Jaume Pla, Mazoni, ja és un dels clàssics de la música de casa nostra. El de la Bisbal ha resistit totes les envestides del temps, aconseguint sortir sempre victoriós des del 2004 quan va presentar el seu debut, 7 songs for a sleepless night. Indiscutible coprotagonista del boom del pop cantat en català del tombant de segle, Pla ha demostrat ser un músic inquiet i inconformista, fent una volta de fulla a cada disc o projecte en el qual s'ha vist involucrat. No li ha fet por l'electrònica, ni abandonar la guitarra, ni tornar a l'anglès, ni les cançons d'estructures complexes. Avui s'ha sabut que Mazoni torna a la nuesa més extrema i a cantar, de nou, en català acompanyat només d'una guitarra acústica i una celleta. El seu vuitè disc es diu Carn, os i tot inclòs i Sol és el senzill d'avançament que hem conegut avui. La presentació oficial en viu tindrà lloc el 25 de maig al Barts Club dins el festival Guitar BCN.
Jaume Pla és un músic inquiet, impacient i, sobretot, inconformista. Cada disc que publica com a Mazoni té una característica –o diverses– que el fan diferent de l’anterior. La seva nova aventura és 'Carn, os i tot inclòs', on només hi ha guitarra i veu.
Els discos de Mazoni sempre tenen alguna novetat. Inquietud artística o trencar rutines?
Una mica de cada. Generalment em canso força ràpid de les coses, i quan faig un disc nou m’agrada que hi hagi un perquè al darrere. Aquesta vegada vaig tenir la premissa de veu i guitarra per comunicar el màxim amb el mínim.
Què tenien aquestes cançons perquè volguessis treure-les amb aquest format?
Feia temps que no componia amb la guitarra acústica i, fins a cert punt, volia recuperar l’antic esperit juvenil per fer cançons d’aquestes característiques. Un cop tenia clar cap on anirien les coses, el que pensava era en com ompliria una banda que no hi és per canviar dinàmiques dins dels temes.
La reinvenció constant és positiva comercialment?
Em temo que no. Costa fidelitzar el públic si estàs tota l’estona canviant de pal. Potser a la llarga es veu com una cosa variada i xula, però d’entrada és complicat. No és cap rebel·lia, simplement em motiva anar movent-me.
A les lletres, però, has seguit parlant igual de clar que sempre.
Sí, però com que hi ha tan pocs arranjaments potser pares més atenció a la veu, i el missatge arriba més i millor. L’impacte a l’oient pot ser més gran, tot i que sempre he dit el que m’ha vingut de gust.
No t’ha quedat un disc ni massa introspectiu ni massa crític.
Normalment em surten variats, si veig que estic parlant tota l’estona del mateix, em forço a canviar, ja que sempre he pensat que hi ha massa cançons d’amor i desamor als meus àlbums. En aquest cas, tinc clar que les parts interessants del disc són les introspectives.
