Global icon-chevron-right Espanya icon-chevron-right Barcelona icon-chevron-right Entrevista a The Mountain Goats

Entrevista a The Mountain Goats

John Darnielle explica per què al seus discos només hi ha gent que pateix

The Mountain Goats
The Mountain Goats
Per Marta Salicrú |
Advertising

"Hi ha algú que faci cançons sobre gent feliç?", es pregunta John Darnielle. Ell no, per descomptat. No ho ha fet en les més de dues dècades que en fa sota el nom de The Mountain Goats, ja fos sol, amb Peter Hughes, amb Hugues i Jon Wurster o amb els molts més músics que hi convida ara, quan el seu so ha crescut des de la baixa fidelitat dels inicis –amb ell a la guitarra gravant cintes en un radiocasset– fins a la sofisticació de 'Transcendental youth' (2012), el seu últim àlbum, en què a banda de les incorporacions progressives de baix, bateria i piano, per primer cop inclou també vents. "Sobreviure, sobreposar-te a les coses, superar obstacles, la felicitat també és això, no?", continua preguntant-se aquest cantautor de la supervivència, que canta sobre personatges -de vegades sobre ell mateix- que es conformen de continuar vius, que afirmen que encara són aquí. "Per mi ho és".

Cançons terapèutiques
Darnielle va començar a fer cançons mentre treballava d'infermer en un psiquiàtric. Ara que la música és la seva ocupació principal, però, continua ajudant la gent. "La gent em diu que fa servir les meves cançons de la mateixa manera que jo faig servir les que més m'estimo, com una ajuda en els temps difícils, i això és un honor per mi". I si bé no busca aquest confort en la seva música –descriu el fet de compondre com una necessitat–, admet que de vegades li cal cantar certes cançons, com l'himne 'This year'. "Sobreviuré a aquest any, encara que mori en l'intent", fa la tornada.

De poeta que canta a músic
El creixement de la música de The Mountain Goats té els seus partidaris i els seus detractors. Per alguns fans Darnielle podria haver continuat gravant amb el radiocasset, quan més que un músic era un infermer poeta. "Tens raó que quan vaig començar només em preocupaven les paraules, i la música era allà només per d'alguna manera sostenir els mots. Ara els dos elements estan més equilibrats: faig cançons, no poemes que es poden cantar", admet.

"Però amb els anys també m'he convertit en un millor oient. Quan començava a compondre només em preocupava expulsar del meu cos les cançons que tenia a dins. Ara m'esforço més a escoltar i obtinc més plaer en els aspectes musicals. I això és gràcies, en part, al fet que ara toco amb molts músics increïbles, i això m'ha obert molts camins".

Quan feia de cantautor lo-fi, però, no ho feia només per necessitat. "Vaig començar a gravar amb el radiocasset perquè m'agradava, i encara m'agrada. Però quan la meva música va esdevenir més col·laborativa, el radiocasset no bastava per capturar el moment. No pots gravar un baix lo-fi: els micròfons barats no en poden assumir la freqüència".

Intimitat a duo
Tot i que en les noves cançons en què està treballant, que té previst gravar aviat, vol disposar de vents i cordes, a Barcelona The Mountain Goats tornaran a ser el duo que va formar amb Peter Hughes entre el 1995 i el 2007, els de 'Tallahassee' (2002), 'We shall all be healed' (2004) i 'The sunset tree' (2005), un format íntim amb Darnielle a la guitarra i el piano -amb el qual d'uns anys ençà també compon- i Hugues al baix i fent cors.

El repertori el triarà, com sempre, al camerino una hora abans del concert. I no estarà particularment centrat ni en 'Transcendental youth' –un disc amb massa bateria per al format de duo, diu– ni en 'All hail West Texas' (2002), l'últim disc que va gravar amb el radiocasset i que aquest any s'ha reeditat per primer cop en vinil.

Lector de Rodoreda
Per cert, si després del concert saludeu Darnielle i us el voleu ficar a la butxaca, porteu-li un llibre de Mercè Rodoreda, una de les escriptores favorites d'aquest lector voraç. "El seu estil és tan oníric i emocional a La mort i la primavera -s'exclama-. El que més em va atreure va ser la manera com casa el to visionari amb el que sembla un corrent subterrani de tristesa. És un llibre estrany, com una pel·lícula de terror, i a mi m'encanta el terror". També n'ha llegit La plaça del Diamant i Mirall trencat, que defineix "com una gran simfonia": "escriu amb un ritme i un to increïble".

Advertising