Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Mishima: Ara, tot

Mishima: Ara, tot

El quintet segueix entestat a escriure noves pàgines del llibre de cançons pop glorioses d’aquest país. Aquest maig presenten ‘Ara i res’, el seu vuitè disc

Mishima
Foto: Iván Moreno Mishima
Per Jordi Garrigós |
Advertising

La història de la música pop està farcida de moments que marquen carreres. A 'Kink: Una autobiografia' (2005), Dave Davies descriu l’instant màgic en què va provar, amb la guitarra elèctrica, la secció d’acords en què havia treballat el seu germà Ray al piano aquell mateix matí. Era 'You really got me', i els dos van caure de cul en escoltar com quedava executada amb la ràbia dels dits del Dave fent celleta. O quan Noel Gallagher va portar una cançó nova a l’assaig del grup del seu germà, Liam. Mentre la tocava per primera vegada els demés reien, creien que era una versió, no podia haver fet una cançó ‘tan bona’. El tema es publicaria anys més tard: es diria 'Live forever', i el moment apareixeria reflectit a 'Supersonic' (2016), el documental sobre els dos primers àlbums d’Oasis. Una sensació semblant és la que conquereix cada cert temps a David Carabén, el moment còsmic on tot explosiona i decideix que ja va sent hora de tornar: “Vaig escrivint cançons fins que en trobo una que ho desperta tot, és la que marca el senyal que toca fer un disc nou”. Per fortuna per als seguidors de la banda, al compositor li va sortir Una sola manera i tot quadrava. La roda del nou elapé dels Mishima va posar-se en marxa de nou.

El resultat d’aquella il·luminació ja el podem escoltar, és 'Ara i res', títol extret d’un poema de Joan Vinyoli, el vuitè disc de la icònica banda de pop barcelonina. Un àlbum que arriba després d’una aturada una mica més llarga del que és habitual en ells, acostumats a entrar a l’estudi cada dos anys des dels seus inicis. Els motius: “Vam acabar molt al límit l’etapa de 'L’ànsia que cura', el nostre disc anterior, portàvem des del principi de la banda publicant material nou molt seguit i tot això reclama una energia extraordinària”, explica Carabén. Una força que, segons el teclista, Marc Lloret, s’esgota per no ser, entre d’altres coses, “un grup que estigui a la primera divisió en la música del país”. “Som una banda que s’implica en tot el que envolta els concerts, sobretot pel que fa a la promoció, i això sobre-exposa molt al David, que ha d’estar constantment donant explicacions”, argumenta Lloret. Un altre handicap a sumar van ser els diversos canvis instaurats en l’anterior elapé: “Vam decidir que volíem sortir de la nostra zona de confort: un altre estudi, un nou productor... i després fer la gira més llarga que hem fet mai”, diu Dani Vega, guitarra solista.

Segon disc francès

L’aposta que van fer, canviant el 'modus operandi', va sortir bé al quintet. El públic segurament no sigui conscient del risc que suposa per a una banda abandonar la seguretat de gravar amb el mateix productor de sempre (en el seu cas, Paco Loco) per marxar amb un de nou –Peter Deimel– al seu estudi francès. Al David se l’il·luminen els ulls parlant de la història d’aquell indret: “Es va crear a l’americana, tot en analògic”. L’entusiasme i satisfacció després de la lògica incertesa amb la seva primera experiència els ha portat a repetir amb Ara i res: “Amb en Peter notem que hi ha molta connexió artística, però a canvi no existeix gens d’ingerència per part seva. Nosaltres el que necessitàvem era un enginyer que sabés interpretar a nivell tècnic com volíem que sonessin les cançons”, assegura Lloret.

I com sona el nou disc de Mishima? A pop en tota la seva magnitud, en tota la seva dimensió. Ara i res entra tímid, despullat, tendre, dubitatiu (“No sé com et vaig perdre, ni per què de sobte en vas tenir prou”, canta Carabén a 'Una sola manera') però tot seguit es dispara directe a la catarsi. “Fent aquesta cançó vaig tenir la sensació que era l’abans i el després en Mishima: comença com un tema típic nostre, donant la benvinguda a l’oient, que sap que ja és a casa, però de sobte apareix la bèstia ferida que porto dins”, explica el compositor. Una certa tensió que es manté a 'S’haurà de fer de nit', de reminiscències cinematogràfiques, i que ha estat escollida per avançar el disc al públic abans del seu llançament. “Podria sonar en una pel·lícula de borratxos de western”, descriu Marc Lloret.

La cançó buscada

L’incansable cerca per trobar la cançó perfecta és la màxima aspiració dels grups de música popular i amb 'Ara i res', gairebé es pot assegurar que els Mishima han assolit la fita. Tot gràcies a 'Qui més estima', l’adaptació d’un poema de l’anglès WH Auden. Un crochet precís i directe que, per a la banda, representa el tema que voldrien tenir a cada un dels discos que han publicat: “Però mai ens havia sortit”, diu Lloret. Un 'single' tan clar com senzill en estructura: “Quan havíem intentat fer una cançó d’aquestes característiques havíem fracassat, però aquest cop sembla que no”, riu Carabén, conscient de tenir un tema majúscul entre mans.

Com passa amb la resta de discos del grup, sempre que no hi hagi un drama destacable o una notícia extraordinària, les cançons són un viatge de llums i ombres, de viratges emocionals a situacions costumistes. A 'Menteix la primavera' hi ha una caricatura de les relacions (“De tot allò que ve després de l’esclat de començar una aventura, el pop sempre ha recordat el passat amb glòria però en aquesta cançó ho enfoquem, amb humor, com una amenaça”, diu Carabén) i un record fotogràfic de la nostàlgia preadolescent i el pas del temps ('Posa’m un gin', David!), cançó que, segons el cantant, tanca una trilogia centrada en la seva relació amb l’alcohol: “Primer va venir 'Qui n’ha begut', després 'L’última ressaca', i en aquesta ocasió explico com va començar tot; fent de cambrer improvisat dels sopar d’amics dels meus pares al menjadors de casa”, recorda.

Aquest no és un disc que contingui un excés de referències a la cultura popular o a llocs comuns, no busca la complicitat d’un oïdor que cerqui en Carabén un cronista a l’ús de la ciutat, ell brilla com a narrador d’històries. Com la del seu gos, 'Jimi', mort recentment, que navega entre realitat i ficció sense pena ni enyor, sinó com el record d’un relat bonic i entranyable. “Tinc la sensació que a tot el que hem fet fins ara, també en aquest disc, hem deixat oberta la porta a la positivitat”, explica Dani Vega. 'Ara i res' es tanca amb 'Hasta que lo miras', un “dietari de gravació”, diu el cantant: “Està basat en una cançó de Stereolab, amb un loop i nocions d’'spoken word'. La vaig escriure quan érem a França i parla del nostre dia a dia mentre fèiem el disc”.

Referents creatius

Vinyoli, Auden, The Nits. Les cançons de Mishima tornen a ser prescriptores de cultura. No són referències explícites, però existeixen. “Sempre he lluitat contra la idea de la pàgina en blanc perquè no existeix, si fos real voldria dir que ningú no ha escrit res abans que tu i per desgràcia teva, no ha passat. Per mantenir viu el procés creatiu hi ha tota una sèrie d’obres que em generen inquietuds i que són als meus textos”, aclareix Carabén. Citen The Go-Betweens, Pulp, Tindersticks i The Divine Comedy com a bandes amb què han descobert artistes a cançons o entrevistes. “Estem en un país on la gent es pren amb pedanteria que vagis citant els teus referents, com si fos una cosa dolenta”, tanca Dani Vega.

Girona va ser la primera parada d’'Ara i res', on tot va tornar a començar, com deien aquells antics versos. La roda de Mishima es va greixant poc a poc, el moment màgic del David ja ha valgut la pena. Tot gràcies a aquella beneïda cançó.

Guardar

Guardar

Advertising