Les cròniques del Sónar 2016

La 23a edició del festival de música, creativitat i tecnologia vista per la redacció de Time Out

Escrit per

dijous 16 de juny 2016

Facebook Twitter Pinterest Email WhatsApp

Publicitat

El festival més important de música avançada del món celebra la seva 23a edició i torna a omplir durant tres dies els recintes de la Fira de Montjuïc i de Fira Gran Via L'Hospitalet amb centenars de concerts. La redacció de Time Out Barcelona va d'escenari en escenari a la recerca dels espectacles imprescindibles. Us en parlem!

Un email que realment t'encantarà

Apunta'ta la nostra newsletter. Descobreix el millor de la cituat abans que ningú

Facilitant el teu correu electrònic acceptes els nostres termes i condicions i la polítiques de privacitat, així com que t'enviem correus electrònics de Time Out amb notícies, esdeveniments, ofertes i promocions de clients.

🙌 Genial, ja t'has subscrit!

Gràcies per subscriure't! Descobreix la primera newsletter a la teva safata d'entrada molt aviat!

Dissabte 18

New Order

Hi ha un abisme entre els New Order que van tocar al Sónar 2012 i els que ho van fer a l'edició d'aquest any, en el seu millor concert a Barcelona des de la reformació del grup a finals dels 90. El 2012 encara s'estaven recuperant de la deserció de Peter Hook, baixista i membre fundador; les sirenes de 'Waiting for the sirens' call' (2005), el seu discret anterior àlbum, ja feien pudor de peix podrit, i uns mesos després, al gener del 2013 publicarien 'Lost sirens', amb cançons descartades per aquell disc, un llançament que del que feia tuf era de desesperació.

Al Sónar 2016, per contra, hi arribaven amb 'Music complete' (2015), el millor treball de la seva segona etapa. El nou àlbum va aportar valuoses i fresques aportacions –'Singularity', 'Restless', 'Plastic' i sobretot 'Tutti Frutti', encara més triomfant en viu que al disc– a un repertori de clàssics que el 2012 sonava gastat.

Però sobretot va fer que New Order tornessin crescuts al festival, havent recuperat la confiança que mai no hauria hagut de perdre un grup capaç de compondre una col·lecció d'himnes generacionals com 'Bizarre love triangle', 'True faith', 'Temptation' –una remescla de la qual va punxar Laurent Garnier durant la seva sessió de 7 hores al reconvertit SonarCar, la gran revelació del Sónar de Nit aquest any–, 'Blue monday' i 'Love will tear us apart', la versió de Joy Division –el grup de les cendres del qual va sorgir New Order– amb què van acabar. Ara, Bernard Sumner continua sense tenir cap gràcia ballant. –Marta Salicrú

Fatboy Slim

Per al més comú dels mortals Fatboy Slim sempre serà l'autor de 'Weapon of Choice', aquella cançó que acompanyava al vídeo de Spike Jonze de 2001 on Christopher Walken ballava de forma compulsiva al 'hall' d'un hotel. Per poc que ens deixem portar pel seu directe, però, descobrirem que és molt més, que aquest productor fatxenda de Brighton ha aconseguit colar molts dels seus 'samples' entre els llocs comuns de la cultura dance mundial. Només fent ús d'aquest material ja és fàcil embutxacar-se al públic, i és això el que va fer sense problemes dissabte quan faltaven pocs minuts per a les 4 h i l'audiència del SonarClub bullia com una cassola al foc.

No afirmarem pas que el senyor Noman Cook executa sessions elegants i minimalistes, al contrari, el seu és un perfil musical gruixut en l'estètica—quasi kitsch—i malsonant en les lletres, lubricant per a motors de gran cilindratge. Autoalliberat de la precisió i detallisme, Slim no té complexos quan porta al funk 'Psycho Killer' de Talking Heads, o quan barreja, per exemple, 'Samba de Janeiro' amb 'Seven Nation Army' de The White Stripes, o al marcar-se un narcisista homenatge a Prince tot hibridant-lo amb el seu conegut 'Right Here, Right Now'. Cap al final, tira de baixos per portat al paroxisme l'aguant de les caixes toràciques, i el públic s'ho agraeix amb una suada ovació. Missió complerta. –Manuel Pérez

Publicitat

Booka Shade

Un cartell avisa abans del concert: "L'any 2006 vam llançar un àlbum anomenat 'Movements'. Aquesta nit, deu anys després, hem vingut a celebrar aquest moment especial amb vosaltres". Efectivament, el duo berlinès Booka Shade va crear fa una dècada un disc referencial que ha omplert milions de minuts a discoteques de tot el món, inspiració per a remescles i escola d'un so progressiu i optimista que encara cueja. Per a defensar en directe la seva actualització han preparat un muntatge lumínic i audiovisual remarcable, amb tocs de percussió orgànica i l'entusiame encomanadís que transmet la seva presència.

No obstant això, un disc és un disc, organismes tancats que acostumen a tenir moments de pujada i de baixada. Aquests últims, massa trepitjats cap al final de la segona meitat, van provocar cert malestar i algun xiulet de disconformitat. El públic del Sónar, ja ho sabem, vol ballar i les balades atmosfèriques a certes hores són figues d'un altre paner. Ho van haver de remuntar amb la represa d'un dels 'hits' de l'àlbum, 'Body Language', justificant la repetició amb un afegit de lletra inèdita. Sense cap referència a èxits d'altres discos, van abaixar la persiana d'un autohomenatge efectiu però un punt descafeïnat. -Manuel Pérez

Sónar + D: The TimeKeeper. Domestic Data Streamers + Spotify

Fa temps que segueixo de prop la feina de Domestic Data Streamers, un col·lectiu de Barcelona que visibilitza grans dades a través d’instal·lacions artístiques. Números impensables transformats en formes, colors, sons. Fantàstic.

Les seves peces tenen l’objectiu de facilitar la comprensió una part del món que per volum o mitjans és complicat analitzar. Que per abstracte dificulta l’empatia. Han tractat temes com el malbaratament d’aliments, han transformat el que pensen els habitants de Jerusalem sobre la seva ciutat en dades de laboratori analitzables, van calcular de manera tangible l’impacte d’algunes de les obres d’art del CCCB sobre el públic. El millor per entendre-ho és explorar els seus treballs, clar.

Al Sónar + D han presentat The TimeKeeper, un experiment social en format instal·lació creat amb la col·laboració de l’equip d’anàlisi de dades de Spotify, els que fan possible el Discover Weekly, l’algoritme que cada setmana proposa als usuaris del programa una llista de música afí als gustos musicals de cada usuari.

El plantejament és aquest. Sabem que una cançó pot estar connectada a un record a través d’una experiència viscuda. Però… i si es pogués fer a l’inrevés? I si poguéssim establir una connexió entre un moment que encara no hem viscut i una cançó que encara no coneixem? Les preguntes que es fan els de Domestic Data Streamers mai són fàcils de respondre. De fons n’hi ha una més: la nostra manera d’escoltar música té a veure amb la nostra manera de viure? Aquí va l’experiment.

Un iPad anima a l’usuari a entrar amb el seu mòbil a thetimekeeper.rocks, introduir un codi personal i entrar al nostre compte d’Spotify per començar l’aventura. El mateix programa ens convida a avaluar unes imatges a partir de les emocions que ens desperten. Una mena de test sensorial a partir del qual classifiquen els usuaris en quatre grans grups, segons la seva manera d’escoltar música. Per exemple: hi ha persones que no paren de descobrir nous artistes i salten d’un a l’altre sense parar i n’hi ha que quan descobreixen un nou artista escolten exhaustivament tota la seva música.

I arriba el moment de fixar el moment futur. Cadascú pot demanar un lloc, si vol estar acompanyat d’algú o no a aquest lloc proposat i un dia i una hora determinats. Aquí s’acaba la part digital i comença la física, el que sempre m’atrau més de la manera de treballar dels Domestic: convertir dades i emocions (intangibles) en objectes físics, sempre hipnòtics.

Una veu en off, greu, anuncia el nom de l’usuari que ha participat a l’experiment. A l’altre costat de la cortina negra una màquina de vidre amb espirals mecàniques separa boles de vidre en quatre tubs que són les quatre personalitats-grups que diferencia l’experiment. Una llum blanca anuncia l’aparició de la nostra bola. El nostre desig individual, que baixa per l’espiral al ritme del so que fan els desitjos de tots els participants. Molt elegant. La màquina recorda als cervells que imaginava Pixar a Inside Out, i les boles són com els records essencials que apareixien a la pel·lícula.

L’experiment ha acabat. D’aquí a 15 dies (la data que vaig marcar), Spotify m’enviarà una cançó que s’anticipa a un record que encara no tinc. Una cançó triada segons tot el que he escoltat fins ara i la meva percepció emocional. Amb totes les cançons de totes les persones que han participat a l’experiment crearan una llista pública. La llista dels desitjos i dels moments que encara no hem viscut. – Maria Junyent.

Mostra'n més

Divendres 17

Jean-Michel Jarre

Quan el Sónar encara era un concepte inimaginable i la major part del seu públic encara no havia nascut Jean-Michel Jarre ja anava pel món predicant a cop de sintetitzador sobre com havia de ser l'electrònica. La presència del francès al festival salda, per tant, un deute històric envers un dels noms seminals del gènere. No obstant això, no hi ha cap mena d'intenció nostàlgica al xou presentat, al contrari, el gruix del concert el van formar els nous temes del seu doble disc 'Electronica', en el qual ha col·laborat amb una llista interminable de col·legues i deixebles.

D'aquesta manera, Jarre va prescindir quasi per complet de la seva faceta més ambient i new age per bastir una lliçó magistral sobre el present multipolar del reialme electrònic, amb referències creuades tan bastardes com el pop sintètic ensucrat de Pet Shop Boys a 'Brick England', l'àcid tocat de solemnitat de Boys Noize a 'The Time Machine', o l'electroclash provocador de Peaches, presents al tema 'What You Want', un dels més ballats de la nit. Fins i tot va haver-hi espai per a Edward Snowden, missatge enregistrat i dedicatòria, perquè recordem que per a Jarre l'electrònica també és política, a banda d'espectacle, és clar.

En aquest sentit, el desplegament tècnic i visual del muntatge va estar a l'altura de les expectatives. El músic de Lió ja va profetitzar en el seu moment que l'electrònica seria experiència visual en directe o no seria. Pioner també en la utilització d'audiovisuals, Jarre va presentar al Sónar un efectista mecanisme de projeccions 3D amb panels mòbils, a més d'un sistema de làsers que fins i tot, manipulats amb guants, li van servir d'instrument. Un espectacle sense comparació possible que entra de ple a l'Olimp de les filigranes tècniques més espectaculars en vint-i-tres edicions del Sónar, un festival una mica més complet després de la visita d'un baró fonamental de l'electrònica mundial. -Manuel Pérez

Anohni

Es va fer pregar. Molt. Abans que Anohni sortís a l'escenari, ens vam haver d'empassar un vídeo de vint minuts –que es van fer llarguíssims–, en què la model Naomi Campbell es contornejava en un esquàlid triquini. Un temps que haguéssim pogut aprofitar per veure una estona més del directe de Jean-Michel Jarre, que lamentablement actuava a la mateixa hora.

El primer tema del concert el va interpretar fora de pla, i quan finalment va sortir, una caputxa i un vel negres –vestia de negre de cap a peus– li cobrien la cara, privant-nos de l'expressivitat facial de la veu d'Antony and the Johnsons. A canvi, una pantalla ens mostrava la cara de diferents dones la bellesa i l'edat de les quals defugia els cànons hegemònics –fins i tot Anohni, dona transgènere, els ulls de la qual van presidir la interpretació d''I don't love you anymore'–: el missatge hagués quedat claríssim si no fos pel preludi amb el vídeo de la 'top model' exhibint la seva figura.

Flanquejada per Oneohtrix Point Never i Hudson Mohawke, coproductors de 'Hopelessness' (2016), l'àlbum amb què Anohni ha estrenat el seu nou àlies –l'actuació al Sónar significava la primera vegada que els tres coincidien sobre l'escenari–, l'artista va interpretar les cançons del disc, carregat de discurs polític, sense fer cap concessió al seu repertori amb The Johnsons. Musicalment va ser impecable, però com a espectacle a la proposta li va faltar dinamisme. I privar el públic de la seva imatge li va fer un flac favor. –Marta Salicrú

Publicitat

©Blanca de Vilar

Niño de Elche + Los Voluble

Fa tot just un any, el controvertit i bellugadís cantant post-flamenc Niño de Elche es va presentar al Sónar acompanyat del duo electro-visual Los Voluble. Es van inventar el concepte 'RaVerdial', que unia una ancestral tradició de festa fandanguera, 'los verdiales', amb la moderna concepció de 'rave' i tota la seva càrrega de techno més gruixut i underground. A tot plegat se li afegia el discurs polític que sempre acompanya al valencià i, 'voilà', un dels xous més comentats de l'edició 2015 amb més de 23.000 visualitzacions al canal de YouTube.

El trio, ara quintet amb l'aportació d'un altre tècnic audiovisual i d'un músic de violí de roda, va tornar a intentar crear el mateix impacte amb una proposta nova de cap a peus. 'En el Nombre de' és un cant d'indignació, quasi de fúria, per les lamentables circumstàncies que es viuen a llocs com la frontera de Ceuta i Melilla, l'estret de Gibraltar o els diversos escenaris de la crisi dels refugiats.

Les terribles imatges amb què van bombardejar al públic conjuntaven amb els laments foscos i perseverants, quasi hipnòtics, d'un Francisco Contreras que pràcticament va prescindir de la seva base de cantaor. Els textos de Paul B. Preciado van afegir més sal gorda al guisat, "el miedo como zona protegida por el miedo" repetia constant a l'inici. Ancorats en l'obvietat, el grup va intentar falcar un gir final, una lloança ballable i optimista a la llibertat sexual que no va aconseguir contrarestar el dens solatge de pamflet de la indignació. - Manuel Pérez

El Guincho

Plovia, feia sol i El Guincho pentinava el públic del Sónar Village amb el tropicalisme de 'Pop negro' (2010) i el fragmentat R&B contemporani d''Hiperasia' (2015), l'àlbum que presentava per primer cop a Barcelona, ciutat on vivia quan va començar la seva carrera. Un clima boig que va provocar la desbandada del públic durant l'última cançó del directe del músic canari quan un fort ruixat tan sobtat com breu va reclamar el protagonisme.
En format de quartet, acompanyat de tres dels membres del quintet barceloní Extraperlo, els seus habituals Aleix Clavera i Borja Rosal, amb la nova incorporació de Pau Riutort –que se'n va sortir molt bé cantant la part de Mala Rodríguez al duet 'Comix'–, Pablo Díaz-Reixa va defensar amb solvència i artesania –cosa que no sempre passa amb els directes electrònics– un repertori eclèctic, amb alguns alts i baixos pel que fa al ritme, però eficaç la major part del temps. Llàstima que la pluja, que després va escampar, els aigualís l'aplaudiment al final. Se'l mereixien. –Marta Salicrú

Publicitat

Ata Kak

Ata Kak ha estat un dels millors descobriments del Sónar d'aquest any. Igual que ho va ser Omar Souleyman en el seu dia, en aquest cas l'artista ghanès es presentava al festival amb només un àlbum sota el braç, 'Obaa sima'. Es tracta d'un casset que Ata Kak va produir fa vint anys i que ara ha estat reeditat gràcies a la bona feina del dj i col·leccionista Awesome Tapes From Africa.

Acompanyat d'una banda al complet (baix, guitarra, sintetitzadors, etc), Ata Kak va omplir de somriures l'escenari Sónar Village. Sortia el sol després de la pluja i ho feia amb els ritmes pop i hip-hop africans cantats en llengua Twi d'un Ata que no va parar de ballar i somriure en cap moment. Va fer un repàs exhaustiu a 'Obaa sima', amb moments àlgids com Daa Nyinna o Moma Yendodo amb gairebé tot el públic cantant allò de 'scooby dooby'. Un concert que va sonar igual de càlid i cru que el disc, però amb el valor afegit de la simple presència d'Ata, que va saber connectar amb un públic contagiat de la seva bona energia. Un concert rodó i entranyable per part d'un músic singular que va omplir de màgia les primeres hores del segon dia de Sónar. Win! -Pau Roca

Kerri Chandler

Tenia els meus dubtes sobre l'actuació de Kerri Chandler al Sónar. I és que molts dj's que han estat referents del so primigeni del house als anys 90 han adoptat des de fa anys un discurs musical plagat del pitjor del house (per no dir música dance) que tant s'ha sentit i punxat a Eivissa.

Ahir Kerri Chandler tenia l'oportunitat de demostrar per què és per a molts el millor productor de house de tots els temps. I la veritat és que no va saber aprofitar l'ocasió: una sessió lineal des del principi, amb pocs moments d'emoció i de 'soul' que només es van salvar quan tocava algunes frases amb el piano/sintetitzador que va incorporar al seu dj set. I això sí, va tancar la sessió amb el seu remix del 'You're in my system', una joia atemporal que sí que va fer embogir la gent. Amb això i un parell de clàssics més podríem dir que va salvar l'aprovat, el bo de Kerri. Li haurem de donar una segona oportunitat, perquè ahir no va ser el seu dia. -Pau Roca

Mostra'n més

Dijous 16

James Rhodes

Després de llegir el llibre autobiogràfic que James Rhodes ha publicat aquest any (un dels èxits literaris de la temporada) i gaudir del concert d'ahir a l'escenari Sónar Complex he de dir que encara sento més fascinació pel pianista londinenc. No tant per les seves virtuts com a músic, que són moltes, sinó per la manera com entén la música clàssica i l'interpreta.

No sóc un expert en música clàssica. Vaig tocar el violí i estudiar solfeig vuit anys en aquella fàbrica de músics caòtica i familiar que era l'escola Virtèlia, i això em va permetre que avui dia tingui una mínima sensibilitat (quina ràbia de paraula) i alguns –pocs- coneixements de clàssica. Per això al concert de James Rhodes al Sónar hi vaig anar amb un amic que sí és un expert en piano clàssic (fill d'un gran pianista de casa nostra com és Jordi Camell, per cert) i això va fer que ara pugui escriure quatre línies sobre el concert de Rhodes amb alguna dada tècnica més.

El repertori del concert va ser perfecte: una obertura de Gluck meravellosa, dues obres de Chopin (Scherzo número 2 i la Fantasia Polonesa) i, sí, la Chacona Bussoni de Bach. "No la tocarà. No s'arriscarà a fer-ho, aquí. I menys una peça tan complicada", deia el meu compi abans d'entrar. Doncs ho va fer. I quan va dir que ho faria, els crits de gust d'uns quants van fer que fins i tot Rhodes es sorprengués. "A Londres ningú crida quan anuncio que tocaré la Chacona. Ni la coneixen!". Crits de plaer al Sónar abans de sentir una peça de Bach de principis del 1700? Sí!

El concert va ser enèrgic i tens. Sense gaire temps per pair els passatges d'una Fantasia Polonesa de Chopin harmònicament orgàsmica, o una Chacona trepidant amb tants matisos que es perdien en la pressió que Rhodes exerceix a les tecles. Va tocar meravellosament però amb tantes ganes d'agradar que a moments semblava que no deixés respirar les peces. Com si volgués ofegar les notes tant com la vida l'ha ofegat a ell. Aquesta és la seva manera d'actuar i d'entendre la música, interpretant amb el cor les peces de "pioners com Bach o Chopin, com també ho van ser Kraftwerk o Steve Reich", va dir. -Pau Roca

Kelela + Nicola Cruz + 'Become ocean'

Si l'any passat Bomba Estéreo van portar la música de la costa Pacífic de Colòmbia al Sónar de Dia, la primera jornada de l'edició d'enguany va tenir, en les seves primeres hores, el folklore andí com a protagonista gràcies a la proposta de Nicola Cruz, francès amb arrels sud-americanes establert a Quito, que porta els sons tradicionals de la cordillera a una música electrònica elegant i sensual. Més ballable que en el seu debut, 'Prender el alma' (2015), però igual d'atmosfèric, la cadència del directe de Cruz va escalfar l'encortinat Hall i fer remenar malucs a un ritme letàrgic.

"M'han advertit que no canti balades als festivals", deia Kelela al mateix escenari unes hores després. Amb un directe auster, ella i un DJ que li llançava els instrumentals i li acaronava la veu amb efectes, la nord-americana va fer callar els qui la malaconsellaven (no tant el públic) amb un repertori d'R&B tan intens com baix de revolucions, veu i presència escèniques imponents que omplien un escsenari buit.

A l'altre extrem d'aquesta parquetat instrumental, i a l'altra punta de la ciutat, a L'Auditori, l'OBC va estrenar, en el marc del festival, la premiada partitura de John Luther Adams 'Become ocean', una peça amb discurs ecologista en què la música evoca onades, amb crescendos que, quan sembla que estan a punt d'assolir el punt àlgid, es recullen, com la marea. Al mateix espai, en un escenari exterior, Dawn of Midi tancaven la vessant més clàssica del Sónar de Nit amb el seu minimalisme, més a prop de la música contemporània que del techno, amb trio de piano, contrabaix i bateria. –Marta Salicrú

Mostra'n més

Un email que realment t'encantarà

Apunta'ta la nostra newsletter. Descobreix el millor de la cituat abans que ningú

🙌 Genial, ja t'has subscrit!

Gràcies per subscriure't! Descobreix la primera newsletter a la teva safata d'entrada molt aviat!

També t'agradarà

Publicitat