en què ho fa Justin Bieber. En el capítol del sentit de l'humor, Sonny Moore va llançar fragments de la 'Barcelona' de Mercury i Caballé, de la 'Macarena' i, el moment més 'freak' de tots, el 'Circle of life' de 'El rey León'. Em falla la memòria o Moore va preguntar al públic si estaven llestos per Simba? I això, abans de disparar els canons de confeti. Una festa. –Marta Salicrú

Die Antwoord / Hot Chip

Sónar de Nit

El Sónar, de vegades, és tan fotut com la vida i t'obliga a triar, a contracor. En aquest cas el dilema era entre Die Antwoord, a la 1 en el SonarClub, i Hot Chip, a la 1.15 al SonarPub. Jo no vaig voler deixar de veure cap dels dos i vaig decidir veure una estona de cada concert i comparar les experències. Aquest és el resultat.

Amb l'escenari més gran del Sónar de Nit ple com un ou, els sud-africans van començar puntuals amb el seu xou abassegador i inquietant. El seu objectiu, a més de muntar-la ben grossa i fer moure el cul del respectable, és no deixar ningú indeferent. La seva música, el seu xou, vol despertar-nos de l'anodina i intranscendent realitat per endinsar-nos en un malson ple de monstres, sexe, insults i provocacions. Ninja i Yo-Landi Vi$$er es mengen l'escenari: ell rapejant amb l'actitud de boxejador a punt de trencar-te la cara, ella amb veu de Barbie del polígon més remot de l'extraradi més xungo de Ciutat del Cap. Un xou magnètic pel qual desfilen màscares, disfresses de peluixos, ballarines embotides en vestits mínims fent contorsions eròtiques.., del qual es va fer difícil desempellagar-se de l'influx.

Mentre jo hi sóc, la primera mitja hora del concert, sona 'Ugly boy', però marxaré sense sentir altres hits de la banda com 'I fink U freeky',' Baby's on fire'... Suposo que van deixar la mascletà pel final.

Faig la travessa cap a Hot Chip pensant que, si a l'infern es fan festes, deuen ser molt semblants a la que acabo de veure. No és mal pla, en tot cas. Però quan arribo a Hot Chip el déu de la música electrònica em fa que me'ls trobi tot començant 'Over and over'. I el que ve després és el somni humit del fan de la banda. Els anglesos van encadenar 'I need you now' amb 'Ready to the floor'; 'I feel better' amb 'Let me be him' per posar el punt final amb un cover de 'Dancing in the dark', de Bruce Springsteen.

Aquests nois amb pinta de nerds que passen les hores en un garatge dissenyant el sistema operatiu que canviarà el món ens van fer suar com al mísmissim avern, però amb una música celestial.

Si em pregunteu si em quedaria amb els endemoniats Die Antwoord o els angelicals Hot Chip podria dir que hi ha estones per tot però us mentiria. Jo vaig anar a un col·le de monges. I ja sabeu com ens van rentar el cervell... -María José Gómez

Advertising

Owen Pallett, Kiasmos

Sónar de Dia
 
Un dels últims a afegir-se al cartell del Sónar 2015, el canadenc Owen Pallett, virtuós del violí i la viola i responsable dels arranjaments de cordes de multiplicitat d'àlbums aliens –des d'Arcade Fire, dels quals forma part de la banda de directe, fins a Duran Duran, amb qui comparteix cartell al festival– podia no semblar la tria més evident per al Festival de Música Avançada si no es coneixen les seves composicions de pop d'avantguarda, angulós i dramàtic, que en directe construeix afegint capes de violí i teclats amb l'ajuda d'un 'looper', amb el suport d'una secció rítmica de baix i bateria. Tenor de veu sense màcula,  Pallett, descalç, amb bermudes i samarreta sense mànigues, com si en acabar el concert marxés a fer un bany a la Barceloneta, al SonarVillage va recórrer tota la seva trajectòria –que va començar sota el nom Final Fantasy– sense aturar-se especialment a 'In conflict' (2014), el seu celebrat quart àlbum en solitari. Un deliri de talent i un torrent d'emocions. Magistral.
 
“Voleu techno? És d'això del que es tracta, no?”, va dir un pletòric Ólafur Arnalds, meitat de Kiasmos –i responsable de la música de la bella instal·lació SonarPLANTA d'enguany–, en un dels moments àlgids del directe que comparteix amb l'islandès com ell, Janus Rasmussen. Kiasmos és un projecte de minimal techno experimental càlid i amable, festiu, res a veure amb la violència que les cortines del SonarHall havien presenciat el dia abans durant els directes d'Arca i Autechre. Eufòrics i euforitzants, Kiasmos van omplir durant una hora el buit que ha deixat l'enyorat Despacio en l'edició del Sónar d'aquest any. L'hedonisme no està renyit amb la qualitat. –Marta Salicrú

Dijous 18 de juny

Alejandro Ghersi
Alejandro Ghersi
©Ariel Martini

Hot Chip, Koreless + Emmanuel Biard, Arca & Jesse Kanda

Sónar de Dia

La setmana passada Alexis Taylor reivindicava en una entrevista a 'Time Out' el cor que bategava, al ritme de 4 x 4 del house, a les cançons de Hot Chip, uns dels triomfadors del Sónar 2015. Els londinencs van tancar amb hedonisme una jornada inaugural del Sónar de Dia intensa però dura amb una descàrrega de 'hits' infal·lible ('Over and over', 'Ready for the floor') i només un parell de temes del seu nou disc, 'Why make sense?' (els senzills 'Huarache lights' i 'Need you now'). Van acabar amb una excel·lent versió de 'Dancing in the dark', de Bruce Springsteen, amb personalitat però conservant les virtuts de l'original, i van fer venir moltes ganes de repetir amb ells al Sónar de Nit.

La música feta amb màquines és asèptica? Insubstancial? Inofensiva? Agafeu 'The well', la proposta que el productor electrònic gal·lès Koreless i l’artista visual francès Emmanuel Biard van presentar al Festival de Música Avançada: un pou d’emocions abstracte que absorbia, un portal transdimensional hipnòtic benefactor, un vòrtex de feixos de llum catalitzador de sentiments positius.

O agafeu el xou del productor veneçolà Arca amb Jesse Kanda en un Sónar Hall claustrofòbic tot i la seva immensitat –metres de cortines vermelles cobrint les parets de formigó de dalt a baix– convertit en l’avantsala de l’infern. Arca, coproductor de l’últim disc de Björk, amb el tors nu enfundat en una faixa negra amb lligacames, escopint entre el públic el rap de l’avern –que rimava ‘fresa’ amb ‘mayonesa’– sobre la seva música amenaçadora i agressiva, amb Kanda, invocant cossos incòmodament hipersexualitzats malgrat no tenir genitals, com si els nus de Lucian Freud tinguessin els glutis de Nicki Minaj i fessin twerking. No, la música de les màquines no és asèptica. Pot estremir. Pot fer por. –Marta Salicrú

Autechre

Sónar de dia

Cada any, el Sónar comença de la mateixa manera: després de recollir la primera cervesa em reuneixo amb un grup d’animals salvatges que es fan dir techno warriors –viuen repartits per Europa i mai fallen a aquesta cita– per traçar la ruta d’actuacions del dia. Tot anava com de costum fins que vaig pronunciar la paraula maleïda: Autechre. Els techno warriors van tenir una reacció similar a la que tenen els vampirs quan els apropen una mà d’alls. Es veu que fa uns mesos l’havien vist al Bloc, festival d’electrònica de Londres, i expliquen que després de mitja hora sumits en una foscor total, immersos en una bogeria de sons indesxifrables, mentre esperaven que l’actuació comencés, algú els va dir que allò ja era el concert. De seguida vaig entendre que em tocaria enfrontar-m’hi sola.

Quan ja m’havia fet a la idea del meu tràgic i solitari destí va aparèixer el Paulo, xilè acabat d’aterrar a Barcelona, decidit a viure el live dels abanderats de l’IDM (Intelligent Dance Music), els proclamats reis de l’abstracte.

20.30 h. Ens trobem amb l’escena que ens havien pintat: fosca absoluta i un soroll similar al que ha de fer una vaixella de milers de peces quan impacta sobre el terra. Tot el que havia llegit sobre Rob Brown i Sean Booth, ànimes d’Autechre, es confirma: electrònica abstracta, àlgebra sonora, pulcritud distorsionada, deconstrucció sonora. El so del silenci més llarg, fosc i inhumà, també. Que no vinguin a Barcelona des del 98 ha de tenir alguna cosa a veure amb tot això, em dic. Sense treure cap valor a la complexitat del seu treball i al fet que se’ls consideri un dels noms més importants de la història de la música electrònica, em provoca entre por i una curiositat malaltissa imaginar-me les conseqüències d’una sobredosi de la seva medicina. -Maria Junyent

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising