Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Macy Gray, l'artista que es resisteix a tornar

Macy Gray, l'artista que es resisteix a tornar

És tan indiscutible reconèixer l’immens talent de Macy Gray com desconcertant la direcció cap on ha enfocat la seva carrera

Macy Gray
Per Jordi Garrigós |
Advertising

La seva aparició fulgurant, amb On how life is (1999), va col·locar-la, quasi instantàniament, al podi de les reines del neosoul, fet que confirmaria amb dos discos posteriors que conservaven una frescor envejable i completaven un memorable catàleg de cançons. Comparada habitualment amb Erykah Badu –amb qui compartiria la meravellosa Sweet baby, del seu segon àlbum–, Macy Gray va tombar el segle convertida en una estrella rutilant de la música. Aprofitant el seu moment de zenit artístic va participar, fent d’actriu, en diverses pel·lícules d’èxit com Training day: dia d'entrenament i Spiderman. Tot semblava rutllar en la vida de la cantant d’Ohio.


Però per una raó o una altra, la seva llum s’ha anat apagant amb els anys. Diversos canvis de segell discogràfic, decisions poc comprensibles (per exemple, la creació de l’àlies Nemesis Jaxson) i projectes sense seguir una lògica definida, com publicar dos discos seguits de versions –un temàtic de Stevie Wonder, i l’altre de hits de la música pop–, semblen un prova que ha minvat la seva creativitat. Per si les darreres obres de Gray no insinuaven cap pas endavant, la nord-americana hi segueix insistint: ha publicat un nou treball de covers, Stripped (2016), aquest cop de jazz, adaptant cançons pròpies (entre elles I try, el seu primer èxit majúscul) i clàssics com Redemption song i Nothing else matters. Macy Gray ho posa difícil per confiar que torni a ser la que era, tot i que la seva veu continua sonant igual i les velles cançons segueixen inapel·lables

Advertising