Manel no deixen que la veritat els espatlli una cançó

Si us voleu fer els simpàtics amb els Manel, no els feu parlar del seu èxit. No seria tan estrany pensar que aconseguir el disc d'or per al nou 'Atletes, baixin de l'escenari' només un parell de setmanes després de la seva publicació, aconseguint en temps rècord l'empat entre àlbums publicats i distincions daurades, faria que el quartet de Barcelona sentís aquella eufòria que va empènyer els atletes de Barcelona 92 a envair l'escenari de Los Manolos en la clausura dels Jocs Olímpics, i que va motivar la locució del recentment desaparegut Constantino Romero que han fet servir per titular l'àlbum. Però no: Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé no se senten eufòrics, i a la primera oportunitat treuen importància als seus èxits comercials.

No sembla falsa modèstia. De fet, semblen incòmodes. O avorrits del tema. Potser és un mecanisme instintiu saníssim per evitar que la fama els pugi al cap i que comencin a exigir una marca d'aigua mineral específica al camerino o a destrossar habitacions d'hotel. "Que algú compri un disc una setmana o dues després que surti, el que vol dir és que havien escoltat l'anterior i tenien ganes de veure què has fet ara -diu Gisbert-. Això el que ens diu és que el disc que vam treure fa dos anys (10 milles per veure una bona armadura, 2011) va agradar. I això està molt bé, vol dir que la feina va bé". "A veure si els ha agradat a tots els que l'han comprat", apunta Padilla. "Però més enllà d'això -continua Gisbert-, ara toca fer directes que estiguin bé, i comprovar si aquestes cançons funcionen". La primera oportunitat de fer-ho serà en la jornada inaugural del Primavera Sound, on Manel estrenaran els nous temes en viu.

Més elèctrics
'Atletes, baixin de l'escenari' és un disc més directe i elèctric que el debut, 'Els millors professors europeus' (2008), i que el segon, '10 milles per veure una bona armadura', en què Manel vestien les cançons amb cors, vents, arranjaments acústics diversos i fins i tot orquestrals. En oposició a això, el nou àlbum és més despullat. Però més que ser el resultat d'una determinació de fer-ho d'aquesta manera -els Manel no es cansen de negar qualsevol component massa cerebral en la seva música-, és una resposta espontània.

"Amb aquesta feina tens la sort i el deure que has d'intentar passar-t'ho bé mentre la fas -afirma Gisbert-. Tot i que la feina té unes rutines, com qualsevol altra, també tens a les teves mans fer coses que et permetin fugir-ne. I d'una manera natural, sense asseure't i prendre una decisió gaire meditada, quan estàs fent una cançó, si tens la sensació que és una cosa que ja has fet, ja sigui pels arranjaments, la melodia o la lletra, intentes buscar altres coses". "Al final, posar-te normes serveix de poc -afegeix Maymó-, perquè, un cop comences a fer les cançons, et pot venir de gust fer altres coses i acabes treballant sobre la marxa". "Vas provant coses i tot és vàlid, fins i tot posar-hi un ukulele -diu Vallvé-. Però les coses que ja hem fet són les que de seguida queden descartades, perquè no et vénen tant de gust com les que no hem fet. Te'n vas cap a allò que no has provat encara".

Gisbert posa com a exemple la cançó 'Aniversari', del segon àlbum, el seu tema més simfònic. "La primera vegada que ens ho vam plantejar ens vam dir: d'acord, provem-ho. Però en aquest tercer disc, si algú hagués proposat orquestrar una de les cançons, ens hagués fet mandra". "Sí -surt Padilla-, no em van deixar".

De fet, si el disc sona més elèctric no és perquè hi hagi més guitarres, sinó perquè, com diu Padilla, "ja no estan tan embolcallades". "De guitarres elèctriques, ja n'havíem fet servir bastantes -continua Vallvé-, però quan els treus tots els arranjaments de sobre, agafen més protagonisme. Hi ha moments en què el Guillem tocava l'acústica o l'ukulele i en què ara toca l'elèctrica", un instrument amb el qual no l'heu vist mai en viu.

"Al segon disc hi havia cançons amb acústica o orquestració en què al final, donant la volta al directe, vaig acabar tocant l'ukulele -afegeix Gisbert-. En aquest cas, segurament no sortirà a l'escenari, fa pinta que serà així". "No?", li fa Padilla. "Em sap greu, però no". Els faig notar que totes les vegades que la paraula ukulele ha sortit a la conversa en cap moment no ha sortit de la meva boca, però per a Manel sembla que l'ukulele sigui com aquella exparella que ja no vols però en la qual no deixes de pensar.

Més arriscats narrativament
Parlant dels ex, un dels temes de l'àlbum, 'Deixar-te un dia', fa una volta de rosca als tòpics de les cançons de desamor, narrant-la no des del punt de vista de qui té el cor trencat sinó de qui el trenca. "Un 80 % de cançons parlen d'amor, és un tema que s'ha tocat molt, però que ens encanta, i de tant en tant fer-ne una està bé -explica Gisbert-. Però per això, quan t'hi poses, intentes buscar un punt de vista que faci que, dins del catàleg de cançons que coneixes, no acabis de trobar-ne una que s'hi assembli del tot, i després, intentes explicar-ho amb gràcia".

La cançó té truc, però: l'alliberadora ruptura sentimental que relata el narrador acaba sent una fantasia que somia amb els ulls oberts, tot i que el desenllaç del conte acabi amagat per un fade out, aquell recurs per acabar les cançons quan no se sap ben bé com fer-ho que consisteix a anar abaixant el volum. "Suposo que tots els fade out amaguen coses -admet Maymó-. Aquest amaga una frase, però també pots aprofitar per tocar una guitarra que no t'atreviries a posar al mig de la cançó".

És un dels jocs narratius que hi ha a 'Atletes, baixin de l'escenari', on la majoria de cançons defugen el realisme estricte per abraçar la dimensió metatextual ('Quin dia feia, amics...'), obrir-se a la fantasia ('Vés bruixot!') i anar més enllà a l'hora de trobar maneres d'explicar una història, com a 'Imagina't un nen', que amb només cinc frases Roger Padilla -que signa aquest tema- crea tot un món en l'estil d''El dinosaure' d'Augusto Monterroso. "De la mateixa manera que amb els arranjaments vas buscant coses noves, suposo que amb això també. Vas agafant més confiança", diu Gisbert. "També pot ser que jo em cansi més aviat", afegeix Padilla. "I jo sóc molt pesat", li torna la bola el Guillem.

La veritat no suma
Diu una dita de periodistes que no s'ha de deixar que la veritat t'espatlli un bon titular. Guillem Gisbert, que fa la sensació de ser una persona reservada pel que fa a la seva privacitat i poc donada a escriure cançons massa confessionals, se l'aplica a les seves lletres. "Quan et dediques a això sempre estàs una mica amb l'antena posada, i si bé hi ha cançons que tenen a veure amb coses que t'han passat, en el fons s'alimenten de qualsevol cosa -explica-. Quan fas una cançó, l'estilitzes fins al final perquè la cosa funcioni, és un gènere de ficció. Si una bona rima et fa trair la veritat, la traeixes encantadíssim de la vida. En aquest cas, no crec que la veritat sigui un factor que sumi".

Agafeu 'A veure què en fem', una cançó sobre les oportunitats que es presenten a la vida i que fan por perquè les podem deixar escapar. A la cançó l'oportunitat arriba fent soroll i aixecant pols, com un cataclisme en el cinema de catàstrofes. Però els Manel l'oportunitat mai no la van percebre com si fos Godzilla: va arribar sense espantar i ells la van aprofitar amb tota la calma del món.

"Quan vam treure el primer disc no érem conscients d'aquesta oportunitat, no ens plantejàvem que hi fos -recorda Gisbert-. Tot va anar molt de mica en mica, va ser molt tranquil. L'únic moment en què haguéssim pogut sentir aquesta tensió, entre el primer i el segon disc, la sensació va ser una altra. No sabíem què passaria. No sabíem ni que existien aquelles llistes que parlaven d'Espanya. Aquestes cançons tan llargues, ¿com vols que li agradin a algú que no entén el català? No hem tingut mai la sensació que -i posa una veu com de narrador de radionovel·la- el destí truqui a la porta. Hi haurà de tot: coses més bones, més dolentes. Però no tinc la sensació que l'oportunitat sigui un tren al qual s'hagi de pujar. En el fons això és una cosa amb què ens divertim, ens ho passem bé, encara que hi hagi dies de tot". Es diu que la realitat supera la ficció, però el destí en forma d'amfibi gegant fa més matèria de cançó.