Time Out a la teva bústia d'entrada

Cerca
Maria Arnal i Marcel Bagés
FOTO: Iván Moreno

Maria Arnal i Marcel Bagés: "És un moment de finals claríssim"

L'aclamat duo publica el seu esperadíssim segon disc, ‘Clamor’, amb col·laboracions estrella de Holly Herndon i el Kronos Quartet

Borja Duñó
Escrit per
Borja Duñó
Publicitat

És el dia que s'enduen Pablo Hasél a la presó. Maria Arnal i Marcel Bagés es mostren frustrats en “veure que la realitat està tan lluny del que sembla ètic i també explica molt bé el país on vivim”, diu Arnal. “No és una sorpresa, escollir un cap de turc per humiliar el poble és una constant”, afegeix Bagés. El seu segon i esperat treball, 'Clamor' (2021) –amb col·laboracions de Holly Herndon i l'històric Kronos Quartet–, també té una dimensió política, com tota la seva música, però en aquest cas s'eleva a un pla filosòfic. És el clamor de la humanitat, però també dels animals, de les plantes i fins i tot de la intel·ligència artificial per transformar la nostra manera de viure. “És un moment de finals claríssim”, diu Arnal.

El disc surt el 5 de març i dieu que és gairebé un miracle. De fet, l'havíeu de presentar al Sónar de l'any passat. La pandèmia ho va espatllar tot?
M.A.: La idea era presentar el directe, la dimensió més escènica del disc i fer una petita gira per poder invertir en la part més visual i comprar material. Al final, com que som molt obsessius i el 'deadline' s'anava retardant, hem seguit treballant. És un disc que s'ha gravat en diverses etapes.

I l'heu fet entre Barcelona i Atenes.
M.A.: És on visc jo, totes les lletres estan escrites allà, molta part del concepte i totes les melodies estan fetes allà. El José Luis de Vicente, amb qui hem creat l'imaginari, m'ha acompanyat moltíssim, i parlant amb ell dèiem que hi ha molt la idea de crear nous mites i molts dels mites en els quals es basa la nostra realitat, des de la mateixa democràcia, es van fundar allà. Els orígens pagans de la Sibil·la són en una cova a Delfos, els mateixos noms del Kronos Quartet i el Morphosis Ensemble, també...

 Som una floreta rara en un jardí molt gran

El vostre primer àlbum, '45 cerebros y 1 corazón' (2017), va tenir una gran rebuda. Teníeu la sensació d'haver de complir unes expectatives?
M.B.: No, al final un treballa i quan fas el que t'agrada t'hi dediques en cos i ànima independentment de l'expectativa. Òbviament, sempre hi ha un petit neguit, perquè saps que t'escoltarà molta més gent que fa quatre anys.
M.A.: Jo mentiria si digués que no hi he pensat. Però som una floreta rara en un jardí molt gran.

Hi ha un redoblament d'esforços a l'hora de fer créixer el so en direccions que ja apuntava el disc anterior. Quina és la importància de David Soler com a músic, productor i arranjador?
M.A.: Sense ell no hi hauria disc. És un disc fet a sis mans i s'ha de dir, en aquest disc la seva feina és espectacular.

Ja no sou un grup de veu i guitarra.
M.A.: Jo no volia que aquest segon disc es pogués explicar des d'una veu i una guitarra. La veu s'ha multiplicat en cors, hi ha un treball de beats i programacions espectacular i el David ens ha sostingut a nosaltres també emocionalment.
M.B.: És el nostre Nigel Godrich, en som fanàtics.

Al disc apareixen moltes més veus que no són humanes

També hi col·laboren les Tarta Relena.
M.A.: Apareixen al Cant de la Sibil·la. Volia que cada cançó tingués la seva veu pròpia expressada des d'una coralitat. Al disc apareixen moltes més veus que no són humanes: la intel·ligència artificial de la Holly Herndon, unes cabres d'un ramat de Badalona, grills, un riu gravat a Ripoll, ocells, balenes, el so d'un meteorit entrant a l'atmosfera, un lloro... M'interessava molt que expliqués històries d'una manera que no es pot fer només amb la paraula.

Elles també participen al directe, no només cantant sinó també amb una part de dansa que recorda la pel·lícula 'Suspiria'.
M.A.: M'encanta! Deu ser el power de la Sibil·la, aquesta bruixa, ha, ha! Vaig demanar a l'Aimar Pérez Galí si ens podia donar un cop de mà [amb la coreografia] i va ser molt guai.

És un treball més complex que l'anterior?
M.A.: Parla de com ens transformem. I per això diem que és un disc de pop mutant, al final és aquesta flor rara, com si fos una mena de 'Jardí de les delícies' del Bosch, amb aquest punt delirant. M'imaginava que cada cançó fos un personatge diferent. 

Si ens reconciliéssim amb la nostra part més animal, connectaríem amb les altres formes de vida

Al fons hi ha el concepte de la destrucció del planeta? 
M.B.: Reconstrucció, més aviat.
M.A.: És una mirada que no dona una resposta. El cor del disc parla sobre mutar, hi ha una metàfora molt bonica. Tots aquests personatges, junts, fan aquest clamor que fins ara no havíem après a escoltar. I al final vam descobrir que clamor és una composició de campanes que toquen a mort. I la mort també pot ser un renaixement.

També hi ha certa esperança i algunes idees utòpiques.
M.B.: Perquè tampoc hi ha una intenció moralista. La resposta no la té ningú, simplement és plantejar les preguntes.
M.A.: I acceptar la fragilitat de no saber-ho. Parlar de la vulnerabilitat, com fa el meteorit. La cançó d''El gran silencio' està basada en un relat curt de ficció de Ted Chiang. És un lloro que viu al costat del radiotelescopi d'Arecibo a Puerto Rico i es pregunta com pot ser que els humans siguin capaços d'enviar missatges per comunicar-se amb vida intel·ligent en altres planetes i no siguin capaços de fer-ho amb els que estan aquí. I el que intento dir a 'Fiera de mí' és que, segurament, si ens reconciliéssim amb la nostra part més animal, també connectaríem amb les altres formes de vida d'una manera diferent i no des del pedestal del progrés i altres idees que han de morir ara. És el moment que ens transformem i aprenguem a viure, a conviure i a sentir de milions i trilions d'altres formes de viure i d'existir.
M.B.: És força cínic, enviem discos perquè els marcians escoltin la nostra música i som incapaços d'escoltar un mico. O els gossos, que són capaços de recordar moltíssimes paraules.
M.A.: Mancuso escriu llibres sobre intel·ligència vegetal. S'està investigant molt, perquè hi haurà un canvi molt 'heavy' de pensament. Si depenem de les abelles! Tots ens sentirem molt més vulnerables els pròxims anys, és inevitable. Sortirem al carrer i no podrem respirar l'aire. No podem continuar pensant en un nivell de vida que és insostenible. Ens hem de transformar.

Teatre Tívoli (Festival del Mil·lenni). 22 i 23 d'abril, 20.30 h. 25-30 €.

NO T'HO PERDIS: Les millors cançons dels anys 80

Recomanat
    També t'agradarà
      Publicitat