Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Meritxell Neddermann: "Cantar és un procés emocional molt fort"
Meritxell Neddermann
Foto: Maria Dias Meritxell Neddermann

Meritxell Neddermann: "Cantar és un procés emocional molt fort"

La pianista i cantant debuta amb un disc doble de piano, veu i electrònica després d’estrenar-se amb Seward i amb la seva germana Judit

Per Borja Duñó
Advertising

Ja fa tres anys que va tornar de Nova York, però és ara que tot s’ha precipitat. La vam descobrir amb el disc de nadales que va fer amb la seva germana Judit –Present (2019)–. Poc després sabíem que s’havia incorporat als inclassificables Seward com a membre de ple dret i ara ens acaba d’arribar el seu debut discogràfic en solitari. Poca broma, Meritxell Neddermann s’estrena amb 'In the backyard of the castle' (2020), un disc doble que inclou una versió estesa amb parts instrumentals que enllacen els temes. Si tot va bé, el presentarà el 25 d’abril a la sala VOL, dins el Cruïlla de Primavera.

És un disc de piano, veu i electrònica. Com s’ha cuinat?
Jo tenia un so al cap i amb el Genís Trani vam fer un treball de coproducció. Jo sabia que en moments volia una massa de so, que volia vocòder, que volia embrutar el piano... Volia ajuntar la meva bogeria amb el seu tocar a terra i han estat hores i hores d’anar provant coses: sons de sintes, melotrons...

Qui són els altres músics?
El Martín Leiton al baix i el Borja Barrueta a la bateria [tots dos músics de Jorge Drexler]. El Juan Berbín [bateria de Seward] tocarà en alguns concerts i espero que en d’altres puguem tocar amb dues bateries, el meu somni!

 

"Mai ho havia vist tan heavy, això de tocar amb tot el teu ésser"

 

Tu eres més pianista que no pas cantant.
Sí, posar-me a cantar ha estat conseqüència d’escriure melodies i lletres. Sempre m’ha agradat, però ara m’hi he hagut de posar de veritat, perquè és tot un món. Cantar és un procés emocional molt fort, perquè l’instrument és el cos.

Abans de viure a Nova York vas estudiar a Berklee, a Boston.
Boston no m’agrada gaire, però em va encantar l’ambient estudiantil. No podies pensar en cap altra cosa que no fos música. Hi vaig veure gent molt jove, sobretot del gòspel i del latin, que tocaven amb molt d’esperit. Mai ho havia vist tan heavy, això de tocar amb tot el teu ésser, i és el que vaig intentar fer a partir d’aquell moment.

A Nova York hi vas anar a fer feina, durant tres anys.
La ciutat és brutal i era allò típic que als bolos que molen no cobres gaire o gens i les feines per anar sobrevivint eren tocar en casaments o per a bebès rics. Bebès blancs amb cangurs negres. Molt fort. Era una franquícia, com un McDonalds de l’entreteniment. Al final ho vaig deixar. Però això era dos dies i després hi havia les coses artístiques, que és la raó per la qual era allà. Anava a concerts, tocava en bandes molt guais, sobretot l’últim any vaig conèixer gent que vaig dir, uau!, per això val la pena estar aquí. Primer molt hip-hop, nu soul... i després més indie i psicodèlia.

Per què has titulat el disc 'In the backyard of the castle'?
És una imatge d’una de les cançons. Si tens un castell i deixes entrar algú al pati és que li tens molta confiança, perquè és un lloc cutre, però hi passen coses guais. És l’efecte cuina, allò que tothom s’ajunta a la cuina encara que sigui una casa gran.

NO T'HO PERDIS: Els concerts que no ens perdrem quan puguem sortir de casa

 

Recomanat

    També t'agradarà

      Advertising