Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Les 50 millors cançons dels anys 90
Nirvana
Photograph: Stephen Sweet/REX/Shutterstock

Les 50 millors cançons dels anys 90

Posem-nos una mica nostàlgics i recordem què cantàvem i ballàvem els últims anys del segle XX, quan el rock alternatiu va assaltar el 'mainstream'

Per Borja Duñó i Time Out Barcelona Editors
Advertising

L'última dècada del segle XX va ser també l'última era daurada de la indústria discogràfica. Mentre molts melòmans tornaven a comprar tota la seva col·lecció de vinils en CD, les companyies no es podien ni imaginar la desfeta que els esperava amb el canvi de mil·lenni, Napster, l'mp3 i l'intercanvi d'arxius per Internet. Va ser un temps de vaques grasses, amb diners per apostar per la música alternativa (grunge, britpop, trip hop, electrònica...) i gastar-los en videoclips. Després tot va canviar... però com vam gaudir-ho mentre va durar!  

NO T'HO PERDIS: Les 50 millors cançons dels anys 80

Les 50 millors cançons dels 90

1. Nirvana, ‘Smells like teen spirit’ (1991)

Si el 1991 tenies 15 o 16 anys, és possible que visquessis la sortida de 'Smells like teen spirit' com tota una revelació. Pot ser que Nirvana no inventessin absolutament res, però sintetitzaven a la perfecció l'indie, el punk i el rock alternatiu dels 80 i el catapultaven al 'mainstream' amb una fúria inusitada. Per un breu període de temps, 'Smells like teen spirit' va representar l'assalt de l'underground al poder de l'MTV i les grans companyies de discos, tot obrint camí a tot el que hauria d'arribar (bo i dolent) en la dècada dels 90.

 

2. TLC, ‘Waterfalls’ (1995)

La cançó més emblemàtica de les TLC va ser un èxit rotund malgrat tractar temes molt durs, com el tràfic de drogues i la sida. D'entrada, ni el segell de les d'Atlanta ho veia clar, però un videoclip d'un milió de dòlars va impulsar la cançó, que adverteix del perill de triar segons quins camins a la vida. Un mig temps de nu soul amb una tornada inoblidable que ens bressola com una mare a un adolescent descarrilat. Convertides en aigua, les TLC ens demanaven que no perseguíssim cascades, que ens quedéssim a la vora dels rius i els llacs que coneixem.  

 

Advertising

3. PJ Harvey, ‘Down by the water’ (1995)

Després de 'Dry' (1992) i 'Rid of me' (1993), PJ Harvey ja era una estrella de culte del circuit alternatiu. El seu blues punk i la seva figura extravagant encara havia de créixer, però, i ho va fer amb 'To bring you my love' (1995), primer disc sense el seu trio. Coproduït per ella mateixa amb Flood i el des d'aleshores inseparable John Parish, Harvey va engrandir el seu so, deixant enrere el minimalisme anterior –'Rid of me' l'havia produït Steve Albini– i apostant per elements electrònics i un quartet de corda. 'Down by the water' és una 'murder ballad' terrible que una mare que deixa ofegar la seva filla acabada de néixer, amb picada d'ull a Lead Belly.

4. Massive Attack, ‘Unfinished sympathy’ (1991)

'Unfinished sympathy', tercer single de la història de Massive Attack inclòs al fundacional 'Blue lines' (1991), és una pedra angular del trip hop, amb una influència que dura fins als nostres dies. Amb la veu plena de soul de Shara Nelson, el batec del hip-hop i una orquestra simfònica com a trets més distintius, la peça ens submergeix en una mena d'èpica desassossegant que ens atrapa i no ens deixa anar. Per evitar la censura de la ràdio a l'hora de promocionar el 'single' –era el moment de la Guerra del Golf– el grup va passar a dir-se només Massive, sense l'Attack.

 

Advertising

5. Nenneh Cherry, ‘Woman’ (1996)

No és la primera resposta de la història a una cançó masclista des d'una perspectiva feminista –penseu en l'inoblidable 'Respect' d'Aretha Franklin contestant la peça del mateix títol d'Otis Redding–. En aquest cas, Neneh Cherry es va inspirar en la paternalista 'It's a man's man's man's world', de James Brown, per crear un himne a l'empoderament femení sota els paràmetres estètics del trip hop de l'època i que encara ara resulta tremendament emocionant. Ah, el disc on estava inclosa es diu 'Man' i també contenia la meravellosa '7 seconds', cantada amb Youssou N'Dour, convertida en hit un parell d'anys abans. 

6. Björk, ‘Army of me’ (1995)

Björk va escollir com a primer 'single' del seu aclamat segon treball 'Post' (1995) aquesta peça de rock industrial amb aires futuristes en què la islandesa renya el seu germà pel seu comportament: "Si et queixes una vegada més, trobaràs un exèrcit de mi", va repetint la tornada sobre el martelleig d'una base rítmica maquinal. L'any 1995 la música de Björk ens ensenyava una mena de distopia/utopia on els robots tenien sentiments; podíem intuir el futur, però encara no l'acabàvem de veure.

 

Advertising

7. Pulp, ‘Common people’ (1995)

Durant molt de temps, van ser els grans tapats del britpop. Jarvis Cocker i els seus havien fundat el grup al Sheffield de 1978 i havien debutat en disc el 1983, però no va ser fins a 'Different class' (1995), el seu cinquè treball, que els va arribar l'eclosió que mereixien. Gran part de la culpa és d'aquesta cançó, un monument irònic, ballable i irresistible a la qüestió de la lluita de classes, sobre una noia rica que vol viure i sentir com la "gent normal". I el Jarvis li diu: "segur?". 

8. Daft Punk, ‘Da Funk’ (1997)

Ara que s'han separat, ens adonem de com és d'enorme el llegat del duo francès, encaparrat a fer estimar la música house i disco als seguidors del rock i viceversa. El riff, enganxós com un xiclet a la sabata, està tret del so d'una sirena, amb una melodia inspirada en Giorgio Moroder; curiosament, volien emular els discos de gangsta rap de l'època, que al seu torn bevien del funk dels 70. Una mostra del geni compartit per Thomas Bangalter i Guy-Manuel de Homem-Christo, ja en el seu primer treball 'Homework' (1997), rematada per un vídeo inoblidable de Spike Jonze.

Advertising

9. Oasis, ‘Live forever’ (1994)

El tercer 'single' del debut d'Oasis, 'Definitely maybe' (1994), entroncava amb la psicodèlia dels Stone Roses –de Manchester com ells–, però també amb el pop britànic més clàssic. I és segurament aquest regust atemporal el que es paladejava amb més ganes a principis dels 90. Melodies pop de tota la vida, reminiscents dels Beatles, amb guitarres que sonaven a classe treballadora elevant-se per sobre les grisors quotidianes mitjançant tornades glorioses. 

10. Sinéad O’Connor, ‘Nothing compares 2 U’ (1990)

Quina manera més impressionant de començar una dècada. Una artista irlandesa desconeguda al nostre país agafa una peça de Prince també desconeguda i l'eleva a la categoria d'icona del pop. Amb la cançó vam descobrir també una cantant amb una forta personalitat, tan diferent al cànon dels 80: amb el cap rapat a l'u, parlant clar a les entrevistes, sense por de represàlies per les seves idees religioses o polítiques. O'Connor va pensar que Prince l'estimaria per haver cantat la seva cançó però es va trobar amb “l'ésser humà més aterridor” que havia conegut mai. “Fins i tot més aterridor que la meva mare”, va dir al 'Belfast Telegraph'. Sense saber-ho, la llàgrima que vessava al vídeo de 'Nothing compares 2 U' estava més que justificada.

Advertising

11. Radiohead, ‘Paranoid android’ (1997)

Després de semblar uns 'one hit wonders' amb 'Creep' i d'intentar allunyar-se'n amb el seu segon treball 'The bends' (1994), Radiohead van fer el salt definitiu cap al que són ara amb 'OK Computer' (1997) un disc que apuntava més als 2000 que no pas als 90. I la cançó insígnia va ser 'Paranoid android', estranya elecció per a un single, ja que durava més de sis minuts i tenia diverses seccions molt diferenciades entre elles. Tanmateix, aquesta peça amb aires de rock progressiu va connectar a la perfecció amb un moment en què ja s'albirava l'alienació que provocaven sobre la gent el capitalisme modern i les noves tecnologies. Radiohead creaven bellesa a partir de sentiments d'angoixa i estranyesa mentre es consagraven com un dels grans grups de rock de la història.

12. The Breeders, ‘Cannonball’ (1993)

La línia de baix més coneguda i celebrada dels 90? Molt possiblement. El grup de les germanes Deal –ja sense Tanya Donelly– va assaborir l'èxit amb aquest hit instantani –bàsic, brut, divertit– que va explotar, tal com diu el títol, com una canonada. Els Pixies es van separar mentre la Kim Deal era a l'estudi gravant la cançó i, irònicament, el seu projecte paral·lel sí que es va beneficiar del 'boom' del rock alternatiu propiciat per l'èxit de Nirvana i el grunge. Llàstima que no tornessin a repetir mai un èxit com aquell. 

Advertising

13. Blur, ‘Girls and boys’ (1994)

Un himne a la disbauxa juvenil que es va ballar fins a l'extenuació en bars musicals i discoteques durant els anys 90. Era el primer 'single' de 'Parlklife' (1994), tercer disc de Blur, el treball que els catapultaria a primeríssima línia d'allò que es va anomenar britpop juntament amb Oasis, els seus rivals, amb qui es disputarien el tron del pop britànic durant una bona temporada, emulant una mica aquella pregunta de "tu què ets més, de Beatles o Stones?". En aquell moment, si tenies ganes de festa, segur que eres més de 'Girls and boys'. 

14. Underworld, ‘Born slippy.Nuxx’ (1995)

Volia ser el crit de socors d'un alcohòlic –Karl Hyde, meitat del duo londinenc– i va acabar popularitzant el tecno entre un sector de públic massiu gràcies a la seva inclusió a la banda sonora de 'Trainspotting' (Danny Boyle, 1996). El que és segur és que la cançó –repetitiva, fragmentada, que volia representar el punt de vista d'algú que va molt passat– s'ha convertit una peça icònica d'un moment en què la cultura de clubs i les 'raves' van fer fortuna entre la joventut tot oferint una via d'escapament a una realitat sovint massa fotuda. Des dels seus acords inicials amb rebot –recognoscibles a l'instant– fins a la batucada final, 'Born slippy.Nuxx' sintetitza a la perfecció el moment i les ganes de festa dels joves dels 90.

Advertising

15. Beastie Boys, ‘Sabotage’ (1994)

El primer single del quart àlbum dels Beastie Boys, 'Ill communication' (1994) sintetitzava a la perfecció la mescla impossible que proposaven els Beastie Boys: hardcore punk blanc empeltat de rap, amb un riff irresistible que convidava a un pogo emocionant i violent. El vídeo de Spike Jonze, que emulava les pel·lícules i sèries policíaques dels anys 70 va tenir part de culpa del seu èxit massiu. Semblava un tràiler d'un film trepidant que no existia. El rodarà algú algun dia?

16. Portishead, ‘Glory Box’ (1994)

A l'estela de Massive Attack, Portishead van fer un pas més cap a la popularització del trip hop amb 'Dummy' (1994). 'Glory box', la cançó que tancava el disc i també el tercer 'single' de l'àlbum, era una mena de blues arrossegat basat en un 'sample' d'Isaac Hayes en bucle i la hipnòtica veu de Beth Gibbons al capdamunt (al videoclip caracteritzada com una cantant de jazz dels anys 50), bressolant-se sobre la lenta cadència i amb el contrapunt d'una guitarra distorsionada esgarrapant-li protagonisme.   

Advertising

17. Buena Vista Social Club - 'Chan Chan' (1997)

A finals dels 90 va irrompre amb força el son cubà gràcies a la publicació de 'Buena Vista Social Club' un disc produït per Ry Cooder que va significar el renaixement d'una sèrie d'artistes ja veterans que havien caigut en l'oblit després de la revolució. Gràcies a l'àlbum –i al documental de Wim Wenders– el públic de finals dels 90 va descobrir noms com Compay Segundo, Omara Portuondo, Eliades Ochoa i Ibrahim Ferrer. Cançons com 'Chan chan' desperten una delicada nostàlgia alhora que fan adonar-nos de l'anglocentrisme d'una època en què ningú s'hauria pogut imaginar un boom llatí com l'actual.

 

18. Rage Against The Machine, ‘Killing in the Name’ (1992)

L'aparició de Rage Against the Machine al panorama musical amb 'Killing in the name' va ser com una fuetada. Tenien l'esperit revolucionari dels Clash però sonaven més agressius i absolutament moderns per l'època: pels riffs i solos de Tom Morello, per la fusió orgànica entre rock dur i rap i pel carisma de Zack de la Rocha llançant consignes polítiques que es convertien en crits de guerra –sovint amb la lletra canviada– a les pistes de ball on se celebrava amb pogos incendiaris l'esclat de després de cada "Now you do what they told ya".

Advertising

19. Suede, ‘Beautiful ones’ (1996)

Quan Bernard Butler va deixar Suede, molts dubtaven que Brett Anderson se'n pogués sortir sol. Però Richard Oakes va omplir magníficament el buit que havia deixat el guitarrista i, amb el temps, s'ha demostrat que el primer àlbum del grup sense Butler, 'Coming up' (1996), és un gran disc, amb una sèrie de hits inoblidables com aquest 'Beautiful ones', que retratava l'hedonisme de la cultura de clubs dels 90 sota el claríssim influx de David Bowie.

 

20. My Bloody Valentine - ‘Only shallow’ (1991)

És impossible parlar dels 90 sense referir-se al noise pop o el shoegaze (allò de mirar-se les sabates, no per timidesa sinó perquè és on hi ha els pedals d'efectes). I els irlandesos My Bloody Valentine va ser un dels grups més representatius d'aquesta estètica, si no el que més. Amb 'Loveless' (1991), no només van definir un so i una manera de fer rock amb cascades de guitarres distorsionades i l'ús del sampler, sinó que van aconseguir soterrar-hi sublims melodies de pop cristal·lí, com les que canta Bilinda Butcher en aquest 'Only shallow', brutalment contrastades pel mur sònic instrumental.  

Advertising

21. Los Planetas - 'Qué puedo hacer' (1994)

És difícil explicar l'excitació que va suposar la irrupció de Los Planetas al panorama musical a algú que no hagi viscut el canvi de paradigma que van suposar grups com ells a principis dels 90. En aquell moment, la indústria del pop espanyol s'havia quedat desfasada i els grups indies resultaven aire fresc i rejovenidor. Els de Granada havien debutat amb un EP a Elefant, però de seguida els va fitxar una multinacional (RCA-BMG), de manera que el seu pop urgent, amb la veu de J soterrada sota guitarres distorsionades, va arribar a moltíssima gent amb ganes de celebrar una música més autèntica i menys prefabricada; 'Qué puedo hacer' va ser el hit de tot això. 

22. Take That, ‘Back for good’ (1995)

Els anys 90 no només van ser l'era daurada de la música alternativa, sinó que sovint, eren les 'boy bands' del moment les que regnaven als 'charts'. I Take That ho van petar amb 'Back for good', una balada de pop comercial que fregava la perfecció, escrita i produïda per Gary Barlow per al segon àlbum dels britànics, 'Nobody else' (1995). La cançó va fer el rècord de mantenir-se dalt de tot de les llistes britàniques durant 45 setmanes seguides i  també va ser número 1 a Espanya, com a desenes d'altres països. 

Advertising

23. Destiny’s Child, ‘Say my name’ (1999)

La dècada era a punt d'acabar-se i encara no sabíem que Beyoncé es convertiria en la Beyoncé que és ara, però Destiny's Child apuntaven ja cap als 2000 amb audàcia. S'acabava l'era de les boy bands i començava un segle amb més presència femenina? Probablement aquesta cançó –sobre una noia que desafia a la seva parella a dir el seu nom davant de la persona amb qui es pensa que l'enganya– ja apuntava cap al món que tenim ara, en què l'R&B –masculí i femení– no necessita una llista separada. Espòiler: la música negra –i llatina– acabarà manant en el pop del segle XXI.  

24. Bikini Kill - ‘Rebel girl’ (1993)

Des d'Olympia, Washington, Bikini Kill van ser la punta de llança del moviment riot grrrl, format per grups de noies que lluitaven contra el masclisme imperant amb les guitarres abrasives i la mala bava pròpies del punk. El grup de Kathleen Hanna va ser enormement influent en un moment en què el rock estava fortament masculinitzat, fins al punt de marcar poderosament Kurt Cobain, conegut per la seva sensibilitat feminista (inconscientment, Hanna també va donar nom a l'èxit de Nirvana 'Smells like teen spirit', però això és una altra història). 'Rebel girl' ha quedat probablement com la cançó més emblemàtica del moviment.

Advertising

25. Morente & Lagartija Nick - ‘Pequeño vals vienés’ (1996)

Una de les fites de la música dels anys 90 va ser el disc 'Omega' (1996), que va unir el flamenc d'Enrique Morente amb el rock de Lagartija Nick, tots ells de la ciutat de Granada. 'Omega' va ser un treball transgressor i bell, que va obrir moltíssimes portes a l'experimentació i va trencar barreres. 'Pequeño vals vienés' mantenia la melodia de la cançó que Leonard Cohen va fer sobre el poema de Lorca, però la retornava a la seva llengua original, creant un monument sonor que quedarà lligat per sempre al record del poeta.      

26. Wu-Tang Clan - ‘C.R.E.A.M.’ (1993)

Construïda sobre una senzilla i hipnòtica línia de piano, 'C.R.E.A.M.' s'ha convertit en una de les cançons més icòniques de la història del hip-hop. Pertany a 'Enter the Wu-Tang (36 Chambers)' (1993), considerat el millor disc del grup de Staten Island i un dels millors del gènere. L'acrònim del títol ve de la famosa tornada que es va repetint al llarg de la cançó: "Cash rules everything around me" (els diners ho governen tot al meu voltant) apuntalat per aquell inoblidable "C.R.E.A.M., get the money / Dollar dollar bill, y'all".

Advertising

27. Metallica, ‘Enter Sandman’ (1991)

Els fans de Metallica van posar el crit al cel quan els californians van publicar el seu 'Black album'. No perdien força ni agressivitat, però el so era més comercial: deixaven enrere el thrash metal dels discos anteriors per abraçar un hard rock més digerible per a les masses amb el qual van entrar en rotació a l'MTV, sobretot amb 'Enter Sandman' i el seu riff inoblidable. Amb el temps, la cançó, que explorava les pors irracionals d'un infant, s'ha convertit en el clàssic de la banda –i també del rock– que va ajudar a convertir Metallica en els gegants que són ara. 

28. Smashing Pumpkins, ‘1979’ (1995)

Molt abans que els Smashing Pumpkins es convertissin en un grup avorridíssim, els de Billy Corgan van crear la seva obra mestra, 'Mellon Collie and the infinite sadness' (1995), un doble àlbum que contenia uns quants hits memorables, com aquest '1979', amb una agradable sensació d'immediatesa i urgència, tot i que calmada, en comparació amb la pompositat de peces com 'Tonight, tonight'. Una oda a l'adolescència perduda, que 25 anys més tard encara ens fa posar més nostàlgics.

Advertising

29. Manu Chao - ‘Clandestino’ (1998)

A la Barcelona de finals dels 90 va esclatar el mestissatge, una fusió d'estils de procedències d'arreu del món que va rebre la importantíssima influència de Manu Chao. Va ser ell mateix, de fet, qui va recollir l'èxit comercial més espectacular en aquest camp, amb un disc viatger gravat en solitari després de la dissolució de Mano Negra. 'Clandestino', la cançó titular i la més emblemàtica d'un l'àlbum que va vendre milions de còpies, enumerava els sofriments que pateixen les persones migrants i es va convertir en un himne de la lluita contra les injustícies de la globalització.

 

 

30. Umpah-pah - 'La catximba i els rostolls d'Angelina' (1991)

Umpah-pah no van arribar a triomfar tant com altres coetanis del rock català, però van arribar a cotes creatives altíssimes, ja des del primer disc. 'La catximba i els rostolls d'Angelina', un reggae a mig temps deliciós, és només una mostra de l'originalitat del grup, tant pel que fa a la música com a les lletres. Adrià Puntí, fent ús d'una llibertat creativa poc vista en el rock en català, va fregar la genialitat en més d'una ocasió ("Vull córrer entre gladiols morint curull d'esperit del pol·len / pres d'un delit soc desaforat, sé que és lo que hi ha").

Advertising

31. Britney Spears, ‘…Baby one more time’ (1998)

Quan va sortir aquest 'hit' interplanetari, Britney Spears encara no havia fet 17 anys, un detall gens menyspreable tenint en compte els rius de tinta que va fer córrer aquesta jove de Mississippi només debutar. El clip amb l'uniforme escolar sexy i les possibles interpretacions S&M del vers 'hit me baby one more time' no van passar desapercebuts de les mirades escrutadores dels crítics, tot i que la parella de productors suecs Max Martin i Rami van afirmar que creien que la paraula 'hit' es referia a una innocent 'trucada' en 'slang'. En qualsevol cas, encara no ens podem treure del cap la melodia que va convertir Spears en una estrella del pop.

 

32. R.E.M. - ‘Everybody hurts’ (1992)

D'acord, R.E.M. és un grup més dels 80 –van publicar sis discos durant aquella dècada!–, però la seva cançó més famosa, 'Losing my religion', és de 1991. Tanmateix, si com nosaltres heu acabat avorrint una mica la famosa mandolina, potser sereu més d''Automatic for the people' (1992), un disc que van fer en plena ressaca de l'èxit estratosfèric d''Out of time' (1991) i que els va sortir molt més relaxat. La balada 'Everybody hurts', el principal hit de l'àlbum, avança lentament, com un riu de mercuri, cap a un 'crescendo' subratllat pels inoblidables arranjaments de corda de l'ex baixista de Led Zeppelin John Paul Jones.

Advertising

33. Kiko Veneno - ‘Echo de menos’ (1992)

A principis dels 90, Kiko Veneno va publicar dos discos clau en la seva trajectòria, 'Échate un cantecito' (1992) i 'Está muy bien eso del cariño' (1995). El fet de fitxar per una multinacional (BMG-Ariola) li va permetre gravar a Londres amb Joe Dworniak i, a més, va comptar amb l'important suport de Santiago Auserón. Però això no hauria estat res sense cançons com 'Lobo López', 'En un Mercedes blanco' o aquesta 'Echo de menos', que es van convertir en èxits molt estimats. Rumba pop intel·ligent i gustosa que encara ara entra com guant de seda. 

34. Taha+Khaled+Faudel - 'Ya rayah' (1998)

El pop dels 90 va estar dominat pels mercats estatunidenc i britànic, però no podem obviar expressions potentíssimes com la música raï, d'origen algerià, que va viure una era daurada amb artistes tan importants com Rachid Taha, Khaled i Faudel. Tots tres es van ajuntar l'any 1998 a París i van enregistrar un concert que es va publicar en forma de doble disc titulat '1, 2, 3 Soleils' i contenia peces tan vibrants com aquest 'Ya rayah', de Dahmane El Harrachi, popularitzada més tard per Taha.

   

Advertising

35. Los Fresones Rebeldes - ‘Al amanecer’ (1997)

Pocs grups van irrompre en el panorama dels 90 amb tanta frescor com Los Fresones Rebeldes. Formats a Barcelona el 1995, van trigar molt poc a petar-ho amb 'Al amanecer', un hit instantani que conjugava el punk de grups com els Ramones amb certa ingenuïtat twee pop que a Espanya es va batejar –de vegades malintencionadament– com a 'tontipop'. No van ser exactament uns 'one hit wonders', però el millor llegat del seu pop urgent i juvenil és potser el record d'aquest moment àlgid i efímer, tan dolç i explosiu com els Peta Zetas.  

36. Red Hot Chili Peppers - 'Give it away' (1991)

D'acord, ets un fan de Red Hot Chili Peppers de pedra picada i per a tu el millor disc del grup de Los Angeles és el 'Mother's milk' (1989), perquè a més et fa certa ràbia en com van arribar a ser, de massius, amb Blood sugar sex magik (1991). El que no podràs negar és que aquest disc, amb tones d'imaginació i un John Frusciante pletòric a la guitarra –de Flea no cal ni dir-ho–, van assolir una fita creativa que a més va saber apropar al gran públic el seu funk divertit i agressiu. No va ser l'únic 'hit' de l'àlbum –recordeu 'Suck my kiss' i 'Under the bridge'–, però potser sí el més representatiu. 

Advertising

37. Albert Pla - 'El lado más bestia de la vida' (1995)

Després d'escandalitzar part de l'establishment nostrat amb els seus dos irreverents primers discos en català, Albert Pla va iniciar una nova i fructífera etapa en castellà. Primer amb 'No sólo de rumba vive el hombre' (1992) i després amb 'Supone Fonollosa' (1995), que adaptava una sèrie de poemes de José María Fonollosa i on va incloure aquesta genial adaptació el 'Walk on the wild side' de Lou Reed. Una bona versió és com una creació original i, en aquest cas, el cantautor de Sabadell va donar una innegable vida pròpia a una icònica i arxiconeguda peça de rock.

 

38. Beck, ‘Loser’ (1993)

En el temps del greix i el sutge del grunge sorgia un artista diferent: un blanc amb mitja melena a l'estil Kurt Cobain que mesclava amb ironia el folk i el hip-hop. Fill de músic (Dave Campbell) i artista visual (Bibbe Hansen), Beck havia crescut en un barri pobre de Los Angeles, on era l'únic nen ros. Duia la mescla cultural i la creativitat incorporades de fàbrica i va crear un estil propi amb una juxtaposició d'elements que incloïen el pop, el country, el rap, el funk i l'electrònica. 'Loser' va ser el miracle que, des de l'underground, el va catapultar a la fama amb un missatge sardònic que connectava amb una generació desencantada. Tots ho hem cantat, no?: “Sooooy un perdedor, I'm a loser, baby, so why don't you kill me?”.

Advertising

39. Alanis Morissette - ‘You oughta know’ (1995)

L'explosió d'Alanis Morissette al 'mainstream' també va sacsejar la dècada, almenys per un breu període de temps. La cantant canadenca, que fins llavors practicava un pop més ensucrat que havia passat desapercebut al mercat internacional, va fer un tercer disc amb un so molt més agressiu que casava a la perfecció amb el rock alternatiu del moment. El bombàstic 'You oughta know' va ser el senzill principal de 'Jagged little pill', un àlbum que sonava a totes hores i que va vendre la barbaritat de 33 milions de còpies a tot el món.

40. El Último de la Fila - 'Como un burro amarrado a la puerta del baile' (1993)

Manolo García i Quimi Portet van signar la seva cançó més famosa cap al final de la trajectòria d'El Último de la Fila. Formava part del seu penúltim àlbum 'Astronomía razonable' (1993) i de seguida va captivar-nos. Per l'enginyosa lletra, que retratava un entranyable perdedor amb qui era fàcil identificar-se, per les referències locals, per l'irresistible l'ímpetu rumber i els aires mediterranis i per aquell "Escolta Peter, dame aire con tu abanico, que soc de Barcelona i em moro de calor!" que precedia el solo de guitarra de Portet. Un testimoni molt barceloní de tota una època.

Advertising

41. Pearl Jam - 'Alive' (1991)

Els 90 va ser una dècada polaritzada. Si pel que fa al britpop t'havies de decidir entre Blur o Oasis, pel que fa al grunge havies de ser o bé de Nirvana o bé de Pearl Jam. Nirvana van guanyar la partida als de Seattle, però Eddie Vedder i companyia van contribuir a trencar la inèrcia del rock de cabells cardats i fal·locèntric dels 80 amb una mirada introspectiva que casava amb el desencant real de la joventut. 'Alive' va ser un himne per a tots els que van veure en la poderosa veu de baríton de Vedder i en el magma de guitarres de la banda una mena de taula de salvament; rockers, però humils i semblants al públic i, això, fora de l'escena underground, era relativament nou.

42. Primal Scream, ‘Movin’ on up’ (1991)

Bobby Gillespie, que havia estat bateria de The Jesus and Mary Chain, ja havia fet dos discos amb Primal Scream, però fins llavors semblava un grup indie de segona. El seu tercer àlbum, 'Screamadelica' (1991), en canvi, va ser tota una revelació per al grup i per l'escena britànica. Els de Glasgow es van aliar amb el DJ Andrew Weatherall i van perpetrar una irresistible fusió entre el rock i la música house que llavors encara resultava inèdita. El disc començava amb aquest gòspel lleugerament lisèrgic, porta d'entrada a un festival de música colorista, eufòrica i exuberant.  

Advertising

43. Soundgarden - ‘Spoonman’ (1994)

Soundgarden no van gaudir mai d'un èxit tan estratosfèric com el de Nirvana i Pearl Jam, però va ser un grup que va tocar molt endins al 'fandom' del rock de guitarres mundial. Això va quedar demostrat amb la commoció causada per la mort prematura del seu carismàtic cantant Chris Cornell, el 2017 a l'edat de 52 anys. Cançons com 'Spoonman', sobre un artista de carrer de Seattle, mantenen encara un magnetisme poderosíssim i representen a la perfecció l'esperit de la millor música grunge dels anys 90.  

44. The Chemical Brothers, ‘Leave home’ (1995)

La cultura rave, underground als 80, es va convertir en massiva als 90. El que abans eren trobades il·legals anunciades poc abans per emissores de ràdio pirata va trobar el seu lloc als grans festivals, en recintes tancats, amb abonament i polsera. I en aquest ecosistema els Chemical Brothers van trobar un lloc on regnar. Cançons com 'Leave home', del seu primer disc 'Exit planet dust' tenien tots els ingredients de la música de ball electrònica per a les masses: big beat, riffs prou melòdics i tornades prou reconeixibles per aixoplugar fans del pop, del rock i de la música techno sota una mateixa carpa.

Advertising

45.  Héroes del Silencio - 'Entre dos tierras' (1990)

Héroes del Silencio entraven a la dècada dels 90 amb una estètica encara molt de finals dels 80: rock dur d'herència post punk que els acostava a grups com The Cult. Representaven, però, un fet inèdit en el rock espanyol, un cert messianisme que va arrossegar milers de seguidors cap a una introspecció i intensitat gens habituals en el 'mainstream' cantat en castellà. 'Entre dos tierras' va ser el primer senzill de 'Senderos de traición' (1990), disc produït per Phil Manzanera (Roxy Music) que va consagrar els aragonesos.

46. Sau - 'Boig per tu' (1990)

Seguríssim que no és la millor cançó del rock català –ni tan sols de Sau–, però sí la que va arribar més lluny. Corejada per milers de persones al mític concert del Sant Jordi, versionada més tard per artistes com Luz Casal i Shakira, és la balada en majúscules d'una època. Conté, fins i tot, una errada cèlebre ("reflexada la teva llum") que el públic va perdonar i incorporar tot i que potser molts d'ells no sabien que la cançó està dedicada a... la lluna. Sentir-la en la veu de Carles Sabater encara emociona.

Advertising

47. Elastica, ‘Connection’ (1994)

La història d'Elastica va ser d'aquelles que encantava a l'NME i els tabloides musicals britànics, que s'alimentaven tant de música com de 'gossips' entre les estrelles del britpop. Justine Frischmann va formar Suede juntament amb Brett Anderson, però quan van trencar com a parella –ella va començar a sortir amb Damon Albarn de Blur– Frischmann va acabar marxant (o expulsada) del grup. Juntament amb Justine Welch –que havia tocat la bateria breument amb Suede–, Annie Holand i Donna Matthews, va fundar Elastica, i no van trigar gaire a petar-ho amb cançons com l'enganxosa 'Connection', amb un riff irresistible i un ritme ballable que convidava a la festa durant aquelles nits glorioses de música alternativa al New York o el Panam's.

    

48. Teenage Fanclub, ‘The concept’ (1991)

Sota capes de distorsió emergia una de les melodies més boniques de la dècada, d'aquelles que ens reconcilien amb el pop de guitarres atemporal i que ens fan ballar amb el puny alçat i una cervesa a la mà. Els escocesos acabaven de publicar 'Bandwagonesque' (1991), el disc que els va donar fama internacional, malgrat que sempre s'han mantingut en un discret segon pla. Power pop clàssic, amb una lletra senzilla sobre una noia –Norman Cook la va escriure a correcuita a l'estudi, just abans de gravar la cançó– i un joc de guitarres magistral que ens fa tocar el cel cada vegada que la sentim.

Advertising

49. Jarabe de Palo - 'La flaca' (1996)

Com s'ha demostrat de sobres, Pau Donés ha acabat sent un dels músics més estimats del nostre país. Sense menystenir tota la seva producció posterior, és impossible oblidar que gran part de la culpa és d'un únic hit, però quin hit. 'La flaca' es va colar en la memòria sentimental de tota una generació, primer gràcies a un anunci, però després per mèrits propis. I en aquella cançó ja hi havia tots els ingredients de Jarabe de Palo: el lleuger vaivé llatí, la simplicitat de la lletra i la melodia, i la confortable sensació de tenir un grup d'amics tocant per a tu, més que no pas un grup d'estrelles del rock a qui idolatrar.

50. Els Pets - 'Bon dia' (1997)

Si en general el rock català mirava musicalment cap al passat, els Pets van fer un esforç per apuntar cap a sons més contemporanis i amb 'Bon dia' es van acostar al britpop del moment. No hauria d'estranyar ningú, ja que Lluís Gavaldà és un gran entès en pop britànic, però en aquell moment va sonar com una veritable glopada d'aire fresc. Encara avui, 'Bon dia' és una de les cançons més emblemàtiques del rock català, un himne costumista i resplendent, que a més serveix per llevar-se de bon humor. 

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising